L’escriptora sabadellenca Montse Barderi (1969), acaba de publicar La vida autèntica (Columna), una novel·la que reflexiona sobre les relacions amoroses, la soledat, la mort i el pas del temps, i ho fa a través d’un triangle amorós que li serveix de fil conductor per explicar com concep la vida des d’una perspectiva filosòfica molt personal.
El llibre està basat en una obra de teatre universal, Cyrano de Bergerac, i podríem dir que la novel·la està sustentada per tres pilars: la filosofia, la literatura i la vida, tres conceptes que intenten resoldre les grans preguntes de l’existència.
Montse Barderi, autora de La vida autèntica estirada a la gespa / Carlos Baglietto
La novel·la està plena de reflexions filosòfiques, cita a Sèneca i un dels seus conjurs més coneguts: “Si vols enamorar, enamora, si vols que t’estimin, estima”. Semblaria una cita triada a l’atzar, però crec que defineix molt bé a Barderi, que escriu i parla des de dins, des de la veritat, des de l’honestedat, des de les entranyes, es mostra sense pudor, i això, com a lectora, s’agraeix.
Però, tornem a l’eix central de la novel·la i als tres personatges principals: La Roxana, una editora molt coneguda i respectada en els seu sector, l’Oliver, un escriptor que quan era adolescent escrivia cartes d’amor pels seus companys de classe i en Pere, antic company de l’Oliver que vol enamorar la Roxana.
No és casualitat que les cartes siguin l’excusa per enllaçar els tres personatges. La idea sorgeix de quan Barderi anava a l’institut i n’escrivia pels companys de classe.
Segueixes escrivint cartes d’amor?
Sí, sempre escric cartes d’amor, molt sentides, de tres o quatre pàgines, encara que siguin a amics. És una manera d’explicar coses de mi mateixa perquè em comprenguin.
El fet que la Roxana dugui el nom de la protagonista femenina de Cyrano de Bergerac tampoc és casualitat. De semblances n’hi ha moltes i estan intencionalment buscades, la novel·la és un clar homenatge al clàssic francès de Rostand. La diferència entre les dues Roxanes és que Barderi escriu sobre dones potents, intel·ligents, empoderades, amb força i personalitat. “A les dones de les meves novel·les no els fa por envellir, el tema del pas del temps no serà mai un problema, al contrari, s’agraden més a mesura que es fan grans”.
Montse Barderi, a més de ser escriptora, també és periodista i filòsofa, i està especialitzada en estudis de gènere, i m’agrada remarcar-ho perquè els seus personatges femenins no cauen en estereotips passats de moda i tòxics: “Estic cansada de les mil i una versions de La primavera romana de la senyora Stone, aquella cosa de la tia que es mira al mirall, es veu una arruga i s’odia, com si la dona l’únic que tingués és un cos. És absurd que les dones hàgim de fer un esforç contra el pas del temps. Costa reeducar-nos i crec que és una qüestió d’educació estètica, tan fàcil com això, i s’ha d’educar des de la paraula.
Aquest llibre parla de la bellesa interior de les persones, jo crec que una dona és més guapa amb el pas del temps, en el sentit que té més coses a dir, ha llegit més llibres, ha viscut més coses i és molt més interessant”.
Tornem un moment a la trama de la història. L’Oliver, que és el personatge que està inspirat amb Cyrano, rep un encàrrec d’un company d’escola d’escriure unes cartes d’amor que signarà en Pere, un home hedonista i adinerat que vol enamorar la Roxana. Així d’entrada ella no sembla destinada a embolicar-se amb en Pere, però ho fa perquè decideix viure una vida còmoda i benestant.
I d’aquí en sorgeixen diferents reflexions, com per exemple la concepció de l’amor des d’una vessant de la comoditat i l’estabilitat. Qui no coneix alguna parella que segueix junta pel benestar que produeix la tranquil·litat?
En un moment determinat del llibre hi ha un gir inesperat que condiciona la trama final i que força a la protagonista a prendre una decisió important que interpel·la directament al lector. Com actuaríem les persones si sabéssim el nostre destí? I aquesta és una de tantes preguntes existencials que ens fa reflexionar i ens obliga a pensar sobre les nostres pròpies decisions.
Montse Barderi, escriptora, periodista i filòsofa, abraçant la Djuna, la seva gossa / Carlos Baglietto
Per què escrius? Escrius per agradar? Per explicar el món des del teu punt de vista?
Per sostenir la vida, per sostenir la meva existència. Sense escriure hi hauria una part molt important de mi que quedaria morta. No sé viure sense escriure, sense amor, sense el mar, no sé viure sense els meus amics..., sense escriure, una part de mi quedaria morta, la meva vida té sentit si escric.
D’on sorgeix l’amor per la literatura?
Jo tenia molta dependència de la meva germana, ella se’n va anar a Venezuela, ens portem 20 anys, era una dona molt autodidacta, feia teatre amateur, li agradava molt la literatura, va deixar una caixa plena de llibres, entre ells hi havia les obres completes de Lorca, hi havia El informe hite estudio de la sexualidad femenina y Cinco horas con Mario; i jo me’ls vaig llegir perquè la trobava a faltar.
Vivíem en un món on era més fàcil estimar els llibres, perquè els programes de televisió feien apologia a la cultura, trobar-te un llibre eren hores de distracció, ara els nens que entren a la biblioteca se’n van directes a l’ordinador.
A més de les referències filosòfiques com Sèneca, Nietzsche, o Milan Kundera, de qui en va quedar impressionada als 16 anys “per la capacitat de barrejar literatura amb filosofia”, altres escriptores com Maria Mercè Marçal, (de qui n’és la patrona fundadora de la Fundació que porta el seu nom), Fina Birulés, Marguerite Yourcenar o Hannah Arendt, també l’han influenciat i condicionat a l’hora d’escriure.
Quan escrivies cartes a l’institut, era un mecanisme per evitar l’assetjament escolar?
M’han fet bulling al cole per grassa, em robaven l’esmorzar..., és el pitjor que li poden fer algú que té gana” (riem).
Però a més de l’assetjament escolar també patia violència a casa. El meu pare era molt agressiu, molt masclista, durant la mili sortia a pegar maricons, és una persona que odia als gais, i això que jo sóc lesbiana, però aprens a viure amb l’enemic, costa molt identificar-lo com a tal, però també te l’estimes, si veus d’on ve també l’entens, va quedar sense mare amb dos anys, va començar a treballar als onze, el seu pare li pegava, era de classe social baixa.... Ja ho deia Sèneca: et compadeixo si no has viscut dificultats perquè no saps mai què seràs capaç de suportar o superar.
La vida autèntica és una novel·la que li cal doble lectura perquè més enllà del triangle amorós dels protagonistes hi ha una quantitat de reflexions i citacions filosòfiques que no poden passar per alt.
Això és ideal. Per mi aquest és l’èxit, és l’objectiu, el que desitjo és això, per mi un llibre que t’has de tornar a llegir perquè t’agrada com està explicat és un triomf, el millor regal que em pots fer és aquest.
El llibre està dedicat als homes cis?
Sí, als homes cis que són bones persones, perquè com a dona lesbiana, quan era més jove i sortia amb un home ho passava malament, perquè es creien amb el dret de tocar-te o fer-te un petó, i això era un desastre; estava mediatitzat pel desig autoritzat hetero.
Estic molt agraïda tant al Josep Cuní, per comptar amb mi al seu programa, com al Sergi Pàmies per permetre’m fer l’any Pàmies, també amb el Xavier Graset, amb qui vam riure l’altre dia a la televisió, quan ens va agafar aquell atac. Hi ha gent amb qui sintonitzes des de l’humor, era bonic perquè dèiem coses sèries i rèiem, però no passa res. Està bé perdre els constrenyiments en algun moment donat.
Montse Barderi, en un posat somrient / Carlos Baglietto
Tens idees per llibres futurs?
No vull tenir-ne, ho odio, no m’agrada la necessitat d’haver de ser-hi. Vaig escrivint amb regularitat i m’agradaria que el proper fos molt sentit, volgut i pensat. El problema és que tinc moltes idees, però no m’agradaria tenir-ne.
Potser la Montse no li agrada tenir tantes idees pel pròxim llibre, però els seus lectors i lectores esperem amb neguit que publiqui aviat.
Foto de portada: Montse Barderi, l'autora del llibre La vida Autèntica / Carlos Baglietto