"Un contista nat que va traslladar el seu enginy a la novel·la. I, abans que res, un amic de l'ànima", així l'ha descrit Enrique Vila-Matas. L'escriptor barceloní Pedro Zarraluki ha mort a 70 anys. Autor d'excepcionals llibres de contes i novel·les traduïdes a diversos idiomes i guardonades amb el Premi Nadal (2005, Un encargo difícil), el Premi Herralde (1994, La historia del silencio) i el Premi Ciutat de Barcelona i RNE Ojo Crítico (1990, El responsable de las ranas), així com un el prestigiós premi internacional White Raven per a la seva obra juvenil El hijo del virrey (2012).

Simetria d'afinitats

Entre l'obra que ens deixa Zarraluki, hem que esmentar també les col·leccions de relats Galería de enormidades (Anagrama, 1989), Relato de familia con catástrofe (Anagrama, 1989), Humor Pródigo (Destino, 2007), Te espero dentro (Destino, 2014) y las novelas Todo eso que tanto nos gusta (Destino, 2008) i, la seva última novel·la, La curva del olvido (Destino, 2021).

Ens deixa, indubtablement, un dels grans escriptors del nostre país i un dels novel·listes i contistes més estimats pels seus companys de gremi. "Un dels narradors més fins i personals de les últimes quatre dècades. Sense els seus llibres la nostra literatura recent seria molt més pobra. Pedro se'ns n'ha anat quan encara li quedaven uns quants llibres per escriure. Això ens ho perdem els que l'anem llegint des del principi", ha destacat Ignacio Martínez de Pisón.

Un dels narradors més fins i personals de les últimes quatre dècades. Sense els seus llibres la nostra literatura recent seria molt més pobra

Mostres de condol a què s'han sumat noms referencials de la literatura catalana com Màrius Serra, que en saber la notícia de la mort de Zarraluki ha recordat una meravellosa anècdota que van viure junts. "Vaig conèixer Pedro Zarraluki en un avió, anant cap a Bilbao. Ens vam posar a parlar de llibres sense saber qui érem. Entre els que em va recomanar ell, n'hi havia un sobre jocs de paraules que coneixia de sobres perquè l'havia escrit jo mateix. Entre els que li vaig recomanar jo, hi havia un llibre de contes, Galería de enormidades, que ell coneixia de sobres perquè l'havia escrit ell mateix. Aquella estranya simetria d'afinitats ens va unir per sempre. La seva proverbial elegància i la destresa per traslladar a la novel·la els detalls lluminosos que poblen les seves narracions resistiran el pas del temps, com les petxines a les zones muntanyoses que fa milers d'anys van quedar submergides sota les aigües del mar."