Amb 81 anys acabats de fer, Monika Maron (Berlín, 1941) és un testimoni privilegiat de la història. Va viure la caiguda del mur de Berlín com a periodista i fillastra d’un ministre de l’interior de la RDA, a cavall entre l’est i l’oest. Aquest episodi històric conforma precisament el teló de fons d’Animal trist, novel·la que ha arribat a les llibreries recentment de la mà de Club Editor. Brutal i descarnat, el llibre narra la història de dos amants madurs que es coneixen als peus de l’esquelet d’un branquiosaure i que hauran d’existir sense poder viure junts. Traduïda a tot el món, Animal trist, explora la idea de l’amor com una follia i la seva pervivència malgrat la vellesa.

La protagonista d’Animal trist viu l’amor quan ja fa temps que ha abandonat la joventut. L’amor és igual de violent amb la joventut i amb la vellesa?
Quan la protagonista explica la història del seu amor, ja és vella, potser vellíssima i tot. No sap si té vuitanta anys o cent o tot just setanta. Quan va viure aquest amor, ja no era jove, però encara no era vella, i tanmateix persevera en l’estat de l’amor. L’amor és un sentiment que defuig qualsevol valoració absoluta, racional.

La protagonista viu amb cert sentit del ridícul ser gran d’edat i complir el “clixé de la persona malalta d’amor”. És perquè entenem que l’amor quan és ‘malaltia’ només pot ser cosa de joves?
A parer meu, l’edat limita el grau d’acompliment que es pot assolir en l’amor. Per això la majoria de persones s’estima més recordar l’amor que no pas exposar-s’hi. Però també hi ha històries de drames amorosos a residències d’ancians, tot i que no satisfan les nostres concepcions estètiques, perquè els falta la gràcia de la joventut.

Per què se’n parla menys, de l’amor que no va associat a la joventut?
La visió d’una parella que pateix dolor articular en abraçar-se ens resulta còmica o fins i tot desagradable, perquè volem lligar l’amor a una imatge bonica.

L'amor defuig qualsevol valoració racional

A la novel·la també hi apareix el debat sobre vellesa i la saviesa: “Totes les coses bones que es diuen sobre la vellesa són ximpleries o són mentida.” Ho creu així, vostè?
No crec pas que amb l’edat ens tornem més savis. Són les experiències que ens fan més intel·ligents. I d’experiències en tenim quan som joves, abans de fer-nos grans. Quan ja som grans, podem reflexionar sobre les conseqüències de les decisions que hem pres, però ja no les podem canviar. I encara que poguéssim, segurament tornaríem a prendre les mateixes decisions, perquè continuem sent les mateixes persones, amb un temperament i un tarannà propis.

El problema és que potser el preu a pagar per aquesta saviesa és massa?
Desconec quin és aquest preu, però jo pagaria el que fos per a ser sàvia.

La protagonista també té una relació difícil amb el seu cos. El que crea aquesta relació és envellir?
Hi ha persones, sobretot dones, que tenen una relació complicada amb el seu cos al llarg de tota la vida, perquè es troben grasses o senten que són culgrosses o camacurtes. Potser per a elles l’edat fins i tot els treu un pes del damunt, perquè veuen que les dones boniques també deixen de fer goig.

El nostre propi cos es pot convertir en una cosa que, en certa manera, ens repugna?
Tots veiem com decau el nostre cos i això ens inquieta, però que ens repugni…? Això voldria dir que ens repugnaríem a nosaltres mateixos. Quan veiem que la pell se’ns marceix, més aviat sentim compassió, però qui no vulgui morir jove s’haurà de reconciliar amb la vellesa.

Per sobre de la narració plana també el context polític dels anys del final de l’URSS i de la caiguda del mur de Berlín, una època que vostè va viure a la ciutat. El recorda amb la consciència que estava vivint la història?
Sí, és clar.

Com va ser despertar-se l’endemà de la caiguda del mur?
No em vaig despertar perquè aquella nit no vaig dormir, me la vaig passar davant del televisor. En aquella època vivia a l’oest, a Hamburg. L’endemà vaig anar a Berlín. Vaig anar a on vivia ma mare, que era comunista, vaig trucar al timbre i li vaig fer un crit des de baix al jardí: “Jo soc la vencedora de la història!” Els comunistes sempre ho afirmaven de si mateixos: deien que eren els vencedors de la història.

A l’RDA no hauria pogut escriure un llibre com Animal trist

Què va significar la caiguda del mur per a vostè com a periodista i autora?
Per fi em sentia lliure. Tot i que ja vivia a Hamburg, mentre va existir la República Democràtica Alemanya hi vaig estar encadenada. Segurament no hauria pogut escriure mai un llibre com Animal trist si l’RDA hagués continuat existint. Fins que no va desaparèixer, no em vaig plantejar que no havia escrit mai un llibre sobre l’amor, ja que no havia pogut evadir la situació política que em subjectava i que havia marcat tota la meva vida.

Al llibre els dirigents de l’RDA i de l’URSS hi apareixen com una “banda criminal”. En quin sentit els considera criminals?
Van mentir, enganyar i robar. Van tancar tot un poble, van reprimir la llibertat d’expressió i van arruïnar l’economia del país. Governaven com si el país fos seu, feien política com una banda criminal.

La novel·la retrata el període posterior a la caiguda del mur com una època en què tothom s’aferrava a les certeses d’allò conegut. Era una resposta a la incertesa?
La reacció a la caiguda del mur no va ser unànime. Al començament, la major part de la gent simplement era feliç perquè se sentia alliberada. Més endavant, quan es van començar a notar les conseqüències econòmiques i molta gent va perdre la feina i es va veure que en la vida quotidiana no quedava pedra sobre pedra, que tot perdia validesa, fins els segells, la situació va exigir a cadascú un esforç immens i, és clar, molta gent es va sentir superada i es va aferrar a les últimes certeses, tot i que gairebé ningú volia tornar a la situació anterior.

La protagonista veu la seva vida, com moltes altres a l’Europa de l’Est, com una cosa “governada per l’absurd”. Quina relació té l’absurd amb el context polític del comunisme?
És una pregunta difícil. Al capdavall, a la vida n’hi ha moltes, de coses absurdes, no sols en el comunisme. Si un reflexiona prou de temps al voltant de l’existència humana, un munt de coses li resultaran absurdes. Per què fabriquem bombes que podrien extingir tota la humanitat? Per què tremolem davant d’una pandèmia, però alhora ens matem amb guerres? Per què produïm en cadena coses que no necessita ningú, però alhora denunciem el malbaratament de recursos? Per què ens obsessiona tant inventar un humà artificial que sigui millor, més intel·ligent i sobretot més eficient que l’humà natural? Etcètera, etcètera. Jo, per exemple, faig servir sempre el sistema de navegació, tot i que sé que empitjoro el meu sentit de l’orientació, que ja de normal no és gaire bo. Tot això em sembla absurd.