Nascuda a Las Palmas de Gran Canaria, però amb una carrera per teatres i petites i grans produccions a Barcelona des del 1987 (com la Lali de Nissaga de poder), Mónica López és una de les actrius més potents de l’escena. Coneguda pel gran pública a El reino de Rodrigo Sorogoyen, ha barrejat obres més massives amb produccions més locals (De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, La Calòrica). Els darrers anys també ha participat de Rapa, sèrie amb Javier Cámara, que ha posat punt i final a Movistar+ després de tres temporades en constant creixement. L’actriu s’espolsa la morriña per a parlar d’aquest thriller que va més enllà del gènere i que cuida el missatge. Sense compromís, no hi ha bones produccions.
Rapa s’ha acabat. I no de forma sobtada! Cada vegada costa més que se sostinguin les temporades, és a dir, que les sèries s'allarguin més d’una primera temporada pilot.
T'he de dir que jo, no sent espectadora de sèries, no n’estava gaire al cas. Però em sembla una falta de respecte que no s'acabi una sèrie tancant els personatges. Pels espectadors. És veritat que nosaltres hem tingut sort, perquè des del primer moment hem tingut audiència. Però això també parla de la dictadura de les audiències. És una pena que no apostin les productores i les plataformes per coses que potser al principi no funcionen. Mira La Casa de Papel. Tenim massa pressa, no?
Tenim massa pressa.
Evidentment, es mouen molts diners i si no els hi surt a compte, doncs fora. Però jo crec hauríem de tenir una mica més de paciència a veure si les coses funcionen o no. Crec que hi ha espectadors per tot.
L'entreteniment és fabulós, però no només ha de ser entreteniment, perquè sinó, què som?
A les plataformes o les productores els hi manca aquesta paciència amb la pròpia vida inestable i moguda dels actors? Juntar-vos a tu i a en Javier Cámara no deu ser senzill.
Si la gent consumeix així de ràpidament les sèries, no m'estranya que la indústria hagi de fabricar tan de pressa el producte. A mi no m'agrada, perquè jo soc de consum lent. Rapa la vaig veure un dia rere l'altre, perquè m'agrada que em deixi amb aquestes ganes de: "Ai, demà continuo". Però vaja, potser això també són modes i passa.
Ha canviat molt tot plegat. T'imagines aquesta sensació amb Nissaga de poder o…
És una època molt forta. Però crec que tots són onades de costums. Costarà molt treure’s la impaciència. Som addictes. Tots. El dia que canviï això, la gent no ho entendrà. Però no té sentit. Tot passa massa ràpid. I no pot ser. Però bé, jo també soc com d'una altra època. Ja soc gran i tota aquesta velocitat em descol·loca molt. Intento lluitar a la meva vida personal contra això.
Esperar és tot un exercici.
Jo els espero. Jo els espero. Jo els espero. Jo els espero! Aquesta sensació és deliciosa, de dir... "Ai, va, a veure, a veure, a veure". Jo què sé.
Haurem de ser els mateixos espectadors els que dosifiquéssim?
La digestió és diferent també, si ho fas diferent. Si consumeixes tan ràpid, ho oblides abans. És que això està demostrat: el cervell funciona així. És com estudiar: cada cop tenim més informació, però amb menys profunditat.
Rapa és un thriller que obre molts melons. Fa pensar i això està bé. Res no és blanc o negre, bons o dolents, sinó que tot queda al mig. Per això ha enganxat
Amb les sèries passa igual? Les oblidem?
Anem consumint i no queda... Si la sèrie té un missatge, que per a mi, la cultura sempre ha de tenir darrere alguna idea, encara et queda el missatge. Si no, deixa de ser un producte de cultura per convertir-se en un producte de consum. Hi ha d'haver de tot, evidentment. L'entreteniment és fabulós, però no només ha de ser entreteniment, perquè si no, què som?
Crec que si per alguna cosa Rapa és una sèrie que ha tingut tan bona acollida i que ha tingut i té públics tan variats, és perquè juga una mica aquests dos vessants, el del thriller policial de crispetes, però alhora té aquest punt molt cuidat en la presa de decisions estètiques i d'atmosfera i, molt especialment, en els seu temes. En aquesta darrera temporada, la malaltia.
Jo crec que és el secret de la productora gallega de la sèrie, que és la mateixa que va fer Hierro. Pepe Coira i Fran Araujo, que són els guionistes, sempre escriuen pensant que per a ells el més important són els personatges, que tinguin entitat i els hi passin coses. I tant per a Hierro com per a Rapa es van inventar aquestes trames policíaques que són molt divertides. I tens raó, la gent es pot quedar només amb això, però, vulguis o no, al mateix temps, estan parlant de conflictes. La malaltia, en aquesta tercera temporada, passa a ser una protagonista més. De fet, crec que es tanquen molt bé les tres temporades, amb la manera amb què acaba tot.
Les cures són el centre del drama d'aquesta temporada.
És la temporada més emocional, sense dubte. Els altres temes són l'amistat. I després també la justícia. Cal recordar que a la primera temporada l'assassina cau de potes com els gats. I ens quedem els dos allà asseguts dient: "Sabem que és culpable, però no ho podem demostrar". En la segona també: "És culpable o no és culpable una persona que va cometre un crim emparada per, diguem-ne, certa justícia humana, matant el paio que l'assetjava?". I en aquesta última, doncs, està aquest senyor que és l'única persona que el personatge de Tomás admira, i que ha admirat a la seva vida, que volia escriure un llibre sobre ell i que, de cop, sembla un assassí. I ell ho intentarà... Rapa és un thriller que obre molts melons. Fa pensar i això està bé. Res no és blanc o negre, bons o dolents, sinó que tot queda al mig. Per això ha enganxat. Això i que un personatge com el Tomás, que francament és un pallús, cau molt simpàtic… Perquè ho fa taaaaan bé, el Javier Cámara. Té aquesta capacitat!
Li feia por fer de malalt?
Hi havia tot el respecte perquè evidentment això és una ficció i el Javier tenia molta por de fer un malalt en una cadira de rodes: volia ser molt respectuós. Ens hem informat moltíssim sobre la malaltia, hem preguntat fins on podem arribar perquè la trama funcioni.
Em dedico a això, a ser actriu, perquè no sé parlar, no em sé expressar, no sé dir el que et desitjo. Els textos que escriuen els guionistes em permeten ser més jo que mai, en algun sentit
És difícil no caure en la sobreactuació.
El Javier ha estat trucant moltes associacions d'ELA i la gent està superagraïda. Només visualitzar un problema com aquest, que està tan oblidat... Estan molt agraïts que se’n parli, i només per això jo crec que ja val la pena.
Què tal treballar en tot aquest entorn gallec?
Estàvem una mica cecs, només miràvem a les grans ciutats i els conflictes que passen allà. I com sempre, a vegades, el més petit pot ser el més universal. Ha sigut un enamorament. Jo coneixia Galícia d'haver anat a fer bolos de teatre, però clar, quan vens a fer bolos només coneixes la ciutat. Però és que aquest paisatge és tan fotogènic, és tan preciós. És brutal. A mi l'únic que em sap greu és que ho estem posant entre tots de moda i ells vivien molt tranquils, molt oblidats i molt abandonats, però molt tranquils. I ara, amb l'escalfament global, estem tots pujant els llocs més fresquets i bé, potser Galícia s'acaba. Jo espero que no, perquè és un lloc espectacular. El millor de tot això, a part de treballar, evidentment, amb el Javier Cámara, ha estat tots els actors que he conegut allà, perquè no donava crèdit. Cada dia era: "Avui tinc seqüència amb l'ajudant de la secretària de l'alcaldessa de Cedeira". Qui serà? Belén Constenla: "Ai, ni idea". I t’arriba un tros d'actriu. Una Emma Vilarasau gallega que la flipes
Es parla molt d'aquesta edat complicada pel patriarcat a la que arriben les actrius a partir de la mitjana edat. Tu, però, estàs capficada en un munt de projectes de cinema, sèries i teatre.
Sé que el que m'ha passat a mi aquests últims tres anys no és normal. M’ha tocat la loteria i l'estic aprofitant.
T'has plantejat mai dirigir, com el Javier Cámara?
No tinc cap inquietud en aquest sentit. Jo sé que només soc intèrpret. Em dedico a això, a ser actriu, perquè no sé parlar, no em sé expressar, no sé dir el que et desitjo. Els textos que escriuen els guionistes em permeten ser més jo que mai, en algun sentit. És com defensar la humanitat, no? Això és lo que m'interessa a mi. En canvi, al Javier se li ha despertat el cuquet de dirigir. Jo quan ho penso és que m'agafa un... He estat dues vegades ajudant de direcció. Això m'encanta, perquè crec que soc capaç de transmetre a l'actor el que el director vol. Però la visió completa de com posar un set per explicar algú… Jo no tinc aquesta capacitat.
No estic gens orgullosa de com va anar la polèmica d'El Hormiguero, perquè ho vaig fer fatal. Jo odio la gent vehement que parla sense pensar, i jo vaig fer exactament això
Una última. Dies enrere, la Nawja Nimri va estar a La revuelta i va comentar una mica el mateix que has comentat tots aquests dies sobre el tema de El Hormiguero i aquella polèmica.
Ho vaig fer molt malament.
Més enllà de la polèmica de voler o no voler anar-hi. És increïble com he vist repetida aquella anècdota en 300.000 titulars. Teniu tot el dret a posar per davant les vostres idees, els vostres conflictes, les vostres contradiccions, el que sigui, però és increïble com quatre paraules poden valdre tanta difusió.
És, tornem-hi, l'època que vivim. De tota manera, t'he de dir que jo que no tinc xarxes socials. Ho vaig passar francament malament, perquè vaig estar al cas de com s'havia tret de mare. I el més fantàstic és que el misto es va apagar igual de ràpid que es va encendre. Vull dir, són minuts d'escàndol. Tothom ha de prendre partit en tot, o ets d'un o de l’altre... No estic gens orgullosa de com va anar, perquè ho vaig fer fatal. Jo odio la gent vehement que parla sense pensar, i jo vaig fer exactament això.