Aquisgrà, any 812. L’emperador Carlemany signava un decret que obligava tots els rectors parroquials de l’Imperi Carolingi a oficiar en la llengua vernacla del territori. Aquell decret, que feia un esment especial a la llengua popular de la marca de Gòtia és el testimoni més antic de l’existència d’un sistema lingüístic propi al territori més meridional de l’Imperi Carolingi: l’arc mediterrani entre els deltes del Roine, al nord, i del Llobregat, al sud. Però a diferència d’altres territoris imperials que, durant la mateixa època, desenvolupaven les seves llengües pròpies, tenim molt poca informació per datar amb exactitud el moment en què a Elna, a Girona, a la Seu d’Urgell o a Barcelona la llengua de les cases i dels carrers ja no és el llatí. Llavors la pregunta és en quin moment la llengua d’aquells comtats carolingis ja és català?
El perquè de l’edicte de Carlemany
És evident que a principis de la centúria del 800, el poder —en aquest cas, la cancelleria carolíngia— tenia uns recursos molt limitats per divulgar la seva ideologia. I en aquell context no es podia permetre el luxe de prescindir d’un dels pocs instruments al seu abast: l’extensa xarxa de temples parroquials escampats arreu del territori imperial que abastaven la pràctica totalitat de la societat de l’època. Carlemany havia sotmès el clergat franc i l’havia subordinat als seus interessos polítics. I la conversió dels temples parroquials en altaveus difusors de la ideologia del poder no seria més que la conseqüència finalista d’aquell procés. Calia, però, fer intel·ligible el missatge, i aquesta seria la causa que explicaria el decret de Carlemany.
En quin moment el llatí deixa pas a les llengües romàniques?
Segons el professor Roger Wright, de la Universitat de Liverpool, les llengües romàniques del segle VIII ja no són llatí. La societat de l’època ja era conscient que la llengua acadèmica (la de la cultura) i la llengua popular (la de la vida quotidiana) eren diferents. Aquesta ruptura és molt evident en els primers textos que alternen el llatí i el romanç. Com en la Passio Sancti Clementis. Els professors Nadal i Prats, de la Universitat de Girona, expliquen que en aquell text el pagà Sisini, cansat que el clergue Climent prediqui entre la seva família, ordena tres servents que l’apallissin, i proclama en romanç: “Fili de la pute, traite ! (...) fàlite dereto colo palo, carvoncelle”. I Climent, que en aquell text es presenta com un home més proper a la vida celestial que a l’existència terrenal, li respon en llatí: “Duritia cordis vestri, saxa trahere meruistis”.
En quin moment apareixen els primers textos en precatalà?
Els estudiosos d’aquest fenomen asseguren que, a cavall de la centúria del 700 i del 800, la llengua popular dels comtats carolingis de la marca de Gòtia ja era un romanç propi, genuí i diferenciat, que anticipava l’existència de l’occità i del català. De nou els professors Nadal i Prats expliquen que en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, de l’any 839, es van llistar les parròquies sufragànies amb el topònim en llatí. En canvi, en un capbreu que es va elaborar tot seguit (per assignar la dotació dinerària d’aquella seu), el redactor va llistar els mateixos pobles en romanç. Per exemple, Queralbs en l’acta apareix com a Keros Albos i en el capbreu com a Chers albs. Lòria (Sant Julià) en l’acta apareix com a Lauredia i al capbreu com a Lòria. O Nabiners en l’acta és Napineiros i al capbreu és Nabiners.
En quin moment la societat té consciència que parla una llengua pròpia?
Passat un segle i mig (978), Pere Ursèol, dux de Venècia, renunciava als seus càrrecs polítics i ingressava en la comunitat monàstica de Sant Miquel de Cuixà (comtat de Conflent, casal de Barcelona). Aquella estada, que clouria amb la seva mort (988), va tenir un gran impacte en la vida d’aquella comunitat. Els professors Nadal i Prats expliquen que a La Vita de Petri Urseoli, el llibre que relatava el retir monacal del venecià, i que va ser redactat un segle llarg després de la seva mort, encara es recordava —i es destacava!— que la forma de parlar del vell venecià havia sorprès moltíssim aquells monjos. I també es deia: “Ait abbati lingua propiae nationis” (l’abat oficiava en la llengua pròpia de la nació). A cavall de l’any 1000, la societat catalana ja tenia consciència que la llengua popular era la llengua nacional.
El misteri de les kharges
La conquesta catalana de Tortosa (1148) i de Lleida (1149) va tenir un grau de dificultat i complexitat molt superior a les empreses anteriors. Els territoris musulmans de les valls baixes del Segre i de l’Ebre concentraven una massa demogràfica molt respectable (majoritàriament descendent de la població autòctona romanovisigòtica), que, durant els quatre segles anteriors, havia estat profundament islamitzada i arabitzada. No obstant això, alguns autors s’han esforçat a rescatar de la tenebra aquest fenomen: certs grups de població molt minoritaris que, aparentment, conservarien la religió cristiana i la llengua llatina. Aquesta singularitat sempre ha estat envoltada d’una aura de misteri i de romanticisme. Fins i tot, alguns autors han apuntat la possibilitat que aquestes kharges mossaràbigues fossin similars al català dels comtats carolingis.
El català fora dels límits dels comtats carolingis
Però aquest fenomen no passa de la categoria de mite. L’extrema radicalització religiosa i cultural i la terrible repressió que van imposar els règims almoràvit (segle XI) i almohade (segle XII) als territoris d’Al-Andalus no aventura res de bo. I els professors Nadal i Prats insisteixen que aquells grups, si realment van resistir i transcendir fins a la conquesta cristiana (1148-1245), haurien tingut una influència insignificant en la formació del català. La llengua catalana va sorgir a la marca de Gòtia durant el segle VIII. Es va consolidar als comtats carolingis catalans a cavall de l’any 1000. I es va projectar cap a la Catalunya Nova, cap a les Mallorques i cap al País Valencià durant el procés expansiu del comtat independent de Barcelona (segles XII-XIII). El català es va trasplantar als nous territoris amb la conquesta i l’establiment dels seus parlants.