Fa pocs mesos, d'un dia per l'altre, vaig notar que la tendència instagramera de fer-se fotos tortes dels peus a la platja o retratar plats moníssims i healthies amb molts alvocats i llavors de xia havia donat pas a publicar fotos d'un museu d'art contemporani. La raó de tot plegat tenia un nom gens agradable per a un senyor de Càceres o una bona dona de Sant Esteve d'en Bas: Moco Museum, acrònim de "Modern&Contemporary", el flamant nou espai privat d'art inaugurat aquest octubre a Barcelona. Després de sis-centes mil publicacions a Instagram i centenars de tuits amb fotos, comentaris i reflexions sobre aquest museu d'innegable atracció pels otorrinolaringòlegs, vaig decidir deixar-m'hi caure, temptat per descobrir si realment anar-hi no es limita només a "visitar un museu", sinó a "viure una experiència". Com que era tard i m'havia quedat sense bateria, vaig autoimposar-me fer una visita a la manera d'Eugeni d'Ors quan va escriure Tres horas en el Museo del Prado, doncs, amb una llibreta i un bolígraf a la mà, sense saber que aquest fet esguerraria tota la meva visita i m'impediria gaudir-la en plenitud.
Una visitant fent-se fotos amb alegria joiosa davant un quadre abstracte. (A.M.)
El Moco, nascut a Amsterdam i propietat de dos col·leccionistes neerlandesos, és com una franquícia de l'NBA. És més, per posar un exemple nostrat, podríem dir que té el mateix vincle amb Barcelona que el que tenien els Dragons a finals dels noranta, quan Luis Mariano Angoy va deixar de ser porter suplent de Cruyff per esdevenir quarterback de futbol americà en aquell canvi de camisa tan inesperat com el fitxatge de Ramon Espadaler pel PSC. Més que un museu, deia, és un check obligatori en el mapa del Born, un punt de parada més en l'atapeïda ruta barcelonina d'un turista mitjà acostumat a comprar barrets mexicans a les Rambles, menjar paelles congelades al gener o trobar moltes més samarretes del Reial Madrid amb el 9 de Benzema que de l'Espanyol amb el 9 de Raul de Tomás. No és casualitat, doncs, que qui es dirigeix al carrer Montcada trobi a una banda del carrer algun atrapaguiris oferint concerts de flamenco al pati Dalmases i a l'altra, rere una portalada de pedra amb arc de mig punt adovellat, el Moco: un museu nou de trinca que bé podria ser una botiga de roba d'Inditex o una cafeteria Starbucks, de la mateixa forma que, igual com es troba a Barcelona, es podria trobar a Berlín, Milà o Dublín i no existiria cap diferència.
L'únic quadre d'un autor català viu al Moco: SP123, de Yago Hortal. (A.M.)
Quan un arriba al Moco pensa dues coses. La primera, que un cop es travessa la porta d'entrada i s'abandona el carrer Montcada, allò deixa de ser un espai lligat a una ciutat per passar a ser un lloc global. O més ben dit, un no-lloc entès a la manera postmoderna del terme: una galeria d'art eclèctica on les obres s'aglutinen les unes al costat de les altres igual com els fettuccini a la bolonyesa, el sushi o els tacos mexicans comparteixen carta en un self-service de l'aeroport del Prat. A la planta baixa, un poti poti format per un Dream Team d'artistes contemporanis rebatejats com a Moco Masters, de Basquiat a Warhol passant per Dalí, Murakami o Yago Hortal, l'únic artista local viu del museu, exposat al Moco amb un d'aquells quadres hortalians on l'expressionisme abstracte esdevé una onada enèrgica i vibrant. A la planta de dalt, l'art urbà de KAWS o Banksy es mescla amb les performances digitals de teamLab o LesFantômes i, a la vegada, els llenços del jove pintor xilè Guillermo Lorca, segurament l'artista més interessant de tota la col·lecció: quadres de gran format on s'intueix una clara fascinació pels mestres holandesos com Rembrandt, protagonisme figuratiu d'animals humanitzats a la manera irenesolanesca de Canto jo i la muntanya balla i un desig inherent d'expressar de forma gairebé gòtica les pors de l'ésser humà, però també els remordiments de consciència.
Dues visitants calculant des de quin angle es faran una selfie davant l'obra de Guillermo Lorca. (A.M.)
Si la societat actual és un femer d'hipocresia, buidor, ansietat i incoherència permanent, és lògic que el 90% de les obres del Moco parlin d'això, malgrat els visitants semblin rebre-les amb una escandalosa alegria acrítica. També deu ser lògic, doncs, que un museu converteixi obres d'street art nascudes als marges del mercat i de tendència clarament antisistema en productes de màrqueting. En un món en que les ciutats ja no tenen res de genuí i en el qual a totes les grans capitals hi ha els mateixos Foot Locker, els mateixos Tiger o els mateixos Subway, el Moco és una franquícia que funcionaria com una seda es trobés a la ciutat que es trobés perquè no és un museu, sinó una botiga d'experiències i, com a tal, un permanent aparador de moments que el visitant vol publicar immediatament, per això visitar el museu no serveix només per apreciar obres d'art, sinó també per observar el nou comportament dels humans davant d'elles. Ja se sap, el segle XXI és el de la mort del carpe diem: ja no es tracta de viure el moment, sinó de compartir-lo.
Una gran escultura de KAWS amb posat trist, com el nostre món. (A.M.)
Jo no sé què en diria Eugeni d'Ors, però sortint del Moco, retornant de nou a Barcelona, vaig pensar en allò que diu al seu llibre: que un museu no és un òrgan d'història, sinó de cultura. La cultura actual és la cultura del Moco? Potser sí. Vaig gosar preguntar-me si Xènius, en realitat, no hauria desitjat que el Moco Museum s'anunciés al món com alguna cosa més que una àgora d'art contemporani "al costat del Museu Picasso", tal com diu la seva web. Si hauria desitjat que en alguna placa es digués que és un museu ubicat al Palau Cervelló on va néixer santa Maria de Cervelló, fundadora de l'ordre de les mercedàries. Fins i tot, qui sap, si hauria volgut que algun escrit informés que es troba en el carrer més senyorial de la Barcelona medieval i porta per porta amb la Casa Dalmases, seu durant anys d'Òmnium Cultural i l'Institut d'Estudis Catalans en el llarg hivern del franquisme. La realitat, però, és que ningú que visiti mai el Moco sense haver esmorzat un entrepà de Viquipèdia sabrà què vol dir el carrer Montcada, què significa l'esplendor -i sobretot la demolició- del barri de la Ribera o com d'important va ser l'Orde mendicant de la Mercè. Més aviat al contrari. Com tampoc mai ningú sabrà res de l’ànima de Barcelona si algun dia l’Hermitage, una altra franquícia, acaba aterrant a la ciutat per exposar les escorrialles de Sant Petersburg en comptes de destinar l’espai per fer-ne una ampliació de la col·lecció del Macba.
Sigui com sigui, és innegable que inaugurar un museu amb un fil musical més propi d'una nit a Razzmatazz i ple d'obres actuals que capten l'atracció del públic jove malgrat els 16€ de l'entrada és una bonanova, ja que democratitzar l'art mai pot ser una mala notícia. Tanmateix, però, és innegable la perillosa sensació que anar al museu Moco sense bateria al mòbil és com anar a un concert amb taps a les orelles o com entrar al cine amb un antifaç als ulls, potser perquè cada vegada vivim menys al món real per viure més al món digital. Potser perquè cada cop importa menys qui som, ja que preval allò que projectem. Potser perquè, com mostra l'escultura de Banksy amb David assassinat amb un tret al cap, la història ha canviat, cada cop menys gent confia en què un Déu el salvarà i Goliat ens ha vençut. No era un monstre de tres metres i sis dits a cada mà, però: era el capitalisme.