Des que va estrenar-se a principis de 2020, Crims ha aconseguit una audiència acumulada de gairebé un milió i mig d’espectadors. A aquestes alçades, no és una dada que sorprengui: el true crime de TV3 és el fenomen integrador més potent dels últims anys i ha aconseguit que qualsevol persona de qualsevol estrat social, cultural o ideològic encengui la televisió els dilluns al vespre. Se’n parla a la feina, a les terrasses de bar, a la parada del metro: tothom vol saber quines ments abominables conviuen a casa nostra —sempre i quan la sang freda taqui parets alienes—.
Però la minisèrie sobre el crim de la Guàrdia Urbana ha sigut la gota que ha posat sobre la taula un debat social interessant. En els quatre capítols que expliquen l’assassinat de l’agent Pedro Rodríguez a mans de la seva parella, Rosa Peral, i l’amant d’aquesta, Albert López, hi apareixen selfies, àudios de Whatsapp, vídeos casolans de mòbil, inclús les gravacions inèdites del dia que els dos condemnats van reconstruir els fets. El calaix de sastre del que podria ser el nostre pa de cada dia, els recels i alegries que ens acompanyen, tot allò que construeix la nostra personalitat. En cap altre cas havíem entrat tant en els personatges. Però és ètic esbombar la vida privada d’una persona, ja sigui víctima o condemnada? Quin paper tenen els mitjans en la mediatització d’un crim? La realitat i la mort entenen de sensibilitats si el dolor dels altres et fa pujar l’audiència?
Adeu a la intimitat
Si Carles Porta ha triat que el relat criminal de la sèrie sigui invasiu amb les vides dels protagonistes és perquè pot. Legalment, Crims està emparat. Primer, perquè la majoria de la informació del sumari apareix al judici, i l’acta del judici és pública; i segon, perquè el dret a la intimitat o a la privacitat decauen en benefici del dret a la informació. I encara una altra facilitat: tot i que el sumari és privat i no pot consultar-se en obert, sovint són les parts les que el filtren per interès. Podria penalitzar-se però, a efectes pràctics, això no passa mai. Perden els drets bàsics, doncs, assassins i víctimes?
“Totes les persones tenen dret a la intimitat i a la pròpia imatge, però se li dona prioritat al dret a la informació perquè es considera que la llibertat de premsa és un valor democràtic que s’ha de protegir per sobre de tot”, explica Marta Insúa, presidenta de la secció de drets de propietat intel·lectual i drets d’imatge de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB). “El límit entre l’un i l’altre no està clar al 100% perquè no hi ha una norma estàtica, s’ha d’estudiar cada cas per separat”, matisa l’advocada. En aquest sentit, que la informació pugui ser moralment discutible o pugui generar judicis paral·lels no és responsabilitat del sistema judicial perquè, amb les lleis a la mà, no és il·legal difondre fets i proves. La responsabilitat és de qui l'explica i, sobretot, de com.
Crims ha fet públiques moltes fotos íntimes i privades que van sortir durant el judici.
La mostra de com d'influenciable pot ser la informació ja la van materialitzar les mateixes parts durant el judici que va condemnar als acusats a 25 i 20 anys de presó —i que pot veure's en la quarta entrega de la minisèrie—. En una de les sessions, l’advocada de Rosa Peral, Olga Arderiu, deia: “Que a Rosa no se la jutgi per una cosa que no siguin els fets, és a dir, pel seu currículum sexual”. I el fiscal del cas, Félix Martín, contestava: “Siguem clars. A mi, com a representant del ministeri fiscal, la vida privada d’un home o una dona m’és absolutament igual. Però si hi ha elements en aquesta vida privada que permeten entendre la psicologia que porta una persona a assassinar, i hi ha elements que permeten entendre el motiu pel qual s’assassina, sí m’interessa. Però no per valorar-ho, ni per enjudiciar-ho, ni per donar lliçons a ningú; sinó per presentar-los les proves d’un assassinat”.
La contradicció moral que ha generat Crims en les últimes setmanes l'haurien de poder justificar a la cadena pública
La visió que té el fiscal és també la que ha de garantir qualsevol cadena pública que treballi amb dades informatives: vetllar per la veracitat, contrastar els fets i evitar dictar sentències paral·leles per anar molt més enllà de la intriga per la intriga. Aconsegueix Crims quedar-se al terreny de la informació merament necessària o es mou subtilment entre les dades, l’entreteniment i la morbositat? Que la sèrie és impecable tècnicament i narrativament és un fet demostrable, però les últimes crítiques sembren la llavor d’una contradicció moral que, com a poc, la pública hauria de poder justificar.
El dolor de les famílies
Pocs dies després que Catalunya Ràdio anunciés la nova temporada de Crims i publiqués a la web quins casos s’hi tractarien, l’usuari de Twitter @albert_nandes va fer una piulada on criticava que un d’ells era l’assassinat de la seva tieta. Denunciava i criticava que ningú havia dit res a la família. I la xarxa va començar a qüestionar-se la morbositat. Dies abans, una altra usuària va preguntar a Carles Porta si era necessari tenir el permís de les famílies per publicar els documentals. “No, però els ho expliquem i busquem la seva complicitat, sobretot la de les víctimes”, responia el director del programa. A dia d’avui, el cas de la tieta de l’Albert ha desaparegut de la planificació inicial.
L'advocada de l'ICAB diu que “es poden utilitzar tant el fet en sí com la informació relativa als condemnats, als acusats o a les víctimes; legalment, no has de perquè avisar ningú, es pot publicar amb independència del que vulgui la família”. El que no es pot fer és una valoració o generar un debat personal al voltant de qualsevol figura, perquè això podria atemptar contra l’honor. Posem un exemple: si Rosa Peral, a qui s’ha titllat de vídua negra, de promiscua o de femme fatale, sentís que l’han calumniat, podria presentar una demanda davant de tribunal per aquest subjectiu judici de valors. El mateix podria fer la família de Pedro Rodríguez, o la de qualsevol víctima que consideri que s'han vulnerat els seus drets. Però Insúa matisa que no és una actuació massa freqüent. “No és una acció barata i té un resultat incert, perquè no vol dir que necessàriament t’hagin de donar la raó”.
Llavors, qui és responsable de què es mediatitza i de com es parla d'un tema concret? Els mitjans de comunicació necessiten fer autocrítica per saber si estan complint amb el paper que els toca; quan l'actualitat informativa apel·la a les emocions, la tasca del periodisme ha de contribuir a apagar focs en comptes d'encendre'ls. Massa sovint s'alimenten hipòtesis rocambolesques o sensacionalistes per apujar quotes de pantalla, emparant-se en la llibertat de premsa i el dret a la informació.
Els periodistes han —hem, hauríem— de demostrar certa empatia i sensibilitat social, especialment en casos vulnerables o susceptibles de destapar la part més emocional i primitiva de la consciència; casos, per cert, com els que tracta el programa de Porta. “És un tema deontològic dels mitjans de comunicació, que han d’exercir l’ofici responsablement", conclou Marta Insúa. De nou, en el terreny legal i sempre i quan es consideri que hi ha una vulneració o actuació reprovable, l’única solució que tenen víctimes o acusats és posar una demanda i esperar a que ho resolgui un jutge. I és que quan es fa safareig d'allò que tothom vol saber, la línia entre legalitat i ètica continua sent massa fina.