L'autor albanès Ismaïl Kadaré ha mort als 88 anys a la seva Tirana natal (Albània), tal com ha confirmat la seva editorial francesa Fayard, que el qualifica com "un dels més grans escriptors d'aquest temps". I és que Kadaré va ser l'autor més cèlebre al seu país i un dels autors més importants de l'Europa del segle XX i de la literatura contemporània universal. Nascut a Gjirokastra el 1936, va viure la Segona Guerra Mundial, l'ocupació de la seva terra per la Itàlia feixista de Benito Mussolini i l'Alemanya nazi, i fins a la instauració de la dictadura comunista d'Enver Hoxha el 1944. No en va, el tema central de la seva obra, plasmat a tots els seus llibres, va ser el totalitarisme, els seus mecanismes de funcionament i les complicitats que ho fan possible. Aquesta obsessió literària va culminar en el llibre El palau dels somnis (1988, en català editat per Club Editor), publicat el 1981 a Albània, quan encara regia la dictadura comunista.
Als disset anys va guanyar un premi de poesia a Tirana que li va valer l'autorització per partir a Moscou a estudiar a l'Institut Gorki, del qual va ser expulsat el 1961, després de la ruptura de relacions entre el país balcànic i l'URSS. A l'institut moscovita va escriure El general del ejército muerto, que va aconseguir un enorme èxit a França. Gràcies a aquesta novel·la, va obtenir una mena d'immunitat al seu país com a representant de l'orgull nacional, tot i no plegar-se als dogmes comunistes. Es va incorporar, forçat pel règim, al Parlament albanès entre 1970 i 1982, i el 1990, uns mesos abans de la caiguda de la dictadura, es va exiliar a París, ciutat on residia des de llavors.
Gran estudiós de la tradició albanesa i de la idiosincràsia d'aquest poble balcànic, els seus títols se situen en diferents episodis de la seva història, com el de la ruptura entre Albània i l'URSS, a El gran invierno (1977); les rivalitats entre catòlics i ortodoxos, a ¿Quién ha vuelto a traer a Doruntine? (1980); i la ruptura entre Tirana i Pequín, a El concierto (1988). A El palacio de los sueños, l'escriptor albanès construeix una immensa paràbola de la perversió despòtica, en què en un país imaginari, una immensa maquinària al servei del poder absolut, l'Oficina del dormir i el somiar, controla la vida onírica dels ciutadans.
Malgrat l'enfonsament del comunisme, Kadaré va continuar sondejant l'ànima de les societats totalitàries, com a Tres cants fúnebres per Kosovo (Proa, 1999) i Frente al espejo de una mujer (2002). Altres publicacions són Vida, representación y muerte de Lul Mazreku (2005) i La hija de Agamenón. El sucesor (2007). Membre de l'Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques de París, una de les cinc que integren l'Institut de França, de l'Acadèmia de les Arts de Berlín i Oficial de la Legió d'Honor francesa, el 2005 va rebre el Premi Booker Internacional. Va ser, a més, doctor honoris causa per la South East European University (República de Macedònia), i el 2009 va rebre el premi Príncep d'Astúries —ara Princesa d'Astúries— de les lletres.