Hi va haver un temps, menys llunyà del que sembla, en què podies mirar una sèrie sense haver-li de demanar que fos el millor producte televisiu mai concebut. Miraves un episodi setmanal amb ganes, però sense angoixes, gaudint d’una història que, fos conclusiva o no, et donava exactament el que li demanaves. En el cas dels thrillers o les històries policíaques, només volies un bon cas, una mica de sentit de l’humor i uns personatges carismàtics. Aquest tipus de producte encara existeix, però queda constantment eclipsat per la sèrie amb ínfules i amb vocació d’allargar-se. Ja no ens entretenim com abans, perquè les ficcions ens han de generar addicció, els exigim que facin passes endavant que poques vegades aconsegueixen fer. Per tot això Mono malo, estrenada a Apple TV+ és un petit miracle.
Una sèrie que t'alegrarà el dia
Aquesta adaptació dels llibres de Carl Hiaasen no inventa res: hem vist infinitat de relats televisius amb un detectiu poc convencional que treballa en un escenari exòtic amb una col·lega que no sap si veure’l com un geni o com una estafa. Però és que tampoc no ho pretén. Es dedica, a estones amb brillantor, a reformular els vells clixés dotant els personatges d’entitat i regalant-los (i regalant-nos) uns diàlegs impagables que sempre et deixen amb ganes de més. Si s’hagués estrenat als anys 80 ara seria de culte desfermat.
Es dedica, a estones amb brillantor, a reformular els vells clixés dotant els personatges d’entitat i regalant-los (i regalant-nos) uns diàlegs impagables
La trama de Mono malo, ocurrent i juganera, és una barreja de moltes coses. Andrew Yancy, un policia suspès que malviu fent d’inspector de restaurants al sud de Florida, rep l’encàrrec de portar el braç amputat que han pescat uns turistes a una forense, Rosa Campesino, perquè determini si és o no la prova d’un crim. Malgrat que l’examen no és concloent, una vegada coneixen la identitat del mort tant Yancy com la mateixa Rosa s’embarquen en una investigació per entendre per què tots els que es relacionen amb la presumpta víctima es comporten d’una manera tirant a estranya.
A partir d’aquí, sense revelar més del necessari, Mono malo se salta les regles de la típica sèrie procedimental per erigir-se en un thriller més ben trenat del que sembla. Per descomptat que Yancy i Rosa són el focus principal de la narració, però la història es torna més coral per mostrar les diferents perspectives sobre el mateix cas, donant-li un aire de “noir” clàssic molt agraït.
L’aclaparadora personalitat de Vince Vaughn acaba sent la clau de la sèrie i el que compensa les ocasionals baixades de ritme
Hi contribueix decisivament l’intel·ligent ús del narrador, impagable quan es dedica a torpedinar els tòpics estructurals del gènere; un humor punyent que se’n fot de tot i de tothom, fins i tot dels mateixos girs de la trama; i la gran feina de Vince Vaughn, que ha nascut per interpretar Yancy. L’aclaparadora personalitat de l’actor acaba sent la clau de la sèrie i el que compensa les ocasionals baixades de ritme, però seria injust no destacar les aportacions de l’esplèndida Natalie Martínez i la divertidíssima Meredith Hagner. Hi ha sèries que tenen l’estrany do d’alegrar-te el dia i Mono malo és una d’elles.