Santo Domingo (colònia de la Hispaniola), 1 d’octubre del 1500. Fa 524 anys. Francisco Fernández de Bobadilla —jutge perquisidor (policia-fiscal-jutge) nomenat pels Reis Catòlics— i Nicolás de Ovando —capità de l’exèrcit castellanolleonès—, al capdavant d’un escamot militar, detenien, engrillonaven i disposaven la deportació de Cristòfor, Bartomeu i Dídac Colom a Castella. Els Colom, reclosos en una masmorra peninsular, serien obligats a renunciar a les Capitulacions de Santa Fe, el contracte signat per la monarquia catòlica i pels financers del primer viatge (1492), que garantia el repartiment dels beneficis de l’empresa entre totes les parts implicades en aquella iniciativa. Per què la monarquia hispànica va trencar aquell pacte? Per què va detenir, engrillonar, deportar, empresonar, extorquir i usurpar els Colom?
L’empresa colombina
L’empresa colombina tenia una naturalesa estrictament privada. La corona hispànica, representada pels reis Ferran i Isabel, n'era una de les parts, però ni l'única ni la principal. La participació en aquella empresa estava molt repartida i cadascun dels actors que hi representaven un paper tenien perfectament acotada la seva funció: el valencià Santàngel i el seu entorn són els financers d’una operació que va requerir un gran esforç econòmic; el també valencià Papa Borja és l’ideòleg de la projecció cultural europea i espiritual cristiana a les noves terres; els Colom són els experts navegants que han de culminar aquell projecte i gestionar l’extracció dels recursos sobre el terreny, i els Reis Catòlics són els responsables d’aportar l’aparell militar necessari per a garantir el desplegament colonial.
Com es desenvolupa, sobre el terreny, l’empresa colombina?
Les fonts documentals revelen que, a partir del segon viatge (1493), que seria el primer amb un objectiu colonitzador, els Colom creen unes infraestructures de govern a la colònia que, als nostres ulls actuals, serien d’una naturalesa autoritària i despòtica, però que en aquell context històric eren certament innovadores. No oblidem que l’empresa colombina coincideix cronològicament —i no per casualitat— amb la fi de l’edat mitjana i del règim feudal (el de l’equilibri entre els tres estaments del poder: corona, noblesa i Església), i amb l’inici d’una nova era que conduiria cap als règims monàrquics absolutistes dels segles XVII i XVIII. Els Colom tenen l’ambició de crear un Nou Món, en tots els sentits, i implementen aquesta nova ideologia del poder, amb la qual cosa esdevenen la màxima autoritat política, militar i judicial a la colònia.
Qui eren la gent de Colom?
Quan els Colom creen aquestes infraestructures (als assentaments pioners de Sant Tomàs, La Isabela i La Vega, o a la primera capital colonial de Santo Domingo), confien la gestió a persones del seu entorn. Són allò que, contemporàniament, anomenaríem “càrrecs de confiança” (nomenats a dit pels Colom o per algun dels actors de l’empresa) i són “el partit catalanovalencià”. Entre aquesta gent trobem, per exemple, el lleidatà Bernat Boïl, primer administrador apostòlic (equivalent a bisbe) del Nou Món (1493), nomenat a proposta del Papa Borja; el gironí Pere Bertran, que podríem considerar el primer major de policia del Nou Món (1493), nomenat a proposta del rei Ferran; o el tarragoní Miquel de Ballester, el primer alcalde europeu de la primera capital colonial americana, Santo Domingo (1497), nomenat directament pels Colom.
El conflicte amb els colons castellanolleonesos
Tot això vol dir que els Colom i el seu entorn catalanovalencià van fabricar el poder i van aplicar la llei a la seva conveniència? ¿És cert que, contra les instruccions de la Corona, van esclavitzar massivament els indígenes i que, contra la voluntat de la reina Isabel, van marginar i condemnar al fracàs els colons castellanolleonesos? La resposta és no. Perquè el que va passar, en realitat, és que els Reis Catòlics es van adonar que el potencial d’extracció de recursos del Nou Món era molt superior al que havien previst inicialment. I van aprofitar un conflicte pel repartiment de lots de terres i d’esclaus entre l’administració colombina i un grup de colons castellanolleonesos liderats per un element anomenat Roldán, per a fabricar una bateria de proves i acusacions falses que derivarien en un procés judicial.
La suplantació de l’aparell colonial colombí
La deportació i reclusió dels Colom a una masmorra peninsular (mai no van ser jutjats) va tenir més conseqüències que l’escapçament de l’aparell colonial colombí. Aquella maniobra es va traduir en la substitució de tots els “càrrecs de confiança” dels Colom (el partit catalanovalencià) per funcionaris castellans de la Corona (Bobadilla, Ovando) i pels líders dels colons castellanolleonesos (Roldán i el seu entorn). Però, encara, va tenir una conseqüència més rellevant: el canvi de model d’aquella empresa, que va passar de ser una iniciativa privada (amb el patrocini de la corona hispànica) a un model totalment públic (monopolitzat i espremut per la corona hispànica). Bobadilla es va quedar a Santo Domingo i per ordre de la cancelleria dels Catòlics va assumir la governació de la colònia i la va convertir en un càrrec funcionarial.
El governador Bobadilla
Ferran i Isabel van anar per llana i van sortir esquilats. Bobadilla va convertir la Hispaniola en el forat negre de corrupció més gran de la monarquia hispànica. I quan la cancelleria dels Catòlics ho va descobrir, va enviar Ovando a la colònia, però, llavors, amb la missió d’arrestar Bobadilla i el seu entorn. El que va passar a continuació és una història digna d’una novel·la negra. L'abril del 1502, Ovando arribava a Santo Domingo, però fins dos mesos més tard no es produïa la detenció i deportació dels acusats. Tot i això, el més revelador encara havia de venir. L’1 de juliol del 1502, la caravel·la “El Dorado”, que conduïa Bobadilla i Roldán a la Península, va naufragar a les costes del mar Carib, i els homes que, en un judici públic, haurien pogut posar els Reis Catòlics en una situació molt compromesa, desapareixien per sempre.
El governador Ovando
Ovando va ordenar l’embarcament de Bobadilla i de Roldán just en el moment en què un huracà escombrava el mar Carib. No es pot dir que Ovando hagués fabricat el naufragi, però sí que es pot afirmar que va ordir la desaparició dels “incòmodes” Bobadilla i Roldán. Ovando va esdevenir el segon funcionari de la Corona que ocupava el càrrec de governador de la colònia, i la investigació historiogràfica moderna estima que, durant la seva governació (1502-1509), la Hispaniola va passar d’una població indígena de 500.000 persones a 60.000. Dit d’una altra manera, durant la governació d’Ovando, es van cometre de manera abusiva i impune els tres principals delictes que Bobadilla i els Reis Catòlics havien imputat als Colom per a vestir la seva detenció, deportació i extorsions.
Festa de la Hispanitat o una història d’injustícies, usurpacions i exterminis?
Ni es va promoure l'evangelització de la població autòctona, amb el propòsit de mantenir la seva potencial o efectiva condició d’esclaus (estava prohibit esclavitzar un cristià si no era per un deute impagat); ni es va impartir justícia (es va privilegiar el col·lectiu de colons castellanolleonesos, fins i tot els condemnats per delictes); ni es va administrar la colònia racionalment i humanament (la monarquia hispànica esdevé una màquina extractiva insaciable). Aquesta és la veritable història del 12 d’octubre. Una història d’injustícies, usurpacions i exterminis. I no la Festa de la Hispanitat (la pretesa aportació de la civilització hispànica, de pretès caràcter universal, als pobles americans) que es van inventar Alfons XIII, Maura i Romanones el 1918.