El director de fotografia, restaurador i investigador de cinema Juan Mariné, Goya d'Honor 2024, ha mort aquest dilluns a Madrid, als 104 anys d'edat. Nascut a Barcelona el 1920, el seu amor pel cinema li va arribar amb tan sols 4 anys, quan un dia estiuejant a Arenys de Mar va veure una projecció dels primers curts de Charles Chaplin. L'impacte d'aquestes imatges va ser tan gran que li va demanar a la seva mare que l'inscrigués en l'escola abans de temps per poder llegir els cartells de les pel·lícules mudes. Ja en la seva adolescència, visitava amb freqüència el cineclub de la vila maresmenca. Allà, el projector solia espatllar-se amb regularitat i així Mariné va tenir els seus primers contactes amb aquests aparells: intentant arreglar-los per poder continuar veient les pel·lícules que tant li feien divertir. Gràcies a aquest enginy i curiositat va aconseguir, un any més tard, posar a funcionar aquestes càmeres amb El octavo mandamiento.

Història del nostre cinema

Parlar de Mariné és parlar de la història del cinema, però també de la història de Catalunya i Espanya. Afiliat al sindicat CNT, va gravar l'enterrament de Buenaventura Durruti el 1936; va ser fotògraf de guerra d'Enrique Líster; va estar internat en els camps de concentració de França i en el camp de presoners de La Rinconada (Sevilla); i va ser fotògraf de l'Estat Major de Catalunya, feina que va compaginar amb la seva tasca com a ajudant de fotografia en produccions a Barcelona. El seu debut com a director de fotografia va arribar el 1947, en un episodi de la pel·lícula Cuatro mujeres, d'Antonio del Amo, la primera de les 150 cintes que va rodar fins a la seva jubilació el 1990. Vaig marinar era habitual a les produccions de del Amo, Pedro Lazaga, José María Forqué, o Pedro Masó.  Historias de la televisión, de José Luis Sáenz de Heredia; El astronauta, de Javier Aguirre; María de la O, de Ramón Torrado; El crimen perfecto, de Fernando Fernán Gómez; y La gran familia, de Fernando Palacios, són alguns dels molts títols de la seva filmografia. El seu treball fins i tot va cridar l'atenció d'Orson Welles, que el va convidar a quedar-se a casa seva perquè fes unes conferències a la Universitat de Califòrnia, proposta que Mariné va rebutjar perquè no se sentia atret per Hollywood.

El seu debut com a director de fotografia va arribar el 1947, en un episodi de la pel·lícula Cuatro mujeres, d'Antonio del Amo, la primera de les 150 cintes que va rodar fins a la seva jubilació el 1990

Va destacar també com a inventor de noves tècniques fotogràfiques, com el "Format Mariné". Després de la seva última pel·lícula el 1990, La grieta, de Juan Piquer Simón, es va dedicar de ple a la importantíssima tasca de la restauració, aconseguint rescatar molts films espanyols que es donaven per irrecuperables. "Impossible és una cosa que es triga una mica més a aconseguir", era una de les màximes que el restaurador català tenia sempre present. Mariné va inventar diversos artefactes perquè l'ajudessin en aquesta tasca, com una copiadora òptica o una màquina de rentar negatius. Va exercir aquesta tasca diàriament en l'ECAM, en un soterrani on tenia el seu despatx- ple de màquines i material fílmic- al que els alumnes de l'escola anomenaven el "sub-Mariné". Mariné va ser reconegut amb el Premi Nacional de Cinematografia, el Premi Nacional de Fotografia, la Medalla d'Or de l'Acadèmia, l'Espiga d'Honor de la Seminci de Valladolid, la Medalla d'Or de les Belles Arts i el Premi d'Investigació Juan de la Cierva, entre altres. A més, la seva figura ha estat homenatjada en moltes ocasions i des de diferents espais com la Filmoteca Espanyola, l'Acadèmia de Cinema, la Fundació Aula de Cinema Josep M. Queraltó i el Cercle d'Escriptors Cinematogràfics. La seva figura i feina també l'han convertit en l'objecte de diversos documentals com  Juan Mariné. Un siglo de Cine, Juan Mariné: la aventura de hacer cine o El submariné.