Una butaca al pol nord és la nova peça de Mercè Sarrias, dramaturga coneguda per espectacles com Àfrica 30 i L'any que ve serà millor. És l'obra que aquest Nadal (i fins al 10 de febrer) es pot veure a la sala Flyhard. Susanna Garachana i Maria Pau Pigem són les protagonistes d'aquesta història. Sobre l'escenari, dues psicòlogues. Una d’elles rep atenció de l’altra. En aquest intercanvi, la relació es capgira, i el personatge que interpreta Garachana, la pacient, obliga el públic a posicionar-se davant dels seus dilemes, portant al límit la relació amb el personatge que interpreta Pau Pigem. Dirigeix Mònica Glaenzel en la que és la seva primera experiència al capdavant d'un espectacle. Debut que combina amb el personatge a què està donant vida a Conqueridors, l'obra de Ramon Madaula que aquests dies ocupa la cartellera del Teatre Goya. L'entrevistem.
És la teva primera direcció?
Sí, és així. I he tingut molta sort que sigui un text de la Mercè. Tenim gustos compartits. Em va escriure dient que hi havia un paper per a mi, i li vaig respondre que no, que no volia interpretar-la sinó dirigir-la. He dirigit classes i tallers. Va ser l’impuls del text, el que em va fer dirigir-lo. És una altra creativitat que he gaudit. He après molt.
Va ser l’impuls del text, el que em va fer dirigir-lo. És una altra creativitat que he gaudit. He après molt
Què t’ha permès fer?
Dona molt de marge. Hem hagut de triar el punt de vista. Els punts de vista tenen un caràcter molt clar, però no quin tipus de dones eren. He pogut dibuixar el perfil de quin tipus de dones eren. Si les protagonistes haguessin sigut uns personatges molt polititzats, hauria anat a un altre lloc. Persones que, de sortida, no són proclius a la violència, però m'interessava això de posar-les davant de certes situacions.
Actoralment què buscaves.
Que tot vingui d’una organicitat. A nivell de ritme i petites intencions, un mateix text pot anar d’un gènere a l’altre. Tot ha de ser molt orgànic perquè a la Flyhard és molt difícil enganyar fent això. No poden haver-hi escletxes de composició. Cal coherència entre l’actriu i el personatge.
Són actrius que no han treballat especialment molt...
Sí. Aquest és un món molt cruel. Ens encasellen molt. A mi em passa. Com a actriu, i ara directora, vull trencar amb això. Sabia de la qualitat actoral de les dues, i els hi he proposat papers que altres persones no els hi ofereixen. La Sue actuava en comèdies, però jo sabia d’ella i sabia que ho podria fer perfectament. El mateix amb Pau, perquè sé com són. I són molt versàtils.
Violència de gènere, amistat, mentida... Tot això surt a l’obra.
Per a mi, el tema de la violència de gènere és circumstancial. El tema és la violència estructural. La de molts professionals que es dediquen a això, a la cura. La seva tasca és pràcticament inútil, i la teva vocació és un pecat. No es pot ajudar. En quin lloc et deixa la vulnerabilitat. Penso per exemple en la gent que ajuda als immigrants dels CIES. Parlem d’aquest tipus de persones
Ens encasellen molt. A mi em passa. Com a actriu, i ara directora, vull trencar amb això
Parlem de l’inici.
Partim d’una escena que potser no és versemblant. Mai una sessió de supervisió psicològica es fa amb una amiga. I això, és important. Perquè és el disparador de l’obra. Les sessions de supervisió, en canvi, sí que són molt populars. Es fa molt habitualment, amb altres psicòlegs. I gràcies a això sabem més coses del personatge que fa la Susanna.
No podem fer gaires espòilers, però el final és molt potent.
Forma part del meu punt de vista. Les he fet unes heroïnes. Les dues actrius són molt amigues. Les conec de fa molts anys i això era el que em feia falta: la qualitat de les actrius i la complicitat de dues amigues.
En aquest final hi ha un avís informatiu que et deixa glaçat.
Sí, per això he permès que l’espectador pugui aplaudir a les actrius. Això és voluntat de l’autora. Jo l’he respectat en tot. Propicio aquests petits minuts d’aplaudiment. Pensa que l’obra és una ficció, planteja moltes coses, i el colofó que va escriure la Mercè, potser sí que és una mica llarg, però dins de la ficció vol donar suport a aquestes persones que curen a les altres persones. Vaig pensar: “Primer que aplaudeixen les actrius i fem l’epíleg". I la meva feina era poder-ho fer. Però certament, és una mica antiespectacle, sí.
Les feines són les que et donen, i ja veus clarament què esperen que facis. Com a actriu necessitaria fer un altre tipus de personatges
Ara a més estàs fent d’actriu.
Sí. Al Goya amb Conqueridors. Les feines són les que et donen, i ja veus clarament què esperen que facis. Com a actriu necessitaria fer un altre tipus de personatges. Em vindria molt de gust fer-ho. Redescobrir coses noves a mi m’apassiona. Però domino el ritme de la comèdia i m’agafen per donar un resultat concret.
No puc acabar l’entrevista sense posar en valor la resta de l’equip artístic, que són els teus germans: el Max, grandíssim escenògraf, i la Bàrbara, grandíssima figurinista.
Sí! Que bé que diguis això, perquè jo també ho penso. A més treballem molt bé, i ho compartim tot, i saben tot el que em passa pel cap. Jo també penso que són els millors, són fantàstics i hi confio molt. I sempre ens veiem les coses els uns als altres i compartim sempre els projectes amb molta il·lusió.