Manolo Miralles, músic valencià que va fundar el grup Al Tall, ha mort aquest dissabte. Nascut a Xàtiva l'any 1952, va començar els estudis de Medicina a la Universitat de València, encara que poc temps després iniciaria la seva carrera de cantant en solitari, sent finalista d'un concurs al col·legi dels Sal·lesians. El 1975 va decidir emprendre un projecte musical en equip i, juntament amb Miquel Gil i Vicent Torrent, va fundar Al Tall. Miralles va decidir incloure en la música del grup la bandúrria, instrument que va aprendre a tocar durant la joventut i que el va portar a interessar-se per altres sons que conformarien la característica sonoritat d'Al Tall.
La mort del cantant valencià l'ha fet pública el músic i escriptor Rafa Xambó, que ha compartit la notícia a través de les xarxes socials. "Ha faltat Manolo Miralles, un músic fonamental en la trajectòria d'Al Tall. La família demana temps", ha escrit al seu compte de Twitter, on també s'ha mostrat "desolat". "Ahir vaig passar amb ell quatre hores. Mai no em podia imaginar que aniria tan ràpid", ha afegit.
Acció Cultural PV, entitat per a la promoció de la llengua i la cultura del País Valencià, també han lamentat la mort de Miralles, "amic, còmplice de tantes iniciatives, bona persona". "Gràcies per tant. El nostre condol a familiars i amistats. Que la terra et siga lleu", han afirmat.
Manolo Miralles i Al Tall, gairebé 40 anys de trajectòria
Miralles va formar part del conjunt valencià Al Tall, pioner a reinterpretar la tradició musical valenciana a l'estil de la Riproposta italiana, en una concepció mediterrània de la música popular. Amb una trajectòria de gairebé 40 anys, hi van passar desenes d'artistes. Dels quatre fundadors d'Al tall, només Manolo Miralles i Vicent Torrent van formar-ne part durant tot el recorregut, fins a la seva dissolució el 2013. Miralles hi va aportar sons diferents, variant cançons que en un principi només comptaven amb l'acompanyament d'una guitarra. Així, va afegir la sonoritat d'instruments de corda com l'arxillaüt, el baix elèctric sense trasts, el busuki, el llaüt o la mandolina. També de percussió, amb el bendir, darbuka, djembé i pandero, o de vent, com la dolçaina.