Un musical atípic en clau de comèdia en què es qüestiona què és la normalitat. Això és Monster, de prop ningú és normal, un espectacle basat en un text del dramaturg escocès David Greig, que es presenta al Teatre Tantarantana fins el 17 de febrer, en un muntatge a càrrec de Roberto Romei. Una història en què tres actrius s'han vist obligades a reconvertir-se per interpretar el paper de les joves integrants d'un grup de música.
Llançar-se a la piscina
Blanca Garcia-Lladó, Clara Manyós i Berta Pipó, les tres joves actrius que interpreten aquesta obra, afirmen que tenien algunes nocions de música, però que han hagut de fer un esforç d'adaptació per a fer aquest espectacle. Per això, porten mesos preparant-se, no tant per representar l'obra en sí, com per fer el paper d'integrants d'un grup musical: "No és fàcil tocar i cantar alhora. I fer-ho tres. I a més a més afinar", es lamenten. La solució, per a elles, ha estat formar un grup, i seguir l'estela dels personatges que representen: "Aquest espectacle ens ha regalat un grup musical", asseguren.
Allunyar-se del drama
Monster és la història de la Cati, una noia que vol viure en un món de color rosa i que escriu una novel·la per descriure el món perfecte en què li agradaria viure. Però la seva realitat és molt diferent; els problemes se li acumulen. El pitjor és que ha de venir a veure la seva situació una treballadora social i ella té por que l'allunyi del seu pare, malalt d'esclerosi múltiple. Però el dia que l'assistent ha d'arribar, durant l'espera, hi haurà un munt de situacions excepcionals que canviaran completament el guió del que es podia esperar. A la fi, l'obra vol discutir el concepte de normalitat i vol ser un cant a la resistència de la gent front a l'adversitat. "La major dificultat era no caure en el drama", expliquen Clara Manyós i Berta Pipó. Però Romei ho tenia clar. No volia fer una obra dramàtica: "Allò que en principi pot semblar un problema després pot resultar que no ho és". El pitjor a la vida, per a ell, és intentar adaptar-se a la normalitat, i afirma que sempre hi ha hagut pressions per a això, però que amb les xarxes socials s'han aguditzat i que ara és més necessari que mai resistir-s'hi. Assegura que és possible.
La vida amb ritme
El grup de l'obra de ficció és The Prinzelles. Però, en realitat, les cançons que interpreten són del grup The Mamzelles, que ha elaborat nou temes especialment per a l'obra. Es tracta d'una "bogeria trepidant", segons el director Roberto Romei. Són nou temes ben variats, perquè les cançons, dins l'espectacle, reflecteixen l'estat de la protagonista, i les actrius adopten un gènere musical diferent a mesura que l'estat d'ànim de la Cati evoluciona. D'aquesta forma transiten del reggaeton fins al punk, passant pel pop. L'escenari, com no, està ambientat com una sala de concerts, amb un baix, una guitarra i una bateria, que seran els instruments que hauran de tocar les actrius, tot i que algunes d'elles els han descobert recentment. I són les mateixes actrius les que instal·len els instruments i els aparells tècnics. Amb la dificultat afegida que en aquesta obra, mentre actuen, les actrius es dirigeixen directament al públic, tal com li agrada a Romei. Tot un repte.