Aquesta nit farà cinc anys que el rellotge dels atemptats del 2017 va començar el seu compte enrere, però llavors no n'érem conscients. Ningú s'imaginava que l'explosió d'aquella casa a Alcanar desembocaria en un dels records més cruels de la Barcelona moderna. De fet, ni els propis terroristes ho sabien. No va ser fins que Younes Abouyaaqoub va decidir unilateralment atropellar desenes de persones a la Rambla que l'alarma general es va fer evident i que els atacants van entrar en una espiral d'improvisació destructiva que encara continuaria amb l'atac a Cambrils i acabaria amb 16 morts i més de 100 persones ferides.
També aquesta nit s'estrena 3 dies d'agost, un docusèrie de TV3 que posa el dit a la llaga d'alguns dels molts interrogants que continuen planant per l'atemptat gihadista que va deixar indefensa casa nostra. Ho fa amb tres capítols de 25 minuts que s'emetran entre avui i dijous: tres episodis que fugen del sensacionalisme per centrar-se en l'anàlisis de la tragèdia. Una feina frenètica de tres mesos que compta amb el testimoni d'analistes, policies, víctimes i experts, entre ells Félix Alfonso Guevara, el jutge que va presidir el tribunal de l'Audiència Nacional que va jutjar els tres supervivents de la cèl·lula terrorista, que en parla públicament per primer cop. Parlem amb Montse Tió, periodista i directora d'aquest documental que neix per aportar alguna cosa més a tot el que rodeja el 17-A.
Què estaves fent el 17 d'agost del 2017?
Estava a la tele presentant i dirigint Els Matins d'estiu. Vam acabar a les 14h, vam fer la reunió d'equip diària per preparar l'endemà, vaig dinar, i recordo que baixava les escales a quarts de cinc per marxar cap a casa quan vaig parar-me a parlar amb un redactor d'Informatius. I de cop i volta va saltar la notícia que hi havia hagut un atemptat a la Rambla. Ja no vaig marxar. Em van dir: "Tió, estàs maquillada? Cap al plató", i vaig entrar-hi amb el Toni Cruanyes per fer un especial tota la tarda. Sobretot em vaig encarregar de l'última hora a xarxes, dels parcs de Mossos i Bombers, del 061 i de destriar els vídeos que anaven arribant de particulars. No vaig sortir fins a altes hores de la matinada.
Devia ser tot molt incert en aquells primers moments.
Va ser molt caòtic perquè avui els mitjans tenim molt clara l'estratègia de xarxes —verificar vídeos o tenir clar qui llança informacions i qui hi ha al darrere dels perfils—però el 2017 tot era encara molt prematur. Tothom llançava vídeos. El que em va costar més va ser verificar què podíem tirar i què no en ple directe, perquè els vídeos que arribaven eren molt crus a nivell d'imatge. Sí que és veritat que el múscul que té TV3 en situacions de crisis està molt ben entrenat. Les especialitzacions típiques d'una redacció desapareixen en una situació així, i de seguida la redacció es torna una redacció única i tothom se centra en aquell tema. Però clar, no deixava de ser un atemptat molt bèstia a Catalunya.
Avui la gent no viu amb la sensació de si estem o no sota el focus gihadista
Amb quin objectiu concret heu treballat a l’hora de construir el relat?
La part més important per nosaltres era buscar gent que ens pogués explicar. Hem construït el documental fixant-nos en un dels joves en cada capítol —perquè hi ha tres caps logístics a les cèl·lules— i en algun interrogant que 5 anys després pugui tenir una resposta o, si més no, alguna cosa que hagi avançat. En el primer capítol parlem de la formació de la cèl·lula —a dia d’avui, com es recluta? Han canviat les formes de reclutament? A partir de quines xarxes entren els joves?—. En el segon ens centrem en les víctimes, en com estan, en quantes no han estat reconegudes i en el procés que han passat durant aquests últims 5 anys, si se les ha indemnitzat o com va ser per elles el judici. I l’últim capítol era per fer-nos una pregunta, perquè ens vam adonar que, a dia d'avui, la gent no viu amb la sensació de si estem o no sota el focus gihadista. L’any 2017 hi havia tot un històric d'atemptats molt seguits, i ens hem centrat en què ha canviat a nivell de regulació o en si hi ha altres mètodes pel que fa a la prevenció.
Què és el que es desconeix més sobre els atemptats?
Jo vaig treballar el 2017, però no era conscient que la radicalització d'aquests nois havia començat dos anys i mig abans. Que ells comencessin a consumir i interessar-se pel gihadisme l’any 2014 em va sorprendre molt.
Creus que s’ha explicat suficient?
S’ha de pensar que, al final, eren nois molt joves. El cap dels Mossos, el comissari Josep Maria Estela, ens deia que no hem d'oblidar que rondaven els 20 anys. El més gran en tenia 24. És cert que probablement es va fer una certa protecció, en el sentit de dir que sí, ho van fer ells, però qualsevol amb un treball de radicalització com el seu, i que ja tingués l'espurna de l'odi, hagués pogut fer-ho. No sé si és que se'ls va protegir o si és que, a més, van encavalcar-se molts fets. L'altre dia, per exemple, Josep Lluís Trapero deia que l’any 2017 havia sigut convuls i que això havia propiciat que netegéssim massa ràpid el que va passar a nivell mental. I això també ens ho diuen diversos experts.
Durant aquests 5 anys, un dels fets més polèmics és la qüestió de l’imam de Ripoll i les seves connexions amb el CNI. Abordeu també aquest tema?
Sí que en el primer capítol hi ha una part en què ens preguntem sobre l'enigma d’Abdelbaki Es Satty. El cap dels Mossos diu que és evident que les policies tiren d'informadors o d'infiltrats, i en aquest cas tothom dona per fet que l'imam d'alguna manera havia treballat o havia col·laborat amb el CNI en algun moment. Ell el que es pregunta és fins a quin punt va travessar una línia vermella, i els advocats de les acusacions particulars de les víctimes han intentat sempre esbrinar quin tipus de col·laboració va tenir l'imam amb el CNI. Els del Real Institut Elcano, per exemple, han fet un estudi durant 5 anys i estan convençuts que l'imam tenia contacte directe amb Daesh —Estat Islàmic— a nivell europeu i que el més probable és que algú l’enviés a Ripoll com a reclutador, i no que fos una tria personal. A mi això també em va sorprendre.
Els del Real Institut Elcano han fet un estudi durant 5 anys i estan convençuts que l'imam tenia contacte directe amb Daesh a nivell europeu i que algú el va enviar a Ripoll com a reclutador
I allà comença tot el procés de radicalització?
Probablement algú l’envia allà ja havent identificat els tres nois més grans com a possibles màrtirs i després de veure que aquests ja tenien molt d’interès en la gihad. També hi ha tota una qüestió prèvia, i és que són gent vulnerable. Algú els detecta com a persones que no se senten integrades en la societat, que tenen aquesta llavor del racisme molt tatuada i que alguna cosa no qualla amb la seva integració. Però no hem aconseguit saber en quin moment es fa aquest lligam.
Semblen víctimes i botxins alhora.
Internament vam parlar molt de com tractàvem els nois. Perquè sempre hi ha cert perill: o els tractes només com uns terroristes o els victimitzes i et centres molt en ells com si fossin part de les víctimes, perquè la societat i el racisme que podia haver-hi a Catalunya els va convertir en terroristes. El que vam dir va ser: hem de saber moure'ns entremig d'aquestes dues aigües sense blanquejar-los ni maltractar-los, perquè al final són terroristes, però també és cert que algú els va anar a buscar i els va radicalitzar. I com a societat, en algun moment ens hem de preguntar per què no es van sentir integrats.
I com heu resolt aquesta ambigüitat en el documental?
A més de tota la feina d'experts i de policia, vam buscar bons perfils de criminòlegs que ens perfilessin el per què d'aquests joves. I també hi ha tota una part de col·laboració amb la comunitat musulmana. Hem hagut de treballar molt amb ells per què ens expliquin on i quan un jove pot sentir rebuig social, i com hauria de canviar això. Teníem molt clar que havíem d'incorporar alguna veu de la comunitat, jove a més, que hagués passat per un procés de rebuig com ells i que ens ajudés a entendre. Fa alguna cosa malament la societat? La majoria van arribar a Catalunya amb 3-5 anys, van criar-se a Ripoll, però van tirar endavant un atemptat súper bèstia rondant els 20 anys. En 15 anys, què ha passat perquè tinguessin aquesta llavor d'odi dins?
Com a novetat, heu fet la primera entrevista a Félix Alfonso Guevara, el jutge que va jutjar els tres supervivents de la cèl·lula. Què és el més interessant del seu testimoni?
Jo tenia el record que havia sigut molt aspre i dur durant tota la vista. El que em va sorprendre més a nivell humà és que ens va obrir el seu despatx i vam estar gairebé 3 hores amb ell parlant de tot, i en cap moment ens va vetar cap qüestió. A nivell de contingut, que ell era molt conscient que s’havia fet una molt mala feina amb la recerca i l’ajuda a les víctimes. La sentència ho recull i a l'entrevista també ens ho va dir. Quan Guevara va agafar tota la instrucció i el processament previ que s'havia fet d'aquest cas, tota la investigació que havia fet Fiscalia i el jutge que la portava, Fernando Andreu, va veure que no hi havia un llistat de víctimes. No s'havia fet cap seguiment ni ningú s'havia posat en contacte amb ells.
Guevara era molt conscient que s’havia fet una molt mala feina amb la recerca i l’ajuda a les víctimes
Com és possible que això passi en un Estat de dret i garantista?
El problema del 17-A és que, quan hi ha el judici, tothom es pensa que s'estan jutjant els atemptats, i en realitat la investigació només se centra en Alcanar, perquè tota la resta de la cèl·lula està morta. Als integrants que van dur a terme els atemptats tant de la Rambla com de Cambrils, com que els Mossos els abaten, no se'ls pot jutjar; només es pot jutjar el supervivent d'Alcanar i a dos col·laboradors. Al centrar-se en els fets d'Alcanar, ningú es va preocupar per les víctimes.
I en quin punt s’està ara, en relació a les víctimes?
Guevara explica que va aprofitar la pandèmia i les traves temporals del judici per centrar-se a buscar-les. Va començar a recollir totes les que apareixien en la investigació i va creuar dades d'hospitals, de la Policia Local, de Mossos... i en va fer aflorar més de 100, a banda de les 70 que ja hi havia inicialment. L’Associació de Víctimes del Terrorisme de la UAB (UAVAT) diu que hi ha al voltant de 350 víctimes de la Rambla i Cambrils, físiques i psicològiques. I en canvi, fins ara no se n'han reconegut més de 150. Segons ells, encara hi ha 100 i pico persones que no han rebut resposta de ningú o que no saben que poden denunciar. Tant ells com particulars estan intentant contactar amb algunes d’elles a través de consolats, perquè la majoria eren estrangeres. Per exemple, nosaltres vam parlar amb una noia catalana que va ajudar una canadenca que aquell dia va perdre el marit a la Rambla; saben que amb ells també hi havia una noia austríaca i l'estan buscant. I una cosa que ens diuen els advocats és: plantegem-nos per què a Catalunya no hi ha una oficina d'atenció a les víctimes, perquè la majoria de les Comunitats Autònomes la tenen. I això hagués ajudat moltíssim.
Aquest any, Netflix ja va estrenar un documental sobre el atemptats i cada cop és més comú que es facin peces audiovisuals de temes de successos. On acaba la morbositat i comença la informació?
Érem molt conscients que no volíem entrar en el groguisme. Per nosaltres era una línia molt vermella. I per això vam creure que cada capítol havia de tenir una part d'anàlisis amb diferents temes perquè, per nosaltres, relatar només els fets era trepitjar aquesta línia de quedar-nos només en la seva morbositat. Un exemple: en el capítol de la Rambla, que podria ser el més dur, no hi ha sang. A través de la imatge hem volgut relatar la crisis del moment, els nervis, les presses, les corredisses; però no hem ensenyat res. Es veuen mòbils corrent, tens la sensació que allà hi ha un caos important després d'un atemptat, però no apareix sang en cap moment. Això ho hem vigilat moltíssim i cada pla intenta fugir d'això perquè, al final, l'encàrrec també és fer un documental. Encara que ho haguem vestit amb un to de true crime, no hem intentat ficcionar res ni hi ha cap mena de teatre. És imatge neta i amb un muntatge de sèrie.
La majoria dels terroristes van arribar a Catalunya amb 3-5 anys però van tirar endavant un atemptat rondant els 20. En 15 anys, què ha passat perquè tinguessin aquesta llavor d'odi dins?
A quines conclusions s’arriba amb el documental?
D’entrada, que hi ha interrogants que no s'aclariran. O almenys que, de moment, és molt difícil que s'aclareixin. Com, per exemple, la figura d’Es Satty: per nosaltres i per tots els experts —Mossos, jutge Guevara, etc.— està claríssim que l'imam és mort, però en canvi hi ha molta altra gent, com els advocats de les causes o l'entorn de Ripoll, que creuen que no i que aquí es planteja un dubte. Per altra banda, hi ha tota una altra part més social, tant la que involucra als terroristes com la de les víctimes, que per nosaltres fa un pas endavant important. Jo crec que la gent desconeix que les víctimes probablement no han estat ben reconegudes i que encara s'ha de fer molta feina per reconèixer-les. I també creiem que hem fet un avançament en preguntar-nos com aquests nanos van aconseguir produir un nivell d'explosius com no s'ha vist mai a Occident. Tenien entre 300 i 500 quilos d'explosiu fabricat, el nivell de polvorí que havien acumulat era brutal. A partir dels atemptats canvia la reglamentació a Espanya i Europa a l'hora de poder comprar precursors —acetona, alcohol...—: tu ara no pots anar a comprar de manera ingent o acumular 100 bombones de butà com van fer ells. A més, els Mossos feia anys que demanaven entrar al Centre d'Intel·ligència Contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO) i només van entrar-hi arrel dels atemptats.
I això què implica?
Que ara poden col·laborar i compartir informació. Entrar al CITCO vol dir que, de manera periòdica, cada interrogant que tenen els Mossos el poden posar damunt una taula en què també hi ha el CNI, la Policia Nacional, la Guàrdia Civil o d’altres contactes europeus. Probablement, si en el moment dels atemptats hi haguessin estat, quan Bèlgica avisa l’any 2016 que l'imam ha intentat entrar al seu territori i que veuen en ell una figura estranya, hagués aparegut a la base dels Mossos. Però en aquell moment no va aparèixer res.