Era el primer Sant Jordi feiner en anys, però Barcelona s'ha llevat igual d'atapeïda que en festes majors i amb la sensació d'ofec ja des de primeres hores del matí, sense donar treva. Malgrat no arribar als límits infernals de l'any passat, i permetre un cert passeig distès en segons quines franges i zones, ni un dimarts qualsevol no ha pogut contra una jornada popular que cada vegada s'assembla més a una parafernàlia governamental massa ben muntada i contra la massificació d'una ciutat destinada a morir d'èxit. Malgrat la indignació primigènia, diversos esbufecs sentits a les últimes hores i algun xoc de cossos involuntari, en el dia més bonic de l'any han prevalgut els somriures i les abraçades, els petons a tota hora, les roses vermelles que no tenen rival i els llibres acabats de comprar, fins i tot per a aquells que només se n'enduen un a casa el 23 d'abril i continuen alimentant el somni d'una tarda de primavera. O, si més no, és el que ens repetim, il·lusos, per no acatar l'evident: que res no fa pensar que el model sobremassificat de la superilla literària i de la hipermercantilització tingui intenció de marxar, i que anem veient que cada Sant Jordi pot ser pitjor que l'anterior.

🔴 Sant Jordi 2024, DIRECTE | Signatures de llibres, parades, recomanacions i última hora de la Diada de Catalunya
 

🌹 Signatures de llibres per Sant Jordi 2024: horaris i on seran els autors
 

📚 Llibres Sant Jordi 2024: recomanacions i novetats editorials de l'any
 

Que la jornada podia ser una mica tranquil·la era un pressentiment plausible, tirant a simpàtic, a primera hora, recordant potser aquella dècada en què la gentada era més curiosa i excepcional que molesta. A partir de les 10 h del matí, només una hora més tard de l'obertura de les parades ubicades al centre de la ciutat, la creença s'ha evaporat amb la rapidesa d'un núvol de vapor, fent l'autèntica sensació de dia festiu i amb la marabunta omplint els carrers, com si treballar o anar a classe fos cosa de pocs. Amb la temperatura tan canviant com pronostica l'emergència climàtica, movent-se entre el fred gairebé polar i el sol agradable de primavera, el Sant Jordi barceloní s'ha celebrat indistintament entre totes les edats, unint en un sol passeig tant personatges amb rebequeta i bastó com adolescents excitats. La Casa Batlló ha tornat a ser epicentre de les fotografies més cotitzades del dia, amb centenars d'empentes i encara més selfies fets amb el braç a mig tòrcer, mancats d'aire i espai. I la polèmica del copagament no s'ha percebut en cap espai del centre, com si la majoria del món llibreter fos totalment aliè a un model que també els va a la contra.

Foto: Carlos Baglietto

La Rambla torna en escena en una tàctica nostàlgica

També, i potser sobretot, ha estat el primer Sant Jordi postpandèmic amb la Rambla a tot gas, després que l'espai fos posat en quarantena el 2020 perquè no podia respectar les consecutives mesures sanitàries. La icona més emblemàtica de la jornada històrica ha tornat trepitjant amb força i transmetent un aire nostàlgic que, per moments, feia retrocedir alguns en el temps, com si els últims anys haguessin pesat una mica menys. Però el retorn ha arribat amb més folgança entre parada i parada, per facilitar les caminades dels transeünts —meta aconseguida durant alguns pics horaris del dia— i amb l'objectiu simbòlic de fer arribar el passejant des de la muntanya fins al mar, al·legoria d'una ciutat 360° de la qual, dic jo, els autòctons desitjarien poder gaudir una mica més.

Si alguna cosa ha demostrat aquest 23 d'abril és que la jerarquització només beneficia els que són més amunt i que les engrunes no fan profit quan el que està en joc és el pa de cada dia

La pluja s'ha mantingut a ratlla i l'espessor dels nuvolots fins i tot ha permès que algun raig de sol xoqués feliçment contra les llambordes, traient somriures a tothom, també als escriptors ansiosos d'esmolar el bolígraf i estampar les seves firmes als seus exemplars. S'han vist cues llargues esperant Albert Espinosa, o fileres eternes d'adolescents frisoses per conèixer Alice Kellen una altra vegada —l'any passat ja va ser una de les signants més reeixides del Sant Jordi—, també d'altres esperant Ramon Gener, Paz Padilla, Santiago Posteguillo, Henar Álvarez o Ángel Martín, i moltes més dels escriptors que s'han colat a les llistes dels més venuts les últimes setmanes. En canviar de focus cap als carrers limítrofs i perpendiculars del passeig de Gràcia, l'ambient era estructuralment molt més tranquil, amb espai per caminar sense temor de trepitjar talons, i tenint en compte que el nombre de parades i activitats era molt menor.

Clara Queraltó, firmant en una parada. / Foto: Irene Vilà Capafons

Aquest Sant Jordi ha estat el més gran de tots, superant els quilòmetres quadrats i el nombre de parades de l'edició passada, i el més descentralitzat, amb presència de parades gestionades per la Cambra del Llibre en set districtes per primera vegada. Però també ha estat el que més ha posat en dubte un model que s'ha venut a les lògiques neoliberals sense mirar de cara els ulls dels treballadors del món del llibre, una manera de fer que molts fa anys que critiquen. Si alguna cosa ha demostrat el 23 d'abril d'aquest 2024 és que la jerarquització només beneficia els que són més amunt i que les engrunes no fan profit quan el que està en joc és el pa de cada dia. Per això aquesta diada planteja uns quants dubtes sobre què és l'èxit o sobre la insuficiència d'apostar-ho tot a un dia per promocionar la literatura i visibilitzar la cultura que hi ha als llibres, tenint en compte les males xifres de la comprensió lectora en adolescents i la perillosa polarització de la societat, per no parlar d'un sistema literari precaritzat que es dessagna molt més del que sembla. Ningú no vol cridar el mal temps, però potser som a dos passos que el millor dia de l'any es converteixi en el pitjor.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!