A poques persones els escau d'adjectiu llegendari com a Ennio Morricone, mort als 91 anys. Autor d’una obra musical cinematogràfica reconeguda internacionalment, el llegat que deixa és immens. El músic i compositor guanyador d'un Oscar ha perdut la vida la nit del 5 al 6 de juliol en un hospital de Roma -Campuos Biomedico- per les complicacions d’una caiguda, en la qual es va trencar el fèmur.
El compositor italià va produir unes 500 pel·lícules de directors internacionals, fet que el va convertir en un dels creadors de música més versàtils i influents del món per al cinema modern. Amb un aspecte permanent de corbata i ulleres, puntualment deixava Roma per escriure música durant setmanes, però no al piano, sinó en un escriptori. Els directors amb qui treballava expliquen que la seva música li brollava a la ment, i que agafava llapis i paper de partitura per anotar-hi les notes de totes les seccions de l’orquestra. Als directors els meravellava la seva facilitat per representar guions psicodèlics, trames amoroses exagerades, passatges tensos d’alt drama, flashbacks senyorials del segle XVIII o dissonàncies sorprenents del XX.
Morricone mai va aprendre a parlar anglès, mai va deixar Roma i durant anys es va negar a volar enlloc, tot i que finalment va viatjar per tot el món per dirigir orquestres, interpretant sovint les seves pròpies composicions. Tot i que va escriure per Hollywood, no va visitar els Estats Units fins al 2007, quan, als 78 anys, va emprendre-hi una gira d'un mes.
Privacitat i humilitat
La família ha anunciat en un comunicat que l'enterrament es farà en una cerimònia privada "per respecte al sentiment d'humilitat que sempre ha transmès en els seus concerts i actes".
La nota afegeix que el mestre "ha conservat fins a l'últim moment plena lucidesa i gran dignitat". Morricone s'ha mort acompanyat de la seva estimada companya Maria, que ha estat al seu costat en tots els moments de la seva vida personal i professional, i dels seus fills i nets, als quals ha agraït l’amor i les atencions que li han donat. A més, en les últimes hores de vida ha dedicat un emotiu record al seu públic i seguidors, pel suport afectuós del qual sempre ha tret la força de la seva creativitat.
Serà recordat per les seves partitures de bandes sonores de pel·lícules com Cinema Paradiso, La missió o El bo, el lleig i el dolent.
L'últim homenatge, en ple confinament
Professors de la Universal Symphony Orchestra, "en honor i gratitud a totes les persones que en aquests moments passen la quarantena a casa", van interpretar el març -en ple inici de la pandèmia del coronavirus- la banda sonora que Ennio Morricone va crear per a Cinema Paradiso, la pel·lícula de Giuseppe Tornatore que es va estrenar a Itàlia el 1988 i que va coronar-se amb un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
Vida prolífica
Nascut a Roma el 10 de novembre de 1928, Morricone va estudiar al Conservatori Santa Cecília sota la direcció de Goffredo Alessandrini i es va diplomar en composició, trompeta i cant coral.
Va començar com a compositor de música simfònica i de cambra, mentre treballava a més d'arranjador de cantants com Gianni Morandi o Jimmy Fontana.
La seva primera incursió en el món de cinema va ser el 1961 amb la creació de la banda de la pel·lícula El federal de Luciano Salcio i va acabar forjant una estreta col·laboració amb altres cineastes com Marco Bellocchio o Bernardo Bertolucci. El seu gran èxit, però, va arribar amb el pare del spaghetti western, Sergio Leone, en pel·lícules com Per un grapat de dòlars (1964), El bo, el lleig i el dolent (1966), Fins que li va arribar l'hora (1968) o Abaixa el cap, maleït! (1971).
Artista consagrat
Ja consagrat com un dels més prestigiosos compositors de la història de cinema, va treballar amb altres directors com Pier Paolo Pasolini, Lina Wertmüller, Roman Polanski, Oliver Stone o els espanyols Luis Buñuel a Leonor (1975) o Pedro Almodóvar a Átame (1990).
Algunes de les seves aportacions més cèlebres són les composicions per a la cinta Cinema Paradiso (1988), de Giuseppe Tornatore; l'obra mestra de Bernardo Bertolucci, Novecento (1976), o la història d'aquell missioner jesuïta de La missió (1986).
No va ser fins el 2016 Morricone va aconseguir un merescut premi Oscar per la banda sonora que va crear per al western Els vuit odiosos (2015) de Quentin Tarantino, una composició que li valdria altres reconeixements com un Globus d'Or o el Bafta de l'Acadèmia Britànica. Abans, deu anys enrere, i de mans de Clint Eastwood, havia recollit una altra estaueta, l'honorífica, per tota la seva carrera.
La passió de Tarantino pel mestre italià és coneguda per tothom i tant és així que va reutilitzar algunes de les seves melodies en pel·lícules com Kill Bill (2003), Malditos bastardos (2009) o Django desencadenat (2012) amb Ancora qui.
