L'escriptor barceloní Juan Marsé ha mort aquesta matinada als 87 anys. Segons ha avançat el Via Lliure de RAC1, el novel·lista ha mort aquesta matinada a l'Hospital de Sant Pau.
Marsé va ser un dels escriptors més rellevants de l'anomenada generació dels 50 amb obres com Últimas tardes con Teresa, La muchacha de las bragas de oro, Ronda del Guinardó, Si te dicen que caí, El amante bilingüe o El embrujo de Shanghai.
Juan Marsé/Wikimedia Commons
La primera novel·la, la seva biografia
Nascut 8 de març de 1933, com a Joan Faneca Roca, la versió de la seva mare adoptiva dels seus orígens explicava que ella, Berta Carbó havia perdut un fill i que una trobada casual en un taxi amb un vidu recent amb un nen petit, Domingo "Mingo" Faneca, havia propiciat l'adopció del petit Joan pels Marsé. La història real, però, apunta que Faneca i Josep "Pep" Marsé es coneixien de la militància comuna al partit independentista Estat Català, fundat per Francesc Macià l'any 1922 i que havia estat aquesta coincidència ideològica el que havia afavorit que el petit orfe de mare fos adoptat pel matrimoni Marsé Carbó. La necessitat d'ocultar aquesta problemàtica militància política en el context del franquisme va fer que Marsé/Faneca visqués la seva primera novel·la en la seva biografia, uns orígens que revisitaria en la seva narrativa.
La seva infantesa té com a escenaris Barcelona –especialment els barris de Gràcia, el Guinardó i la muntanya del Carmel que configurarien els escenaris de la seva futura obra narrativa– i els pobles del Penedès, Sant Jaume dels Domenys i l'Arboç, on viuen els seus avis. Mal estudiant i de formació literària autodidacta –les novel·les populars d'aventures i el cinema americà dels anys 40 i 50 són el fonament de la seva educació sentimental, estètica i cultural–, a 13 anys va començar a treballar en un taller de joieria, un ofici que compaginaria amb les primeres temptatives d'escriptor: El 1958 comença a publicar a la revista Ínsula i l'any següent va obtenir el premi Sésamo per la narració Nada para morir. Durant aquesta etapa rep el suport entusiasta i decidit de l'escriptora Paulina Crusat, a la mare de la qual cuidava Berta Carbó. Crusat esdevé la confident i la seva primera consellera d'aquell aprenent joier que vol ser escriptor.
Juan Marsé/ACN
París, es desvetllament definitiu
Després del servei militar a Ceuta, on va començar a escriure la seva primera novel·la, Encerrados con un solo juguete (1961), finalista del Premi Biblioteca Breve –que li permet conèixer Carlos Barral, Jaime Gil de Bieda o els germans Ferrater–, es trasllada a París, aconsellat per Gil de Biedma, amb qui tot i provenir d'orígens diametralment oposats mantindria una sòlida i fructífera amistat. És a l'hora d'obtenir el passaport per traslladar-se a la capital francesa quan Faneca passa definitivament a ser Marsé. A París, Marsé escriu i hi fa tota mena d'oficis i manté contacte amb exiliats espanyols i amb personalitats franceses d'esquerres, com el premi Nobel Jacques Monod, a qui coneix al Departament de Bioquímica Cel·lular de l'Institut Pasteur, on treballa durant una temporada. Aquell contacte amb l'oposició al franquisme serà la formació política d'un fill dels vençuts, que iniciarà també la seva relació amb el PCE, "l'únic que feia alguna cosa contra Franco".
De tornada a Barcelona publicà Esta cara de la luna (1962) i es casa amb Joaquina Hoyas, amb qui tindrà dos fills, Alejandro i Berta. També deixa enrere l'ofici de joier i es professionalitza con a escriptor, periodista i traductor, col·laborant en diaris i revistes –entre elles la revista de la discoteca Bocaccio, que va dirigir– i com a crític literari de cinema, mentre esdevé una de les veus més destacades de la generació dels 50. En aquest sentit, la consagració definitiva arriba amb Últimas tardes con Teresa (1966), premi Biblioteca Breve i potser la seva obra més emblemàtica. En ella hi satiritza els fills de la burgesia, com l'estudiant Teresa Serrat del títol, que vol viure de prop la rebel·lió política que creu veure rere Manolo Reyes, el memorable Pijoaparte, en realitat un espavilat lladregot del Carmel que té com a objectiu ascendir socialment també per la via de la seducció. La novel·la no només va tenir seriosos problemes amb la censura –que la va acusar d'immoral– sinó que va ocasionar fortes discussions dins el jurat del Biblioteca Breve –format per Carlos Barral, Josep Maria Castellet, Salvador Clotas, Juan García Hortelano, Luis Goytisolo i Mario Vargas Llosa– dolguts per la visió càustica que Marsé donava dels ambients estudiantils oposats al franquisme.
Juan Marsé/ACN
El gran narrador de Barcelona
A partir dels setanta, la seva producció es dispara amb obres com La oscura historia de la prima Montse (1970), Si te dicen que caí (1973), on recrea el món de la seva infantesa en plena postguerra i on s'hi troben algunes de les claus de la seva obra, prohibida a Espanya i editada a Mèxic. Després de la mort de Franco, publica La muchacha de las bragas de oro, premi Planeta (1978) i Ronda del Guinardó, premi Ciutat de Barcelona de literatura castellana de 1985. El 1990 va obtenir el premi Ateneo de Sevilla per El amante bilingüe, una sàtira sobre la qüestió lingüística a Catalunya, en una època marcada per l'aprovació de les lleis de normalització lingüística. Considerat com a l'escriptor més destacat de la narrativa catalana en castellà i autor d'algunes de les novel·les que millor han retratat la ciutat de Barcelona, va estar a punt de publicar en traducció catalana alguns dels seus primers llibres en un projecte emparaulat amb l'editor Joan Sales que llavors no va arribar a bon port. Maria Bohigas, actual responsable de Club Editor ha anunciat que publicarà la versió catalana d'Esa puta tan distinguida, la darrera novel·la de Marsé, firmada per Martí Sales, donant continuïtat al projecte del seu avi.
El embrujo de Shanghai (1994), en que recupera autoparòdicament el món de la seva infantesa i la fascinació pel cinema, va guanyar el premi de la Crítica i el Premi Aristeioni va ser adaptada al cinema per Fernando Trueba, en una versió criticada pel mateix Marsé, molt sever amb les adaptacions cinematogràfiques de les seves pel·lícules (Últimas tardes con Teresa, La oscura historia de la prima Montse, Si te dicen que caí, Canciones de amor en el Lolita's Club o El amante bilingüe). També va ser sonada la polèmica a propòsit del Premi Planeta 2005, del qual era jurat, quan va confessar que la novel·la guanyadora era "un bodrio tremendo".
Premi Cervantes 2008, les seves darreres obres han estat Caligrafia de los sueños (2011), Noticias felices en aviones de papel (2014) i la seva darrera novel·la, Esa puta tan distinguida (2016).