Concha Velasco ha mort aquest dissabte als 84 anys d'edat i amb ella diu adeu una de les grans dames de la interpretació espanyola des d'abans de la Transició. Feia ja mesos que l'estat de salut de la polifacètica artista copava titulars, sobretot des que fos traslladada per voluntat pròpia a una residència ubicada a Las Rozas de Madrid a començaments de l'any 2022. Velasco, que patia d'artrosi, necessitava atenció les 24 hores del dia. El deteriorament del seu estat va començar el 2014, quan va ser diagnosticada amb un limfoma i va estar a punt de morir en una de les diverses operacions a què va ser sotmesa, situació de la que va acabar sortint amb uns resultats mèdics positius que li van permetre tornar als teatres. Malgrat això, es va acabar retirant dels escenaris a finals d'aquell mateix any. Fa poc menys d'un any, la val·lisoletana va tornar a ser ingressada a l'hospital a causa d'un "feble estat de salut que es deteriora molt ràpid", com va explicar llavors el seu fill Manolo i, encara que va rebre l'alta l'1 de gener d'aquest any, la preocupació per la salut de l'artista no va deixar d'augmentar.
Actriu, cantant, ballarina i presentadora de televisió, Concepción Velasco Varona va néixer a Valladolid el 1939, va estudiar dansa clàssica i de seguida va ser una artista prematura. Va sabatejar com a bailaora e la companyia de Manolo Caracol i va ser noia de revista amb Celia Gámez. Amb només 15 anys va iniciar la seva carrera artística amb la pel·lícula La reina mora (1954), encara que la seva consagració no arribaria fins al seu paper a Las chicas de la Cruz Roja (1958) al costat de l'actor Tony Leblanc—i amic íntim de Concha, mort el 2012—, que la va convertir oficialment en la Conchita Velasco que tots van conèixer. Velasco va ser una de les més grans figures artístiques del seu temps, la noia yeyé que es va colar al cor de diverses generacions. Va ser el 1965 quan va rodar Historias de la televisión i, després de la seva estrena, Concha es va convertir per sempre en la noia del títol de la cançó d'Augusto Algueró que interpretava a la pel·lícula. La seva inesperada fama a la música a mitjans dels 60 li va permetre gravar vuit discos i popularitzar temes com ¡Mamá, quiero ser artista!, però ella mai no es va reconèixer com a cantant.
I és que la seva gran passió sempre va ser la interpretació, tant al teatre com en la petita i la gran pantalla. Elegant i estilosa fins a la sacietat, Concha Velasco va participar en 80 pel·lícules, sèries i programes de televisió, i innombrables èxits teatrals. A finals dels 60 ja va poder presumir d'haver treballat amb grans actors coetanis del cinema, com Alfredo Landa, José Luis López Vázquez, Antonio Ozores o Manolo Escobar, compartint el gènere de comèdia lleugera tan freqüent en el cinema espanyol de l'època. Amb la Transició i un nou ordre polític i social, el seu rol interpretatiu va evolucionar a papers més seriosos i va firmar pel·lícules com No encontré rosas para mi madre (1973), Tormento (1974), La colmena (1982) o Esquilache (1989), i les seves últimes aparicions en pel·lícules van ser en films com Km 0 (2001), El oro de Moscou (2002), Rabia (2009) o Malasaña 32 (2020).
La seva gran passió sempre va ser la interpretació, tant al teatre com en la petita i la gran pantalla
L'avalen una trentena de guardons, inclosa la Medalla d'Or de les Belles Arts, i l'admiració eterna que sempre va tenir de tots els seus companys de professió. Malgrat haver estat nominada en dues ocasions, no va ser reconeguda amb el màxim premi cinèfil estatal fins a 2013, quan va rebre el Goya de Honor a tota la seva trajectòria, i amb aquest guardó arribava el títol tardà que sempre havia tingut. Va rodar amb directors eterns Luis García Berlanga, Mariano Ozores, Pedro Olea o Josefina Molina, que la va dirigir al paper de Teresa de Jesús en la sèrie homònima, un dels millors papers que sempre li van recordar a l'actiu —i en el qual va compartir estudi amb Francisco Rabal, Héctor Alterio o Emilio Gutiérrez Caba—. El cinema i el teatre van donar-li el seu prestigi professional més important. Des de finals dels 50, va participar en obres com Los derechos de la mujer (1962), Las cítaras colgadas de los árboles o Don Juan Tenorio, on va conèixer el seu futur marit, i pare dels seus fills, Paco Marsó. També va treballar amb altres dames del teatre espanyol. Al costat de Pilar Bardem i María Luisa Ponte va estrenar Las arrecogías del beaterio de Santa María Egipciaca.
El 1986 va preparar el muntatge d'un gran musical: Mamá, quiero ser artista, tot un èxit que li va reportar una gran popularitat, així com Carmen, Carmen (1988) o La truhana (1992). A finals dels 90, el seu amic Antonio Gala va escriure per a ella Las manzanas del viernes (1999) i Concha va obtenir un gran èxit que li va permetre versionar Hello, Dolly!, el famós musical de Broadway interpretat per Barbra Streisand, l'any 2001. En aquella dècada van destacar obres com Inés desabrochada (2003) —també d'Antonio Gala—, la nova versió de Filomena Marturano (2006), La vida por delante i Concha, yo lo que quiero es bailar, aquestes últimes del català Josep Maria Pou. Es va acomiadar dels escenaris amb La habitación de María (2021), escrita pel seu fill Manuel Martínez Velasco, el 21 de setembre del 2021.
Presentadora i actriu també a la televisió
La petita pantalla també va ser un espai segur per a Concha Velasco des dels anys 60, quan va debutar a Estudio 1 (TVE), un projecte que barrejava teatre i televisió. El seu millor paper per arribar a les cases dels espectadors li va arribar amb Teresa de Jesús el 1984, i a partir d'allà van començar a comptar amb ella per als especials de Cap d'Any o altres espais de la cadena pública, com La comedia musical española (1985) o els programes especials de Cap d'Any. A partir dels anys 90 va saltar a Telecinco, sent la cara amable de programes com a Querida Concha (19923) o Queridos padres (1992), fins que va passar a Antena 3 amb el magazín Encantada de la vida i altres sèries, com Yo, una mujer o Compañeros. Fins i tot va substituir Isabel Gemio en el mític Sorpresa, sorpresa (1999), programa que buscava sorprendre algun espectador de la millor manera possible.
Els seus últims treballs a sèries de TV van ser projectes com Motivos personales (Telecinco, 2005), Herederos (TVE, 2008), Las chicas de oro (TVE, 2010) —amb Lola Herrera, Carmen Maura i Alicia Hermida—, Gran Hotel (Antena 3, 2014) o Las chicas del cable (Netflix, 2016). No obstant això, la seva última gran feina professional a la petita pantalla va ser liderant Cine de barrio durant gairebé una dècada, des de 2011 i fins a 2020. La noia yeyé ha marxat amb molt dit i fet. Amb Concha Velasco se'n va una concepció polièdrica de la indefinible professió d'artista, una altra manera de fer cinema i televisió i una senyora com poques, superlativa, de somriure aclaparador.