El director de cinema Agustí Villaronga ha mort aquest diumenge de matinada a l'edat de 69 anys víctima d'un càncer, segons ha informat l'Acadèmia del Cinema Català en una piulada a Twitter. Villaronga havia anunciat que tenia aquesta malaltia fa 14 mesos.
🟠 Premis Gaudí 2023 | DIRECTE: Última hora de la catifa vermella i la gala
"Vinc d'una generació que ha crescut amb l'Ingmar Bergman i això marca", deia entre riallades en una entrevista a Revers, fa poc més d’un any. "A mi m'agrada reflexionar sobre temes profunds. Em commouen els sentiments extrems i molt al límit. Amb tot, intento no allunyar-me del públic. No vull que el meu cinema sigui una palla mental. Vull que les meves pel·lícules s'entenguin". I és que en l’imaginari d’Agustí Villaronga es respirava llibertat creativa i rebel·lia, hi havia poesia i risc estètic, gust per l’experimentació i per la construcció d’atmosferes, de vegades irrespirables, com la que embolicava la seva sorprenent i celebrada òpera prima, Tras el cristal (1986), o com la que va convertir Pa negre (2010) en la pel·lícula catalana que, probablement, ho va canviar tot.
Perquè Pa negre no només va arrasar als Premis Gaudí d’aquell any, amb 13 guardons. També ho va fer als Goya, enduent-se nou estatuetes, també la de Millor Pel·lícula i Millor Director, quelcom insòlit tractant-se d’un llargmetratge rodat en català. I va ser escollit per l'Acadèmia per representar l’estat espanyol als Oscar, tot i que no va aconseguir passar el tall final i no va arribar a ser nominada. “En certa manera es va entendre que amb Pa negre estàvem representant una cosa que a molta gent li feia il·lusió: que el cinema en català podia arribar lluny”, explicava llavors.
"Hi ha un rebuig generalitzat cap al cinema català; és una reacció política", havia reflexionat l’any passat, en plena promoció de la seva penúltima pel·lícula, El ventre del mar (2021). Fa uns mesos, Villaronga encara va rodar la que ha acabat sent la seva darrera obra, encara per estrenar, la comèdia Loli Tormenta, que protagonitza Susi Sánchez.
Un creador insubornable
Nascut a Palma de Mallorca l’any 1953, Agustí Villaronga era net de titellaires que oferien el seu espectacle a fires i va heretar del seu pare la passió per les imatges en moviment: "Amb 14 anys vaig saber que volia fer cinema", explicava. Va ser llavors quan va descobrir el cinema de Roberto Rossellini al col·legi i, poc després, li va escriure una carta al mític cineasta italià a la seva escola de cinema a Roma. Li van respondre que era massa jove i que abans hauria de passar per la universitat. Villaronga es llicenciaria en Geografia i Història.
La seva formació no va ser cinematogràfica ("a la meva època no hi havia on estudiar cinema"), i la va anar adquirint sobre la marxa. Primer, formant part de la companyia de Núria Espert, amb qui va viatjar per tot el món en una gira de Yerma, fent d’actor i treballant en la direcció d’art i el vestuari, tasca que va desenvolupar a la recordada adaptació de La Plaça del Diamant (1982), dirigida per Paco Betriu.
Després de fer un grapat de curtmetratges, l’any 1986 va reunir les condicions necessàries per poder fer la seva desitjada primera pel·lícula, Tras el cristal. "Era completament diferent del que s'estava fent a Espanya", recordava. "Es va presentar al Festival de Berlín i va aixecar una gran polèmica. A més, vam estrenar als Estats Units abans que a Espanya. Va ser una pel·lícula que a mi ja em va col·locar com un director rar. Se'm va adjudicar aquesta etiqueta".
La seva carrera es va moure en aquests termes de llibertat absoluta. Sempre insubornable, va signar El niño de la Luna (1989), 99.9 (1997), El mar (2000) i Aro Tolbukhin. Dins la ment de l’assassí (2002), abans d’arribar a Pa negre: "Em va canviar la vida totalment. Abans era una persona més o menys interessant dins del cinema, però una mica maleït. Aleshores, en guanyar tants Goya, et situes a la indústria. De cop i volta és com si t'acceptessin. Em van començar a arribar ofertes de gent que mai no m'hauria imaginat que em trucaria. No és que la meva vida fos gaire diferent, perquè vaig seguir més o menys fidel a les coses que jo volia fer". Villaronga rodaria després el telefilm Cartes a Eva (2012), que es va endur el Gaudí a Millor Pel·lícula per a Televisió, i els llargmetratges El rey de La Habana (2015), el documental sobre la figura de Rosa Novell El testament de la Rosa (2015), Incerta glòria (2017) i Nacido rey (2019).
Fa poc més d’un any i mig, el cineasta balear va explicar que patia un càncer. Agustí Villaronga moria avui als 69 anys d’edat, deixant un llegat audiovisual fabulós, extraordinari. "No em sé definir com a cineasta, però si em fixo en què em diuen, soc un director amb una poètica especial, lligada al mar o a la crueltat. Soc un cineasta curiós, perquè amb cada pel·lícula he buscat coses diferents". Descansi en pau.