L'escriptora barcelonina Rosa Regàs i exdirectora de la Biblioteca Nacional d'Espanya (BNE) ha mort aquest dimecres als 90 anys a la seva residència de Llofriu a l'Empordà. Regàs va rebre, entre altres premis i reconeixements, el Nadal, el Planeta, el Ciutat de Barcelona i la Legió d'Honor francesa. Regàs va viure a França mentre va durar la Guerra Civil espanyola i més endavant, ja de retorn a Catalunya, va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1951 es va casar amb el fotògraf Eduard Omedes Rogés, amb el qual va tenir cinc fills.
Regàs es va dedicar també a la traducció i interpretació. De fet, va oferir els seus serveis com a traductora independent a l'ONU en diferents localitzacions: Ginebra, Nova York, Nairobi, Washington o París. Abans de dirigir la BNE va dirigir l'Ateneu Americà de la Casa Amèrica de Madrid, entre 1994 i 1998.
El 2005 Rosa Regàs, en temps de l'alcalde Joan Clos, va ser la pregonera per les Festes de la Mercè en la qual va reclamar als polítics que abandonessin la "bel·ligerància forçada". "Em deixa perplexa i trista que estiguem obsessionats per la llengua com si fos l'únic element de la identitat del país menter ens dediquem sistemàticament a destruir pam a pam la cultura i la memòria històrica". En aquell discurs, Regàs va reclamar que Barcelona no perdés la llibreria Catalònia, que va denunciar ser víctima de mòbing immobiliari. L'escriptora ja denunciava aleshores "l'especulació destructora". Així mateix, va reclamar aleshores als barcelonins que reaccionessin davant el problema de la pobresa al món.
El 1987, a proposta de Carlos Trías Sagnier, Regàs va escriure per a l'Editorial Destino Ginebra, un assaig sobre la capital calvinista i els seus habitants. El 1991 va publicar Memòria d'Almator, la seva primera novel·la, sobre una dona extremadament protegida pel seu pare, el seu marit i la seva amant que acaba prenent les regnes de la seva vida. El 1994 va guanyar el Premi Nadal amb la novel·la Azul, una història d'amor i de mar que li va obrir les portes del gran públic. Posteriorment, va publicar Viaje a la luz del Cham (1995), narració de l'estada de l'escriptora a Síria, i Luna Lunera (1999), novel·la d'estil autobiogràfic que transcorre a Barcelona durant la postguerra i per la qual va ser atorgat el Premi Ciutat de Barcelona de Narrativa. L'any 2001, va guanyar la 50a edició del Premi Planeta amb una novel·la d'intriga, La Canción de Dorotea, en què es narren els descobriments que una professora de biologia molecular fa a una casa de pagès que havia heretat del seu pare.
Reaccions a la mort de Rosa Regàs
La mort de Regàs ha començat a generar missatges de condol a les xarxes socials. Un dels primers ha estat el del secretari d'Estat de Cultura, Jordi Martí: "Va dirigir la BNE, va escriure llibres de tota mena, membre destacada de la gauche divine, però per sobre de tot ha estat una dona lliure".
Des dels micròfons de Catalunya Ràdio, l'editor del seu últim llibre, Un llegat (Navona), Ernest Folch, ha valorat la figura de Regàs: "La seva mort és una pèrdua de gran valor literari, cultural i fins i tot polític perquè tenia un perfil de gran trajectòria literària amb més de 20 llibres i alhora va ser una persona que sempre va voler deixar un llegat polític. Sempre va equilibrar el missatge literari amb la ideologia". Per Folch, Regàs era "símbol de l'esquerra insubornable, que sempre va voler canviar el món i va voler transformar-lo i lluitar per les seves idees".
Des de l'àmbit polític, el líder del PSC, Salvador Illa, ha manifestat: "El món de les lletres catalanes perd una gran escriptora i una referent de la nostra cultura. La bibliografia de Rosa Regàs sempre serà cabdal per a la nostra literatura. Vull transmetre el meu sentit condol i tot l’escalf a la seva família i amistats".