La companyia teatral La Salamandra, resident aquesta temporada a la sala Versus Glòries, ens presenta l’obra L’habitació tancada. Un muntatge que sota la direcció i dramatúrgia de Loredana Volpe ens condueix a una estança poc visitada a l’escena catalana com és la del gènere fantàstic i de suspens. Una empresa gens fàcil en la que la companyia ha pres un risc considerable i molt lloable.

Però anem a pams. L’espectacle està basat en tres contes del gènere: The monkeys paw (La pota de mico), de Williams Jacobs; Blind spot (Punt cec), de Barry Perowne i The hounds of Tindalos (Els gossos de Tíndalos), de Frank Belknap Long. Tres relats entrellaçats i narrats fragmentadament que convergeixen en L’habitació tancada, argument de Blind spot, i que dona nom a l’espectacle: una habitació tancada per dins sense finestra on té lloc un crim abominable. Com ha pogut fugir l’assassí? Un dramaturg troba la solució a l’enigma, però malauradament l’oblida.

Malgrat que l’eix central de l’espectacle pren com a referència aquesta habitació tancada, el muntatge s’inicia amb el relat The monkeys paw; el clàssic conte dels tres desitjos i de les seves conseqüències malgrat les millors intencions. Quan entrem al teatre podem veure dos personatges jugant un moviment d’escacs. Un moment retingut en l’espai i el temps que es repeteix eternament fins que comença l’acció. Un recurs estilístic que promet, però que malauradament no torna a repetir-se a la resta del muntatge. A canvi la funció pren un aire realista ple de foscos entre escena i escena que no ajuda gaire al ritme de l’espectacle ni a la seva recepció. Tampoc la duplicitat de personatges interpretats pel mateix actor que poden dur a més d’una confusió. Ni l’ús expansiu de tot el teatre en l’acció que no permet concentrar-nos en allò que és important; allò que és desconegut.

D’altra banda, la solvència i la veracitat amb la qual està interpretada l’obra, com la vehemència prop de la bogeria de Marc Pujol, el magnetisme que destil·la Patrícia Mendoza o la solvència d’Anna Casas afrontant cada un dels seus personatges, contrasten amb les notes d’humor introduïdes al muntatge. Una comicitat que ens acosta a la sèrie B del gènere, però que distancia  a un públic més incrèdul.

La vida és incontrolable

És ben sabut que el terror funciona gràcies al que s’imagina més que al que es veu. I potser al muntatge s’ha fet més incís en les tres faules que no pas en l’atmosfera; en tot allò que poden ocultar els personatges i l’acció. La por és una sospita constant. Fa estar alerta l’espectador perquè el duu a tot allò que és incontrolable i inexplicable de la vida humana. I si la vida és un gran misteri; el teatre també ho és. Misteri sobre misteri és difícil de resoldre.

Per acabar, si m’ho permeteu us explico una nota autobiogràfica referent al muntatge. Si us fixeu bé al cartell de l’obra hi ha una petita figura al fons; és l’actriu Anna Casas. No se la reconeix. La foscor és l’aliat més gran del misteri i el suspens. En arribar al teatre vaig veure el seu nom imprès a la foto i és llavors que vaig endevinar-la. Feia molts anys m’havia creuat un parell de cops amb ella. Teníem una amiga en comú: l’Anna. Sí, una altra Anna. Dissortadament, la nostra amiga havia mort de sobte el dia anterior i l’enterraven l’endemà. De seguida vaig pensar que potser no ho sabia i havia de dir-li-ho. En acabar la funció vaig decidir esperar-la. Em vaig presentar. No sabia qui era. Menys amb mascareta. I quan li vaig dir el nom que ens unia em va fer una abraçada. Ja li havia arribat la mala notícia… Va ser el destí que em va conduir aquell dia fins allà? Hi havia una estrena al Lliure de Gràcia, però el cor em va dir que anés al Versus Glòries. Casualitats? Potser la nostra amiga ens volia connectar… Tot és tan estrany… i irresoluble. Som a una habitació tancada.

Un petó molt gran, Annika, allà on siguis.