El director de cinema espanyol Carlos Saura ha mort a 91 anys aquest divendres a Madrid. Saura, un dels directors clàssics del cinema espanyol, ha mort a causa d'una insuficiència cardiorespiratòria. La filmografia de Saura és extensa, i en destaquen títols com Los golfos (1960), El séptimo día (2004), Bodas de sangre (1981) o El rey de todo el mundo (2021). La mort de Saura es produeix tot just un dia abans que hagués de recollir el Goya d'Honor 2023.
🔴 Premis Goya 2023, DIRECTE | Última hora de la gala del cine
📽️Carlos Saura (Goya de Honor 2023), el artista total
Saura va iniciar la seva trajectòria fent cinema de denúncia i, a través de la seva filmografia, es va dedicar a fer crítica de la moral, els costums i la religiositat de la burgesia espanyola, que li semblava anquilosada i tradicional. El realitzador aragonès és conegut per títols com Los golfos, que el 1965 va ser guardonada al Festival de Berlin. També se l'ha reconegut per El jardín de las delicias (1970), La prima Angélica (1973, premi Especial del Jurat del Festival de Canes 1974), Cría cuervos (1975, premi Especial del Jurat del Festival de Canes 1976), Elisa, vida mía (1977), Los ojos vendados (1978), Mamá cumple cien años (1979, premi Especial del Jurat del Festival de Sant Sebastià), i Deprisa, deprisa (1980, premiada amb l’Os d’Or al Festival de Berlín).
Després d’aquesta etapa inicial, el director va diversificar els temes de les seves produccions. Els títols que porten el seu segell inclouen sobretot recreacions històriques, adaptacions d’òperes, musicals i motius hispànics, com ara Bodas de sangre (1981), Carmen (1983, premi del Jurat de Canes), El amor brujo (1986), El Dorado (1988), La noche oscura (1989), ¡Ay, Carmela! (1990, guanyadora de tretze premis Goya, entre els quals a la millor pel·lícula i al millor director), Sevillanas (1991), El sur (1991), Dispara (1993), Taxi (1996), Tango (1998), Goya en Burdeos (1999, premi Sant Jordi de cinematografia 2000), Buñuel y la mesa del rey Salomón (2001), Salomé (2002), El séptimo día (2004), el musical Iberia (2005), Fados (2007), Io, Don Giovanni (2009) i Flamenco flamenco (2010).
Durant el franquisme, el realitzador va intentar saltar-se la censura de la dictadura a través de cinema metafòric. Els entesos en cinema consideren que això i la col·laboració amb el productor Elías Querejeta va fer que des de fora d'Espanya s'interessessin pel cinema espanyol. Les portes dels festivals de Canes i Berlin es van obrir. Un exemple d'això va ser la pel·lícula La caza, del 1966. És considerada la primera pel·lícula de cinema metafòric, i el seu simbolisme permetia moltes interpretacions.