És increïble la capacitat de l'ésser humà per no fer res. D'això em vaig adonar divendres passat, després d'entrar en una sala buida del primer pis del MNAC, una habitació amb una cadira tirada a terra i una projecció audiovisual a la paret blanca del fons on només estava jo. Ho sabia de molt abans, però, i no havia volgut veure. Crec que encara no vull, i mira que em fot. Perquè ja ho van dir els Beatles en el seu Strawberry Fields Forever: viure és fàcil amb els ulls tancats. Passa sovint, tots els dies, que vestim de realitat absoluta les nostres quatre parets per sentir-nos una mica millor. Som molt hipòcrites si no reconeixem això.
Sabies que hi ha gent a l'altra punta del món que s'està morint? Clar que ho sabem, però pensar-hi no encaixa molt bé en la nostra còmoda vida de ciutat. Algunes ho fan després de rebre impactes de metralla, a d'altres simplement la bomba els cau als peus. Sagnen per la boca, carn crua escampada per terra, membres tallats que mai no tornaran a caminar. Això si no moren abans de gana per l'hiper precarització, desnodrits i esprimatxats en barraques de mala mort, els petits amb la samarreta del Barça i la panxa com una pilota de l'Eurocopa. Les arruguetes de la cara no són de les que es dissimulen amb qualsevol crema barata, responen més a la deshidratació paupèrrima de la misèria. Si viuen, no tenen res: ni casa, ni família, ni llums, ni alegria. Un res que tot ho diu.
Guilty Landscapes és una salvatjada emocional
Guilty Landscapes o com una galeria multimèdia et deixa els principis per terra. Jo he necessitat tancar-me a una habitació de museu per sentir aquesta angoixa que et puja pel pit i t'estreny els pulmons per fer-te vomitar. Vaig tenir por. Durant uns 8 minuts, vaig voler córrer molt ràpid i amagar-me sota d'un llit, sortir a l'exterior, 27 graus al sol i un cafè amb gel, si us plau. Fugir d'un present que no és el meu, d'una realitat que podria ser la meva si l'atzar no m'hagués criat en un petit poble del Maresme i en una família que ha pogut donar-m'ho tot. Un cartellet il·luminat em deia que era a Homs (capítol III), la imatge destruïda davant els meus ulls era una ciutat de Síria. I aquest home que em mira, que s'apropa, que s'asseu davant meu sense apartar els seus ulls negres de mi i que és el meu reflex, el mirall on veig la merda de persones que ens han ensenyat a ser.
Twitter és la nostra redempció i no aguantaríem ni un sol dia tanta desesperació.
Vaig tenir por perquè em vaig adonar de la meva responsabilitat i em vaig adonar de la meva responsabilitat perquè vaig tenir por de ser com soc: una ciutadana blanca de classe mitjana que no té ovaris per plantar els seus privilegis i viure per ajudar. En les societats occidentals no estem acostumats a la por. De sobte un atemptat arriba a la nostra Rambla i som el melic del món, però ningú no ha plorat les morts de Bagdad, del Vietnam, de Srebrenica, de Ruanda, de Palestina, de Síria. Ens creiem superiors a tot això. Twitter és la nostra redempció i després aigua i sabó per a les nostres mans, targetasso a Inditex i ens quedem tan amples. Si fóssim allà no seríem res. No aguantaríem ni un sol dia tanta desesperació.
Està programat en el marc del Festival Grec. / GREC
La visió artística de Dries Verhoeven és molt més que una performance. A través de diferents capítols et parla sobre l'explotació laboral, els estigmes socials, la desolació dels pobles. És el contrari a contingut innocu. Qüestiona i formula preguntes, assenyala el nostre inconscient i remou la identitat de l'ésser, el per què som aquí, la dualitat crònica en la qual vivim tots. Ens passem el dia davant pantalles i mòbils, sent testimonis omnipresents de la barbàrie des de lluny, però això no ens fa testimonis reals de la cruesa. Deixem de banda l'egocentrisme, per déu. Empatitzaríem amb el proïsme? Li allargaríem la mà, si fóssim dins del vídeo? O tindríem tant pànic que només miraríem per salvar el nostre propi cul?