Lliure, modern, curiós, lúcid, atrevit, radical, creatiu, avantguardista, eclèctic, inquiet, melòman, sorneguer, Carlos Saura era tot això. I, també, un dels cineastes més importants dels darrers 60 anys. Apassionat del cinema, sí, però també de la fotografia (allà on anès, ho feia amb una càmera penjada del coll), de la pintura, de la música, Saura era moltes coses, sempre inesgotable, potser per això Félix Viscarret va titular en plural el documental que li va dedicar l’any 2017. A Saura(s), el cineasta es despullava molt menys del que es pretenia, sempre esquívol quan la pregunta li incomodava.
🔴 Premis Goya 2023, DIRECTE | Última hora de la gala del cine
🟠 Mor Carlos Saura, un dia abans de rebre el Goya d'Honor 2023
🟠 Premis Goya 2023: data, nominats, presentadors i tots els detalls de la gala
Guanyar premis a la Berlinale i al Festival de Canes van convertir-lo en un dels cineastes espanyols més reconeguts internacionalment. A l’alçada del seu gran amic Luis Buñuel, aragonès com ell, mestre i referent. Avui havia de rebre el Goya d’Honor, però no ha arribat a temps. Ahir moria als 91 anys, complerts el passat 4 de gener, a la seva casa a la serra madrilenya de Collado Mediano. Repassem la importància de la seva figura en cinc claus:
Saura i Querejeta
Després d’abandonar els seus estudis d’enginyeria industrial, Carlos Saura es va formar a l’Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas de Madrid, després conegut com l’Escuela de Cine, d’on faria de professor durant sis anys, i d’on sorgiria una generació de cineastes fabulosos (Basilio Martín Patino, José Luis Borau, Miguel Picazo, Mario Camus...) que donarien forma al Nuevo Cine Español. Les seves primeres passes, en forma de curtmetratges, van ser La tarde del domingo i Cuenca, premiat al Festival de Sant Sebastià, i l’any 1960 va dirigir Los golfos, amb la que va viatjar al Festival de Canes, i poc després es trobaria amb qui seria un soci fonamental per les carreres de tots dos.
🟠 Nominats als Goya 2023: tota la llista de nominacions als premis
Saura i Elías Querejeta es van conèixer l’any 1961, quan van coincidir en un coloqui. Es projectava Los golfos, però també el curt A través de San Sebastián, dirigit per Querejeta i Antonio Eceiza. Una trobada cordial que, mesos després, portaria Saura a demanar-li que es llegís un guió. Es tractava de La caza, la primera de les tretze pel·lícules que un va produir i l’altre va dirigir.
Innovadora, impactant, brutal, La caza (1966) era una metàfora de la societat espanyola de l’època i de la Guerra Civil, que posava el focus en les misèries dels vencedors, i que esdevenia una reflexió sobre la violència més propera i quotidiana. Saura guanyaria l’Os de Plata a Millor Director al Festival de Berlín. I la col·laboració amb Querejeta s’allargaria fins l’any 1982, amb pel·lícules fonamentals que van portar la modernitat al cinema espanyol. I l’experimentació, i els simbolismes. Encara en ple franquisme, varen ser una pedra a la sabata de la censura amb títols com Peppermint frappé (1967), el seu segon Os de Plata a la Berlinale, Stress-es tres-tres (1968), La madriguera (1969), El jardín de las delicias (1970), Ana y los lobos (1973) i La prima Angélica (1974), premiada amb el Premi Especial del Jurat a Canes. El mateix premi es va endur Cría cuervos (1976), i durant la Transició, el duo Saura-Querejeta va seguir engreixant el prestigi del cinema espanyol amb Elisa, vida mía (1977), Mamá cumple cien años (1979) o amb Deprisa, deprisa (1981), Os d’Or a la Berlinale.
🟠 Carlos Saura (Goya d'Honor 2023), l'artista total
Saura i Geraldine
Tot i que mai es van casar, la relació sentimental entre Carlos Saura i Geraldine Chaplin va omplir pàgines de diaris i revistes. Es van conèixer al Festival de Berlín l’any 1966, van conviure durant 13 anys i van tenir un fill en comú. Més enllà, l’actriu britànica, filla del llegendari Charles Chaplin, es va convertir en la seva musa, protagonitzant nou de les seves pel·lícules, de Peppermint frappé (1967) a Los ojos vendados (1978). La seva mirada va esdevenir una de les imatges més representatives d’aquell cinema metafòric i ple de símbols amb el que Saura i Querejeta trencaven els límits del que es podia o no dir.
🟠 La història real darrere d'As bestas, la pel·lícula favorita dels Goya 2023
🟠 Curiositats dels Goya: de la caiguda d'Elena Anaya a l'estatueta robada
Saura va tenir tres parelles més: la primera, Adela Medrano, amb la que va tenir dos fills. Després arribarien Mercedes Pérez, mare de tres fills més. I finalment, amb l’actriu Eulàlia Ramon, a qui va conèixer rodant ¡Dispara! (1993), i amb qui tindria la seva única filla, Anna.
Saura i Carmela
Tretze premis Goya es va endur Carlos Saura amb la magnífica adaptació de l’obra de teatre de José Sanchis Sinisterra ¡Ay, Carmela! (1990). Va ser l’única vegada que l’Academia de Cine Español reconeixia el cineasta amb el premi a Millor Direcció. Només el tornarien a nominar una segona vegada, amb El 7º día (2004).
Saura viatjava al Front d’Aragó, en plena Guerra Civil, per explicar les penúries d’una parella de còmics ambulants que intenten sobreviure sigui com sigui. L’art contra la brutalitat i l’absurd de les guerres, en una pel·lícula que esdevindria el major èxit popular d’un Saura que va apostar per una parella protagonista insòlita, Carmen Maura i Andrés Pajares. ¡Ay, Carmela! va suposar, a més, el retrobament de Saura amb una figura cabdal del seu cinema, el guionista Rafael Azcona.
Saura i el musical
Finalitzada la seva col·laboració amb Elías Querejeta, la seva carrera va donar un gir quan, amb el bailaor Antonio Gades com a gran còmplice, Saura va fer un inesperat gir cap al musical, reinventant el gènere amb la trilogia formada per Bodas de sangre (1981), Carmen (1983) y El amor brujo (1985).
I després de la desfeta comercial de l’ambiciosa El Dorado (1988), i alternant-les amb títols com La noche oscura (1989), Pajarico (1997), Goya en Burdeos (1999) o Buñuel y la Mesa del Rey Salomón (2001), arribarien un grapat de pel·lícules musicals més, en les que el cineasta experimentava amb la imatge, amb la llum i amb la fotografia: Sevillanas (1992), Flamenco (1995), Tango (1998), Salomé (2002), Iberia (2005), Fados (2007), Zonda, folclore argentino (2015), Jota (2016) o El rey de todo el mundo (2021).
Saura i l’eclecticisme
Potser fent bo el tòpic de la tossuderia aragonesa, Saura mai va deixar de pensar en clau de futur. En les entrevistes era habitual que fugís d’estudi quan se li preguntava pel seu fabulós llegat, amb respostes que sempre al·ludien a projectes i a futur. “No torno a veure les meves pel·lícules, formen part del passat. Tinc una relació estranya amb el que he fet, no m'interessa tornar-hi, prefereixo mirar el que faré en el futur”, li explicava al signant d’aquest article en una entrevista fa tot just cinc anys.
Director de teatre (La fiesta del chivo, El coronel no tiene quien le escriba, El gran teatro del mundo) i d’òpera (Carmen, Don Giovanni), novel·lista i fanàtic de la fotografia (va exposar continuament la seva feina amb la càmera), Saura va dedicar els darrers temps a reflexionar sobre la Guerra Civil (el curt Rosa Rosae) i sobre el món de l’art (el curt Goya, 3 de mayo i el llarg documental recentment estrenat Las paredes hablan).
Marxa Carlos Saura, cineasta imprescindible, nom majúscul de la cultura de l’estat espanyol. “He tingut sort de fer allò que més m'atreia: he dirigit cinema, teatre, òpera i he dibuixat, fotografiat i pintat tota la meva vida, i espero continuar fent-ho”, escrivia fa uns mesos, quan s’anunciava el Goya d’Honor que l’Acadèmia li va enviar a casa fa uns dies. El seu esperit estarà ben present a la cerimònia d’avui.