Si Montserrat Roig hagués tingut Twitter el gener de 1972, la seva piulada s’hauria fet viral. La futura promesa només tenia 25 anys el dia que va entrevistar Josep Pla per a Destino i l’escriptor, quan ella va comentar-li enmig de la conversa que també escrivia, va deixar-li anar: “Senyoreta, amb aquestes cames que té, no cal que escrigui”. Directe al trending topic.

L’anècdota no és vox populi però ho sabem perquè el boca orella no ha deixat d’intentar que se’n mantingui la vergonya viva. Però la Roig, per pudor, per idolatria o per l’elegància de les qui saben que d’on no n’hi ha no en raja, va decidir no citar el comentari masclista. En les cinc pàgines que dura l’entrevista només va sembrar pistes de menyspreu subtil que ara entenem millor. “Alguien dijo, en cierta ocasión, que es mejor no conocer nunca a los escritores que se admiran. Acaso sea verdad…”


Montserrat Roig i Josep Pla durant l'entrevista. / Biblioteca de Catalunya

Durant aquella xerrada, la Roig i en Pla ja eren la representació viva de dues visions enfrontades. Ella, amb els cabells igual de curts que la faldilla, irreverent, incisiva: “¿Qué le parece que la mujer trabaje?” Ell, amb la llengua més llarga que aquell típic abric-americana seu que fa boletes i la planta descomunal d’una generació molt viscuda, impetuós, convençut de la superioritat que et donen la guerra, la fam i la tradició. “No me parece nada. Si quiere trabajar, que trabaje y, si no, que no trabaje. Me es igual. Pero si una mujer está realmente enamorada no tiene tiempo para hacer nada”. El que podria ser la baralla de dos tertulians oposats al podcast de Radio Primavera Sound que presenten les Oye Polo.

Ni Beethoven, ni Einstein, ni Miquel Àngel

Si Virginia Woolf tenia una habitació pròpia, la Roig tenia una mirada bòrnia. Va dissenyar unes ulleres violetes que encara utilitza la cultura catalana avui que fa 30 anys de la seva mort. L’escriptora va despertar la consciència del feminisme als anys setanta i va ser una icona literària per a aquelles dones lliures que volien fer molt més que cuinar patata bullida i cosir els pantalons estripats dels fills, no sense ser criticada per molts homes que no veien bé que una dona escrivís. Al recull d’articles ¿Tiempo de mujer? (1980) diria: “He escrito con mente de hombre y cuerpo de mujer, y he tomado prestadas las palabras, el lenguaje de los hombres. Porque no hay otro”. Allà mateix també es va permetre el luxe de constatar obvietats com que seria “impossible imaginar un Beethoven parint cada any, Einstein especulant sobre la teoria de la relativitat entre nadons que ploren, Miquel Àngel treballant a la Capella Sixtina mentre cada tres hores ha de donar de mamar als seus fills. Hi ha una impossibilitat física, real, que ha mantingut a la dona apartada del camp de la creació". Una autèntica crac. 


Maruja Torres i Montserrat Roig en una manifestació feminista. 

No entenia l’opressió: no va ser fins a la universitat que va conèixer el masclisme perquè a casa seva el seu pare mai va fer cap judici de valor contra les dones. A les seves novel·les vetllava per fer una radiografia de personatges femenins imperfectes, allunyats de la concepció protocol·lària del ben queda. Els inoculava somnis, pors, angoixes i qualsevol inquietud que creés personalitats complexes. El seu era un feminisme sense filtres, molt millennial. Qüestionava debats com el paper de la dona a l’exèrcit o al Parlament, el divorci i l’avortament, els ventres de lloguer o el fet que la feina de les mestresses de casa hagués d’estar retribuïda, com ja havia posat sobre la taula la novel·lista i intel·lectual Charlotte Perkins Gilman a principis de segle XX; criticava la misogínia dels idealistes d’esquerres o el rol de dona sacrificada i denunciava la pornografia com a esclavitud, les violacions, les relacions tòxiques justificades en la gelosia i el patriarcat.

L'obra de Montserrat Roig mai es podrà deslligar de la voluntat omnipresent d'aprofundir en totes les bretxes opressores de l'androcentrisme. Quan ningú no entenia què era la perspectiva de gènere, quan l'empoderament era cosa de fresques i els problemes de dones només eren seus, la Roig va trencar els murs de silenci que portaven dècades empresonant les àvies, filles, mares de l'abans. En un moment on la gran majoria dels referents literaris de casa nostra eren homes, a elles els hi va donar veu pròpia. Va aixecar la seva per posar a l'agenda pública que la violència de gènere i que qualsevol lluita feminista no era un conflicte personal, sinó polític. I tot ho va fer sense necessitar un directe en streaming vist per més d'un milió de seguidores.