Pedro Iturralde, saxofonista, clarinetista, compositor i mestre, mort avui a Madrid als 91 anys, va ser una figura imprescindible del jazz espanyol. Un creador que deia que va néixer músic i que va ser pioner de la fusió jazz-flamenc.

Iturralde va néixer a Falces (Navarra) el 13 de juliol de 1929 i es va iniciar en la música gràcies al seu pare, moliner de professió qui li va regalar el seu primer saxòfon i li va obrir les portes de l'orquestrina local. Va debutar als escenaris amb 8 anys tocant a la banda municipal, amb 15 li van contractar en un cafè-orquestra de Logronyo, on va compaginar els seus estudis de violí i piano amb actuacions en les quals acompanyava cupletistes, als 17 ja posseïa una tècnica impecable i als 18 va debutar professionalment a Bilbao.

Des d'allà la seva carrera es va estendre a l'estranger, fent concerts a Europa i Amèrica. El 1949 va compondre una de les seves obres més famosa: La petita Czarda, per a saxo i piano.


A mitjans dels seixanta es va instal·lar a Madrid. En tot just un any va completar la carrera de saxòfon al Conservatori Superior de Música de Madrid, on també va estudiar clarinet, violí, flauta, piano i harmonia. A més dominava les guitarres elèctrica i espanyola.

Iturralde va viatjar als EUA el 1972 per perfeccionar els seus coneixements i a Boston va acabar els seus estudis de composició gràcies a una beca en el Berklee College of Music de Boston, on va tocar amb l'All Star Faculty Big Band, fins a integrar una altra big band amb la qual va actuar a diferents bases militars nord-americanes. Va tocar en escenaris tan dispars com el Teatro Real de Madrid, el Palau Belles Arts de Brussel·les o la sala madrilenya de jazz Clamores.

Etapa a Madrid

Però una etapa decisiva va ser la dels seus deu anys al Whisky Jazz Club de Madrid, on va actuar amb els més grans de gènere com Gerry Mulligan, Lee Konitz, Donal Byrd o Hapton Hawes.

Allà va conèixer al gran Tele Montoliu. Problemes de salut el van obligar a abandonar els escenaris i va concentrar la seva activitat en la docència al Conservatori. Va arribar a ser Catedràtic del Reial Conservatori Superior de Música de Madrid fins a la seva jubilació, el 1994, encara que era alguna cosa que, en principi no s'havia plantejat.

Fusió jazz i flamenc

La seva ambició i talent li van portar a fusionar el jazz i el flamenc, innovant amb un nou gènere que va donar a conèixer amb el disc Jazz flamenc (1967), que va gravar amb un llavors joveníssim Paco de Lucía (encara Paco de Algeciras). Després vindrien els seus homenatges als mestres Enrique Granados, Joaquín Turina o Manuel de Falla.

Iturralde i el seu inseparable quartet (que el va acompanyar des dels anys 80) van combinar també el jazz amb altres músiques com la clàssica, interpretant obres amb l'Orquestra Nacional d'Espanya, l'Orquestra Lleugera de Televisió Espanyola, l'Orquestra de Cambra de Víctor Martí, o les simfòniques de RTVE.

També va acompanyar a figures com Serrat, (Material Sensible, 1989), Luis Eduardo Aute o Miguel Ríos. A l'estiu de 1989, al costat de Tele Montoliú i Donna Hightower, va oferir un concert de jazz al teatre romà de Mèrida, amb una selecció de temes "jazz-fusió".

També va compondre bandes sonores, entre les quals destaca la de la pel·lícula Viatge a cap part (1986), de Fernando Fernán-Gómez.