Si t’agrada el còmic alternatiu —si t’agrada el còmic, simplement— que Daniel Clowes sigui el teu autor favorit no té gaire mèrit. És com que et molin els Beatles o respirar. Clowes és essencial, tots hi estem d’acord, punt. I cada vegada que el ninotaire llança una novel·la gràfica original (és a dir, tres en els últims 13 anys: Wilson, Paciencia i, ara, Mònica), la publicació es converteix en un esdeveniment literari de primer ordre —cosa del tot insòlita a l’infamat món de la historieta—, i la retòrica promocional discorre invariablement amb allò de "la seva obra més personal i ambiciosa" o coses per l'estil. Jo, amb això, tinc les meves reserves: tots els seus llibres són, per igual, una molt festejable p*** genialitat. Una prova que aquest autor desperta passions de forma massiva i consensuada és que, als prestatges de les millors llibreries del país —setmanes abans que l’edició nord-americana—, ja podem trobar l’edició de Mònica (en català) i Monica (en castellà) de la mà de dues editorials amb catàlegs tant dispars —però igual d’heterogenis— com Editorial Finestres i Fulgencio Pimentel.

La història de la Mònica, una filla no desitjada amb una infància marcada per les anades i vingudes d’una mare hippie

Foto: Retrat de Déu. Foto: Fulgencio Pimentel.

Insisteixo: si déu existeix, va néixer a Chicago, té el pèl esclarissat i porta ulleres de pasta. Només un demiürg com Daniel Clowes podria entrar al drap, ja en les guardes del llibre, amb l'eó hadeà de formació de la Terra, per, a la plana següent, per on cinematogràficament transcorren els crèdits, fer un resum de la història de la humanitat —dels primers bacteris a Chuck Berry, passant per la pesta bubònica, Hitler o l'Sputnik— en vinyetes sincopades. I a continuació, d'allò universal a la cosa particular i singular: la història de la Mònica, una filla no desitjada amb una infància marcada per les anades i vingudes d'una mare hippie, la guapa Penny, una estudiant d'art sense instint maternal que fluctua entre la llibertat sexual, l'autoboicot de tota forma d'estabilitat i la necessitat patològica de tenir un home a la seva vida, que acabarà abandonant a la seva filla per a ingressar en una misteriosa secta de guillats. I a partir d'aquí, el periple vital de la Mònica per reconstruir el seu passat, resistir la soledat i confrontar els frustrants enigmes de la seva vida.

La dissemblança d'estils gràfics de cada títol a l'índex ens deixa intuir que estem davant d'una obra mestra, amb tantes capes com homenatges als gèneres que han definit la història del còmic

I tot això narrat en nou històries aparentment inconnexes (almenys al principi), emportant-se Clowes al seu terreny un format —el de la compilació d'historietes protagonitzades per un mateix personatge— que el va fer cèlebre amb llibres com Como un guante de seda forjado en Hierro, Ghost World, David Boring o Lloyd Llewellyn, però en clau de novel·la holísticament interconnectada. De fet, la dissemblança d'estils gràfics de cada títol a l'índex ens deixa intuir que estem davant d'una obra mestra amb tantes capes com homenatges als gèneres que han definit la història del còmic: el bèl·lic, el romàntic, el thriller, el fantàstic, l'horror... I si el llibre comença amb la gènesi de la Terra i els misteriosos orígens genètics i personals de la protagonista, culmina amb l'ocàs, l'inevitable abisme interior i l’auto-enterrament d'aquesta. O, cosa que és el mateix: les plagues bíbliques (de colibrís), les portes de l’avern i l'apocalipsi zombi. I quan finalment tanquem el llibre, la desesperança i l'alè de la pèrdua que s'apoderarà de nosaltres, lectors o lectores, com abans s'ha apoderat de la Mònica, ja que sabem que passaran anys, potser més d'una dècada, abans no tornem a llegir la novel·la gràfica més "ambiciosa i personal" de Daniel Clowes.

Foto: Interior de ‘Mònica’ en l’edició catalana. Foto: Editorial Finestres.