Ha mort als 93 anys Miquel Milà, el pare del disseny català, autor, entre altres molts dissenys icònics, de models de llums com la Cesta o la TM. Guanyador del primer Premi Nacional de Disseny, ha mort aquest dimarts a Bilbao, on feia dies que estava ingressat.
Un conservador progressista
A la dècada dels 50, a Catalunya no hi havia dissenyadors industrials. De fet, no hi havia dissenyadors de cap mena. Hi havia arquitectes que dissenyaven coses. Un d'ells era Alfons Milá. Miquel treballava com a interiorista al despatx d'arquitectura del seu germà. En una època de penúries, els anys més durs de la postguerra, els seus primers dissenys ja deixaven palès el seu gust per reaprofitar més que no pas tornar a començar. Innovar des d'allò que ja existia. Ser imaginatiu des de la tradició. Amb un còctel d'idees agitant-se en el seu interior, Miquel Milà, també membre fundador de l'ADI-FAD (Foment de les Arts i el Disseny), juntament amb André Ricard, Antoni de Moragas, Oriol Bohigas, Manuel Cases, Alexandre Cirici Pellicer i Rafael Marquina; no va trigar a independitzar-se. Tramo (Trabajos Molestos) va ser la companyia, la seva pròpia empresa, on el seu talent va eclosionar, aflorant dissenys que s'erigirien en peces essencials del disseny català i internacional. Especialment destacables són les seves làmpades, objectes que donarien llum a uns anys de foscor.
Model original de la llum Cesta de Miquel Milá
No hi ha monogràfic de la història del disseny que sigui complet del tot, si no inclou entre les seves referències creacions com la TMC de 1958, la TMM de 1961 o la icònica Cesta de 1962 (i totes les seves posteriors derivacions), en el seu origen materialitzada a partir d'una estructura de vímet (ara es fa amb fusta de cirerer) i un globus de plàstic. “En aquella època treballava al despatx del meu germà Alfonso, que era arquitecte, juntament amb Federico Correa. Ens mancaven elements per donar als espais una estètica més actualitzada. Un dia vaig trobar aquest globus –es referia a la pantalla– i em va agradar. No va ser una cosa dibuixada per mi, sinó que ja existia. Aleshores vaig intentar trobar-li una aplicació i va ser aquesta: ficar-lo en una cistella per poder transportar-lo d'un lloc a un altre. De seguida en vaig fer la versió petita, però d'aquesta sí que vaig haver de fer jo el globus”. Altres creacions seves incunables són la xemeneia A14 o l'escala de cargol metàl·lica, entre moltes altres.
Al llarg de la seva trajectòria, Milà va rebre nombrosos reconeixements, com el Premi Nacional de Disseny Industrial en la seva primera edició del 1987, el Delta d'Or i Delta de Plata que atorga l'ADI-FAD durant diversos anys i el Premi Good Industrial Design (1994) o el Compasso d'Oro Internazionale (2008), entre d'altres. Recentment, el govern municipal de Barcelona va aprovar la concessió de la Medalla d'Or de la Ciutat a Milà, un guardó que havia de rebre el pròxim mes de setembre.
Miquel Milà es presentava com un conservador progressista. "El progrés de molta gent en realitat consisteix a destrossar-ho tot i tornar a començar. A mi m'interessa el contrari: aprofitar tot allò que està bé". D'altres vegades es descrivia com un dissenyador preindustrial. Certament, sempre va ser un artesà. El més adient, però, tot i que potser contradictori, o no, perquè les seves creacions sempre parten del gust per la tradició per acabar esdevenint clàssics (perquè clàssic és allò que ja no es pot millorar), seria nomenar-lo i recordar-lo com el pare del disseny modern a casa nostra.