L'últim entrevistat i qui estrena temporada del programa Lo de Évole és Morad, un dels cantants més famosos i escoltats entre el públic jove i totalment desconegut pel món més adult. El mateix Jordi Évole explica que no tenia ni idea de la seva existència, tot i que avui en dia baixes al parc del costat de casa teva i et creues amb cinc crios escoltant-lo. "Cuando en los medios de comunicación solo trabajamos blancos se entiende que solo se hable de blancos". A més de la innegable qüestió racial, és palpable que a Catalunya (i a Espanya) hi ha una total desinformació dels mitjans de comunicació amb tot allò que té relació amb els i les joves. O dit d'una altra manera, les persones que tenen el poder d'aquests estan totalment desactualitzades del que passa al carrer i, paral·lelament, "el carrer" no vol saber res d'aquests mitjans tan convencionals.

Les persones que tenen el poder dels mitjans de comunicació estan totalment desactualitzades del que passa al carrer

Morad, criat a l’Hospitalet en un context molt humil, arriba als barris més perifèrics d'aquest país, allà on les institucions no volen ni mirar. Sorprèn en l'entrevista – sent una de les primeres que concedeix - per la seva maduresa a l'hora d'expressar-se i plasmar tantíssimes realitats i problemàtiques que pateixen encara avui en dia moltes persones en la nostra societat. Una d'elles – anecdòtica - és l'enorme dificultat que li va suposar voler-se obrir un simple compte bancari. A hores d'ara, segurament tots els bancs de la Florida deuen penedir-se d'haver tancat les portes per qüestions purament racistes i classistes a aquell jove vestit en xandall que assegurava guanyar alguns diners de la música. "No puedes sacar un reloj que cuesta más que la casa de esa señora".

Morad, criat a l’Hospitalet en un context molt humil, arriba als barris més perifèrics d'aquest país, allà on les institucions no volen ni mirar

Digues-li karma, digues-li destí; la qüestió és que Morad, amb els peus sempre al seu barri, està generant més diners que un jugador de primera divisió – de forma totalment independent, tot i tenir des de l'inici ofertes temptadores de grans discogràfiques - però quan entra al metro les senyores continuen agafant-se el bolso, tot i pagar grandíssimes quantitats a Hisenda i contribuir - orgullosament - en l'educació i la sanitat pública d'un país que mai l'ha acceptat: "no me han querido ver español". El cantant assenyala la falta d'humanitat de l'etiqueta "mena" que ha estat constantment criminalitzada per part dels mitjans, els quals han aprofitat aquests discursos per instaurar el racisme – assenyalant la raça o l'ètnia quan els hi ha convingut - i l'odi més profund. A ell, la música l'ha salvat de diverses situacions que, malauradament, encara són el pa de cada dia de moltíssimes persones amb qui convivim, dels i les nostres amigues i veïnes.