Monica Vitti ha mort avui als 90 anys. Vitti va ser una de las actrius més estimades d'Itàlia, con desenes de pel·lícules per a cinema i televisió en las que va passar de la comèdia més purament "all'italiana" en el cinema intel·lectual com a musa d'Antonioni. L'actriu havia romàs aletejada dels focus durant las últimes dues dècades a causa d'una malaltia degenerativa.
Mosaic de sentiments
Nascuda a la Roma feixista de 1931, es va quedar enamorada del teatre mentre el seu país s'enfonsava en la II Guerra Mundial. La seva primera decisió va ser elegir un número artístic ja que el seu, Maria Luisa Ceciarelli, era difícil de pronunciar i sobretot de recordar. El seu debut sobre las taules va ser con 14 anys, fent d'anciana con una perruca blanca a l'obra teatral La Nemica (1916), i aquella nit va acabar con l'ovació del públic i la benedicció de la crítica. La seva carrera enlairava gràcies al seu vis còmica, la seva mirada intensa i misteriosa, la seva cabellera rossa i el seu to de veu, trets que van donar un color diferent dels clàssics de Shakespeare, Moliére o Brecht i que van acabar seduint el gran cineasta Michelangelo Antonioni.
El que va començar com una amistat, va mutar en amor i després en una prolífica relació artística, pues va ser Antonioni qui la va introduir en el cinema més intel·lectual, comptant amb ella por primera vegada en El grito (1957), com a dobladora del personatge de Dorian Gray. Després arribarien els seus papers més recordats, sobretot per a la coneguda com a Trilogía de la incomunicación: La aventura (1960) -el seu debut aCannes-, La noche (1961) i El eclipse (1962), un mosaic de sentiments i silencis amb el que va arribar a l'estranger.
L'actriu italiana Monica Vitti ha mort als 90 anys
L'antidiva
El cinema italià deixava enrere el Neorealisme que es va imposar després de la Segona Guerra Mundial i s'endinsava en una cosa nova, més intimista, i Vitti estava en primera línia d'aquella avantguarda que deixava de banda el popular per centrar-se en la burgesia. Així va arribar El desierto rojo (1964) i el Lleó d'Or a Antonioni, que davant del jurat de Venècia, públicament, va reconèixer l'influx de la seva companya a la seva aplaudida obra. En finals dels seixanta, l'actriu es va dedicar tanmateix en cos i ànima en un gènere per al qual estava especialment dotada, la comesurava "all'italiana", ficant-se en el públic a la butxaca.
Vitti divertia en el públic con cintes com La ragazza cono la pistola (1968), de Mario Monicelli; El demonio de los celos (1970) de Ettore Scola, y El cinturón de castidad (1967) o Amor mío, ayúdame (1969), de Alberto Sordi, amb qui forjaria una amistat eterna. L'actriu, fins fa poc representant del cinema més profund i compromès, ara feia riure, separant la seva imatge de la d'altres dives del setè art italià com Gina Lollobrigida o Sophia Loren, que ja tenia el seu primer Òscar por Dos mujeres (1960). No obstant això aleshores Monica Vitti era l'única dona capaç d'estar a l'altura, quan no fer ombra, als anomenats "cinc coronels" del cinema italià, les actrius més admirats: Vittorio Gassman, Ugo Tognazzi, Nino Manfredi, Marcello Mastroianni i Sordi.
Dona apoderada
Això l'ha elevat tradicionalment com a emblema de la dona apoderada i emancipada. N'hi ha prou amb pensar que va viure els seus grans amors sense casar-se en un temps en què passar por l'altar era casi obligatori i només ho va fer en el 2000 per unir-se a Roberto Russo. El 1974 va protagonitzar El fantasma de la libertad de Luis Buñuel i el 1980 va tornar en posar-se sota las ordres d'Antonioni en El misterio de Oberwald, una raresa televisiva adaptació de l'obra teatral El águila de dos cabezas (1946) de Jean Cocteau.
Després de regnar en las pantalles italianes durant dècades i desenes de títols, Vitti es va animar a debutar en la direcció con Scandalo segreto (1990), però aviat patiria un dolorós revés, l'incendi de la seva casa romana i la pèrdua de molts dels seus records. Amb el nou mil·lenni, l'actriu, que en els últims anys s'havia dedicat en ensenyar als joves intèrprets a l'Acadèmia de Roma, on ella va començar, es va retirar por una malaltia degenerativa sempre vetllada amb zel por el seu entorn i por tot el país, que no amaga la seva devoció per aquesta antidiva dels Anys d'Or del seu cinema.