S'ha mort Antonio Skármeta, escriptor xilè que guanyà el premi Planeta 2003, a 83 anys. Així ho ha informat aquest dimarts la Universitat de Xile, la seva alma mater. Fou un referent de la literatura llatinoamericana, amb obres com El cartero de Neruda (1985) i Baile de la Victoria (2003). La primera fou adaptada al cinema (Il Postino, 1994), mentre que la segona fou reconeguda amb el Planeta. "La nostra comunitat universitària acomiada amb tristesa Antonio Skármeta Vraničić, Premi Nacional de Literatura 2014, llicenciat de Filosofia i acadèmic de la Universitat de Xile en múltiples etapes de la seva inspiradora carrera que impulsà la lectura i l'amor pels llibres", ha anunciat la institució a les xarxes socials.

Un dels primers a lamentar la mort i a subratllar la seva aportació tant a la literatura xilena com llatinomericana ha estat el president xilè, Gabriel Boric, amb un altre missatge a les xarxes socials. "Gràcies, mestre, per la vida viscuda. Pels contes, les novel·les i el teatre. Pel compromís polític. Pel xou dels llibres que va ampliar les fronteres de la literatura. Per somiar que la neva cremava en el Xile que et va fer tant de mal", ha expressat.

Nascut en la ciutat septentrional d'Antofagasta el novembre del 1949, Skármeta fou un dels intel·lectuals més creatius i influents de Xile. Fou un narrador nat amb un gran talent per condensar la vida i la filosofia a l'interior del conte, el format que més estimà. De fet, es llicencià en Filosofia i Educació a la Universitat de Xile i creixé com a escriptor sota la influència del pensador espanyol Francisco Soler Grima, deixeble de Julián Marías i de José Ortega y Gasset —també fou un apassionat del pensament del Jean-Paul Sartre, Albert Camus i Martin Heidegger—. El 1963 escrigué la seva primera tesi doctoral, Ortega y Gasset, llenguatge, gest i silenci, mentre que un any més tard guanyà una beca Fulbright i viatjà a la Universitat de Colúmbia (Nova York) per escriure'n una segona —ara, sobre la narrativa de Julio Cortázar.

La fama li arribà per les seves novel·les i l'adaptació al cinema d'alguna d'elles. És el cas d'Ardiente Paciencia, que primer fou una pel·lícula homònima el 1983 abans de publicar-se el 1985. D'aquest llibre en sortí una segona adaptació el 1994, sota el títol El cartero de Neruda (o Il Postino), que tingué tant èxit que obligà a reeditar la novel·la amb un nou títol.

Antonio Skármeta i l'exili

Fou un intel·lectual d'esquerres, membre del Moviment d'Acció Popular i Unitària els anys del govern del Front Popular i el president socialista, Salvador Allende. És per això que es veié obligat a abandonar Xile després del cop d'estat militar liderat pel general Augusto Pinochet el 1973, que inicià una de les dictadures més sagnants de Llatinoamèrica. Després de passar per l'Argentina i altres països, el 1981 s'establí a Alemanya, on bastí la història d'El cartero de Neruda: primer, per a la ràdio alemanya; després, com un guió. L'obra tingué un èxit enorme que el catapultà a la fama: fou traduïda a més de trenta llengües, adaptada al cinema, al teatre, a l'òpera i a la ràdio. Segons l'autor, "existeixen més de cent versions en el planeta".

Tornà a Xile el 1989, el mateix any que acabà la dictadura, i continuà la seva vida com a professor universitari, acadèmic i diplomàtic. El 7 de setembre del 2015 fou elegit membre de nombre de l'Acadèmia Xilena de la Llengua per ocupar la cadira 20, vacant des de la mort d'Óscar Pinochet de la Barra. Veié com altres dels seus títols foren adaptats a la pantalla gran: el 2009, Fernando Trueba adaptà Baile de la Victoria; el 2012, Pablo Larraín adaptà El plebiscito en la pel·lícula No; i el 2017, el cineasta brasiler adaptà Un padre de familia en La película de mi vida.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!