Hem vist com els refranys transmeten coneixements i que poden tindre usos secundaris. Un d'aquests usos minoritaris és fer broma, utilitzat l'efecte graciós de la rima. Qui més qui menys ha sentit dir que La farigola fa créixer la titola; també existeix el refrany Vi batejat, el beure'l és penat. Si algú fa servir un refrany per a aconsellar què menjar ja podeu comptar que és una facècia: Darrere d'un ou begut o dur, vi pur. I ja em direu quina gran aportació intel·lectual és aquesta dita bromística: Des del setembre a l'agost, beu vi vell i no beguis most.

A vegades la facècia conté una mica de missatge, com Al pot petit hi ha la bona confitura (sovint les coses més valuoses s'amaguen en petites porcions o en llocs amagats, cosa que implica usar receptacles menuts; però també serveix per a fer-se valdre una persona baixeta). O Qui menja sopes se les pensa totes (se sol dir als infants que no volen menjar el que tenen a taula, a fi d'estimular que s'ho mengin). Que em perdoni la gent del món del dret, però aquesta altra dita mostra com la població té animadversió als professionals de la justícia perquè hi veuen males arts: Advocats i procuradors, a l'infern de dos en dos. En tot cas, altres oficis reben igualment: Un sabater, un sastre i un barber no fan un home vertader. Un altre refrany bromístic que alhora transmet missatge és aquest: Lo darrer aulora els pets del primer (localitzat a les Terres de l'Ebre); es diu entre persones que treballen al camp, quan un va més ressagat que un altre; és una manera (graciosa) de dir-li que faci via.

Les rivalitats entre pobles veïns també genera refranys

Les rivalitats entre pobles veïns han fet que es creïn pseudorefranys ridiculitzants. Molta gent coneix la dita Terrassa, mala raça; Sabadell, mala pell, que descriu la tradicional rivalitat entre aquestes dues grans urbs del Vallès (al costat d'aquesta altra: A Sabadell, cadascú va per ell). La gent de la Terra Alta, la Ribera d'Ebre i el Priorat sovint diuen Gent de Mora, gent traïdora. A Constantí (Tarragonès), del poble veí del Morell diuen que Al Morell, mala pell. Però els mateixos constantinencs no se'n salven, ja que els pobles de la rodalia sempre han dit Constantí, mala gent i bon vi. (Constantí tenia una producció vinícola de nomenada abans de la plaga de la fil·loxera; avui no hi han vinyes però sí una refineria, i per això Els Pets, que són constantinencs, van reaprofitar la dita en la seva cançó Constantí, molta merda i poc vi). Al País Valencià trobem dites semblants: Ontinyent, bona terra i mala gent o Torrent, bon poble però mala gent.

Hi han refranys d'aquests que no fan escarni? Sí: A Cotlliure fa bon viure; i a Argelers, si tens diners (es diu en el Rosselló), A Ponts, pocs i bons (a la Noguera i voltants) o A Alcanar fa de bon anar (a les Terres de l'Ebre). En tot cas, la tendència és malparlar, i m'estalvio posar un exemple on surten les ampostines o les tortosines, i també les moncofines, que la gent d'aquelles zones ja saben de què parlo i per decòrum ho aparco.