Explica Jaime Rosales que, després del fracàs rotund de Sueño y silencio (2012), va patir una greu crisi d'identitat professional, i es va sentir perdut respecte al lloc que un creador tan inclassificable i personal podia ocupar dins de la indústria del cinema espanyol. Després de dues propostes tan rellevants com Les hores del dia (2003) o La soledad (2007), sorprenent guanyadora del Goya a Millor Pel·lícula, i d'aquella esgotadora polèmica que va suposar retratar un terrorista d'ETA a Tiro en la cabeza (2008) quan la banda criminal encara matava, Rosales va signar un film (encara més) extrem en el concepte i les formes que no va connectar amb quasi ningú.
Morlaix és el retorn de Jaime Rosales a la radicalitat i l'experimentació, tant en la narrativa com en la forma, molt més rosalesià que mai
Sueño y silencio va provocar, llavors, que el cineasta iniciés un ferm intent d'acostament al públic amb tres llargmetratges més que van augmentar el seu impacte en taquilla: Hermosa juventud (2014), Petra (2018) i Girasoles silvestres (2022). Però, confessa, d'alguna manera va entrar en una deriva creativa que acabaria tocant paret. “Potser ho he corregit passant-me set pobles”, diu ara respecte de Morlaix, el seu retorn a la radicalitat i l'experimentació, tant en la narrativa com en la forma, molt més rosalesià que mai.
Història d'amor adolescent que no s'assembla a cap altra història d'amor adolescent, Morlaix es capbussa en un triangle romàntic que té el seu principal vèrtex en la Gwen, una noia que acaba d'enterrar la seva mare i que, enmig del dol, viu una progressiva desconnexió amb el seu entorn. Al petit municipi de Morlaix, a la Bretanya francesa, no passa gairebé res. I a la Gwen se li fa petit, somia d'acabar l'institut i marxar a París. Té parella, un company de classe, i sent una enorme atracció disfressada de curiositat cap a Jean-Luc, un sofisticat nouvingut, ànima de poeta i rínxols rossos. Els interpreten Amanthe Audiard (neboda-neta de Jacques, el d'Emilia Pérez) i Samuel Kircher (fill de l'actriu Irène Jacob), eleccions absolutament perfectes que ofereixen tot el que Rosales demana. La fascinació que senten els protagonistes és mútua, però els dubtes propis de l'adolescència xoquen amb la passió desbordant, també consubstancial a aquest moment vital.
Radical sí, mai inaccessible
Parlàvem de radicalitat, que no és sinònim d'inaccessibilitat, en una pel·lícula que esdevé retrat d'una etapa cabdal per acabar sent qui som, però que també juga amb les infinites possibilitats que es passegen en una ment, la del director, que no es conforma amb les convencions: Morlaix fuig d'una estructura lineal, i juga amb el concepte del pas del temps, sí, però no només. Igualment, obre portes insòlites, com quan la colla d'amics d'institut a la qual pertanyen els protagonistes va al cinema a veure una pel·lícula que també es diu Morlaix i que també explica la seva pròpia història, o una de molt similar, amb actors que són ells mateixos, però amb una conclusió que va més enllà, i que mostra el que encara no han viscut. A la pel·lícula dins de la pel·lícula, la Gwen ja ha pres una decisió sobre el seu futur immediat, i hi veuran (i hi veurem) les seves impactants conseqüències. Un literal salt al buït que ens desconcerta com a espectadors, però un contundent mecanisme narratiu que no estranya els personatges de ficció esdevinguts en públic d'una platea. Ells mateixos, en sortir de la sala, improvisen un cinefòrum sobre el que acaben de veure, i sobre la peripècia i el destí d'uns personatges que no acaben d'identificar com a si mateixos, però probablement sí com a propers.
Morlaix és una pel·lícula que esdevé retrat d'una etapa cabdal per acabar sent qui som, però que també juga amb les infinites possibilitats que es passegen en una ment, la del director, que no es conforma amb les convencions
Això forma part de la juganera proposta amb què Jaime Rosales interpel·la els intèrprets de la seva pel·lícula, però també a tots nosaltres: el director explica que aquelles escenes no estaven sota guió, que els nois-actors van parlar amb absoluta llibertat de tot allò que els suggeria la trama dins de la trama, o la trama mateixa. I aquí irromp una de les característiques més poderoses del film: conèixer de primera mà com un grup de nois i noies que encara no han arribat a la majoria d'edat reflexionen sobre els grans temes de les dues Morlaix, la nostra i la seva. Assumptes com les ànsies de llibertat, la consciència d'una inevitable finitud (l'ombra de la mort és sempre present, en un pont o en un cementiri) o com les decisions d'avui impacten en qui serem demà, i com ens poden arrossegar a la infelicitat.
Jaime Rosales creu fermament que la joventut no és unidimensional, que les seves inquietuds van més enllà de l'hedonisme desfermat (compte, que els personatges també surten de festa) o l'addicció a les pantalles
És curiós com Jaime Rosales creu fermament que la joventut no és unidimensional, que les seves inquietuds van més enllà de l'hedonisme desfermat (compte, que els personatges també surten de festa) o l'addicció a les pantalles. I els seus actors així ho demostren quan improvisen les línies de diàleg sobre temes d'enorme i profund abast, però també quan el cineasta confia en la seva pròpia filla Leonor per compondre la música del film. O en l'arriscada però exitosa decisió d'acompanyar Morlaix en projeccions i col·loquis en universitats i museus amb un significatiu interès d'espectadors de curta edat.
Aquesta llibertat temàtica i/o argumental és també estilística per part d'un Rosales que barreja formats, de l'scope al quadrat 4:3, i que combina el blanc i negre, o més aviat l'escala de grisos, amb el color. El cineasta es diverteix amb tots aquests dispositius formals d'una manera completament arbitrària, sense relació amb la narrativa, fent ús, com dèiem, de la seva llibertat com a artista, contribuint a la creació d'una atmosfera que navega entre el realisme i l'estat de somni, entre l'ara i l'avui, la projecció i la sempre capriciosa memòria. I quan, continuant amb la utilització lliure del concepte temporalitat, juga amb dues etapes vitals diferents: al darrer terç del film ens retrobarem amb una Gwen madura (a qui interpreta Mélanie Thierry, compartint algunes escenes amb un Alex Brendemühl que ja és oficialment l'actor fetitxe de Rosales). Potser ha passat un quart de segle, tot i que no hi ha res en el seu entorn que ens faci pensar-ho, perquè les formes de vestir, els cotxes, els smartphones... són els mateixos. I reapareixerà la pel·lícula dins de la pel·lícula per resignificar-ho tot i plasmar que no sempre, per molt que ens entestem, som capaços de girar full.