Fort de la Concepció. Vega Vieja (illa de la Hispaniola), 24 de desembre de 1494. Els Colom, el seu entorn immediat i un nodrit grup de colons arribats amb el segon viatge (setembre, 1493) inauguraven la primera catedral de la colònia i el religiós lleidatà Bernat Boïl, nomenat administrador apostòlic de les “noves terres descobertes” pel pontífex valencià Alexandre VI abans de l’inici del viatge, es convertia en el primer bisbe catòlic de facto del Nou Món. La relació entre l’Església catalana i el Nou Món persistiria durant els tres segles llargs de dominació hispànica i d’evangelització de les societats natives. Però, amb les revolucions americanes i l’aparició d’una potència radicada al continent (la independència dels Estats Units, 1775), aquesta relació pren una curiosa i misteriosa forma.
La conquesta nord-americana del Far West
A inicis de 1848, l’exèrcit dels Estats Units ja havia completat la conquesta dels antics territoris mexicans situats al nord del Rio Grande (futurs estats de Texas, Nou Mèxic, Arizona, Nevada, Califòrnia i Utah). I el 2 de febrer del mateix any, les cancelleries de Washington i de Ciutat de Mèxic signaven el Tractat de Guadalupe-Hidalgo, que confirmava la nova frontera resultant de la guerra. Els nord-americans van trobar un poblament crioll d’origen hispànic molt feble (la colonització d’aquests territoris havia estat molt tardana). I un poblament indígena escassament espanyolitzat. A partir d’aquell moment, i amb el pretext de l’existència de grans riqueses, l’administració nord-americana va promoure una gran immigració de llengua i cultura anglosaxona —i de diverses confessions cristianes— procedent dels estats de la costa est.
En aquell context, l’administració de Washington hauria pogut optar per suggerir al Pontificat la provisió de les cúries diocesanes del llegendari Far West amb personalitats de la jerarquia catòlica de Nova Anglaterra, la matriu de la nació nord-americana i la principal concentració de catòlics del país. Però, curiosament, des de la primera expansió nord-americana, no havia estat així. Els primers bisbes de Louisiana —després de ser adquirida pels Estats Units (1804)— i d’Oregon —després de la conquesta (1848)— serien francesos. Els primers a Florida —després de l’adquisició (1823)— i de Texas, després de la conquesta (1848), serien napolitans i sicilians. I, curiosament, els primers bisbes de la costa del Pacífic, després de la conquesta i de la constitució de l’estat nord-americà de Califòrnia (1848) serien... catalans!
La diòcesi de les Dues Califòrnies i el bisbe Alemany
Coincidint amb l’inici de la guerra entre nord-americans i mexicans (1846) moria Francisco García Diego y Moreno (Mèxic, 1785), el primer bisbe de la diòcesi de les Dues Califòrnies, que havia estat creada tan sols sis anys abans (1840). Durant la guerra (1846-1848), ni els uns ni els altres es van preocupar de nomenar el relleu del difunt García Diego. El setial diocesà va restar vacant durant dos anys (1848-1850), fins que, confirmat el nou domini nord-americà, el Pontificat va nomenar el missioner català Josep Sadoc Alemany i Cunill, nascut a Vic el 1814. Alemany venia d’una llarga història. Havia ingressat a l’orde dels Dominics (una de les més conservadores de l’Església) cap al 1830. Però s’havia ordenat sacerdot a la península italiana el 1837, fugint dels estralls de la Primera Guerra Carlina (1833-1840).
Abans d’ocupar el setial californià, havia estat missioner al Middle West, al South —que encara no s’havia rebel·lat— i al salvatge Far West. I quan assoleix la mitra, és conscient de la diversitat de la societat d’aquell nou país que s’està formant i durant el seu govern pastoral crearia diverses parròquies “nacionals” a San Francisco. Va promoure la construcció de la primera catedral de la ciutat: la de Santa Maria (1854), destinada a la comunitat de parla anglesa. Però no es va oblidar dels altres catòlics d’aquella petita ciutat que ja apuntava maneres de metròpoli. I va promoure, també, la construcció de Notre Dame des Victoires (1856) per a la comunitat de parla francesa, la de Sant Bonifaci (1860) per a la de parla alemanya, la de Guadalupe (1875) per a la de parla castellana i la de Sant Pere i Sant Pau (1884) per a la de parla italiana.
La diòcesi de Los Angeles i els bisbes Amat i Mora
Quatre anys després del nomenament d’Alemany (1854), el Pontificat dividia la diòcesi de les Dues Califòrnies entre les seus de San Francisco i de Monterrey. Alemany continuava al front de San Francisco i proveïa Monterrey amb el català Tadeu Amat i Brusi, nascut a Barcelona el 1811. Amat i Alemany tenien en comú que havien conclòs les seves respectives carreres fora del país a causa de la inseguretat creada pel conflicte carlí (1833-1840). Amat, en el seu cas, a París, a la casa central dels Paüls (1837). Després havia estat enviat a Amèrica per formar futurs religiosos i havia estat rector del Seminari de Filadèlfia. El 1855 va desplaçar la seu de la diòcesi a Los Angeles. Es va convertir en el primer bisbe de la història de Los Angeles i va promoure la construcció de la primera catedral de la ciutat: Santa Bibiana (1876).
El 1859, el Pontificat —pressionat per Washington— retirava l’autoritat arxidiocesana de Ciutat de Mèxic sobre les diòcesis californianes i elevava San Francisco a la categoria de capital eclesiàstica de la costa pacífica nord-americana. Alemany es convertia en el primer arquebisbe de la història de Califòrnia. Quasi vint anys més tard (1878), el bisbe Amat moria a Los Angeles. I era rellevat pel missioner català Francesc Mora i Borrell, nascut a Gurb (Osona) el 1827, que es convertia en el segon bisbe de la història de Los Angeles. Mora havia estudiat al Seminari de Vic, però s’ordenaria a la Catedral de Los Angeles, juntament amb Pere Verdaguer, de Sant Pere de Torelló (Osona), futur bisbe d’Aullón (Texas). Mora va continuar la tasca d’Amat i va destacar en l’obertura de noves parròquies i escoles i asils religiosos.
La diòcesi de Guam
L’any 1898, la marina nord-americana ocupava la colònia espanyola de Guam (una illa situada al mig de l’oceà Pacífic). Fins llavors, tot i que la dominació espanyola es remuntava a principis del segle XVII, la màxima autoritat eclesiàstica de l’illa estava limitada a la figura del rector parroquial d’Agaña. Però, curiosament, la nova administració nord-americana va decidir dimensionar l’estructura eclesiàstica de l’illa i el 1911 el Pontificat nomenava el primer bisbe de la història de Guam: el caputxí català Xavier Vilà i Mateu, nascut a Arenys de Mar (Maresme) el 1851. Vilà va ser bisbe de l’exòtica diòcesi de Guam fins a la seva mort, el 1913. Però la presència catalana no acabaria amb Vilà. El seu relleu seria el també caputxí català Agustí Bernaus i Serra, nascut a Artesa de Segre (Noguera) el 1863. Seria bisbe, també, fins a la seva mort, el 1930.