Morad El Khattouti El Horami i jo vam aprendre a caminar a la mateixa ciutat. Fins aquí les coincidències. No és pas gran l’Hospitalet, però hi ha moltes formes d’entendre’l. Per a ell, “el barrio” (la Florida) és un dels pilars de la seva existència, per a mi, la Torrassa, un lloc gris del qual els meus pares van decidir que era oportú fotre el camp en el moment en què vaig començar l’educació primària. Més que unir a les persones –com afirmava el meu llibre de Ciències Socials– la globalització s’ha encarregat de crear realitats paral·leles, on gent com el Morad i jo ens hem passat vint-i-quatre anys vivint en universos totalment aliens. Servidor no ha estat mai en un centre de menors ni sap què és passar gana i, el dia en el qual el terme M.D.L.R. (Mec de la rue / Noi del carrer) s’incorpori al diccionari d’antònims, estic força convençut que hi apareixerà la foto d’un individu prou semblant a mi.
Aquesta incompatibilitat majúscula entre la meva persona i el segon artista de casa nostra més escoltat a Spotify se’m va fer encara més evident quan, ahir, sota una pluja de ressons atlàntics, vaig plantar-me a la cua del Sant Jordi Club. Davant meu, resistint un fred immisericorde, milers de nois escandalosament joves esperaven pacients a què els deixessin veure al seu ídol. Anaven tots de negre, com de dol, i els seus gestos, les seves paraules, la seva forma compulsiva de mirar el mòbil –font inesgotable de vídeos de 15 segons– se’m van dibuixar com una frontera intraspassable, una porta tancada que tampoc tenia gaires ganes d’obrir. No tenia clar que feia allà i del concert no n’esperava res destacable, res que em permetés empatitzar amb l’autor de Pelele, Motorola i demés poemes dedicats a “los mundos de ilegales” y escrits “fumando uno de verdura”.
Morad no és un cínic
El nom de la gira, Reinsertado Tour, tampoc em generava gaires expectatives. De fet, sempre que sento la paraula “reinserció”, se m’activen les alarmes, unes alarmes que tenen una veu aspra, de quinqui dels vuitanta. “Soy Juan José Moreno Cuenca (...), ya lo ven, nací, aquí en este otro lado de la sociedad y nunca pude o nunca supe pasar al otro”. Altre cop la mateixa història, el mateix victimisme irrisori, abans publicitat per Eloy de la Iglesia i ara per Jordi Évole, com si el temps no hagués passat, com si dels fracassos del bonisme no n’haguéssim après res i Enrique Tierno Galván hagués d’emergir de la tomba demà mateix al crit de “el que no esté colocado que se coloque”. Però no és el cas, perquè a diferència del Vaquilla o del Torete o d’altres personatges de l’estil, en Morad té talent.
Del concert no n’esperava res destacable, res que em permetés empatitzar amb l’autor de Pelele, Motorola i demés poemes dedicats a “los mundos de ilegales” y escrits “fumando uno de verdura”.
Me n’adono de seguida, tan bon punt sonen els primers compassos de Niños pequeños, la cançó amb què s'inicia el concert. La lletra no és res de l’altre món –“los coches robados no tienen ni seguro ni perito”–, però ell la canta amb una passió capaç de captivar a qualsevol, fins i tot a mi, que, sense haver-la escoltat mai, noto com la cama em comença a ballar. Diuen que el que fa és una mescla entre el drill i la mena de hip-hop que produeixen individus com Julien François Alain Mari (Jul), un cors de Marsella amb qui l’any passat va gravar un tema anomenat Se Grita. Jo no sabria com definir-ho, però la veritat és que té gràcia i permet al Morad moure’s amunt i avall de l’escenari, convertint versos pràcticament inintel·ligibles –“y si no habla’ si no abusa’, y si habla’ puede’ usarla”– en himnes que pronuncia amb la força dels líders de la primera intifada.
Té alguna cosa d’això, en Morad, quelcom que transcendeix l’absoluta superficialitat que insinuen el seu xandall Lacoste i les referències que fa a personatges com Mbappé, estrella de l’equip amb menys ànima del futbol contemporani. A risc de posar-me místic, m’atreviria a dir que part d’aquesta gràcia li ve del fet de creure en Déu, cosa que el diferencia de la majoria de nihilistes que va donar-nos el trap de la dècada passada. En Morad pot ser moltes coses, però no és un cínic i és capaç de combinar lletres que parlen sobre el tràfic internacional de cocaïna –“coche cargao’ de farlopa, radio de fondo Estopa”– amb odes a l’amor matern (Mama Me Dice) que acompanya amb discursos sobre la importància d’estimar als nostres progenitors. Amb quatre paraules simples, que gairebé sempre són les mateixes –“sé que me hago repetitivo”– el cantant de l’Hospitalet procura convèncer als que l’escolten que intentin evitar la mala vida, la mateixa que va dur-lo a ser desterrat de la Florida.
Cercant-se a si mateix
Algú podria dir que busca la reinserció, però vist el fàstic que sent cap a la policia –“odio a los azules y también a los picolos”–, crec que el seu únic interès està en la redempció, que és quelcom més interessant i difícil d’assolir. Ell ho fa com pot, potser de forma erràtica, però no per això menys ambiciosa. Més que voler-se convertir en una estrella del rock, sembla aspirar a ser un líder, un cabdill que a vegades recorda al protagonista d’Athena (la darrera cinta de Romain Gavras) i d’altres a un professor d’Educació per a la Ciutadania. El públic, massa jove o massa exaltat per indagar en les qüestions existencials que ronden pel cap de l’artista preferit, es limita a fer gestos estrambòtics amb les mans i a filmar, amb afany documentalista, tot allò que passa sobre l’escenari. Mentrestant, en Morad balla, movent el seu cos esprimatxat en una mena de dabke tímid, herència de la tradició mil·lenària que li ha impedit convertir-se en el delinqüent que podria haver estat.
Algú podria dir que busca la reinserció, però vist el fàstic que sent cap a la policia, crec que el seu únic interès està en la redempció, que és quelcom més interessant i difícil d’assolir
La redempció, que encara se li escapa, la continuarà buscant fins al diumenge vinent, en dos concerts amb les entrades exhaurides i on més gent com jo tindrà l'oportunitat de descobrir a un artista que, sense saber molt bé quins passos donar, té clar el seu objectiu. En Morad no és un heroi, però tampoc algú a qui calgui tractar amb compassió, és un home a la recerca de si mateix, que, ja de pas, anima els dies de pluja a les proximitats de l’estadi de Montjuïc, envoltat de banderes del Marroc i de gent que crida el seu nom amb el mateix entusiasme amb què, seixanta anys ençà, les noies ié-ié invocaven el dels Beatles. Ells també eren joves i estaven perduts i buscaven, com podien, alguna cosa que els fes transcendir. Qui sap si ho van aconseguir.