Recordo que d’adolescent solia pensar sovint en la mort. Potser no és estrany. Hi pensava com una por i com una possibilitat entre tot de desgràcies que projectava encadenades les unes amb les altres. No sé qui té records d’una adolescència plàcida. Jo no. Tampoc traumàtica. Però és cert que és una època amb tot d’elements que fan una combinació atroç: que et comenci a passar tot i que no sàpigues calibrar res, la necessitat de reafirmar-te, la rebel·lia contra uns límits que, justament per això últim que deia, has d’intentar trencar. Uneix-hi, ara, el submon que és un univers sencer, fosc i opac, de les xarxes. Les possibilitats d’un engany silenciós, d’un assetjament silenciós, d’un accés silenciós a tot el sexe i tota la violència. L'adolescència va de començar a ser fora de la mirada aprovatòria dels pares. Però potser mai com ara ha existit un pou tan immens on el jo adolescent s’enfonsi i es desfiguri, sense que el puguin reconèixer aquells que intenten educar-lo a l’altra banda de la porta de l’habitació per on s'escola llum a la una de la matinada. L’adolescència és una guerra, deien Harlan Coben. I ningú en surt il·lès.
Ja sé que sabeu que en parlo perquè hi ha hagut el fenomen d’Adolescencia, a Netflix, estrenada fa tot just una setmana. Una sèrie que és crua com una detenció policial a punta de dia, a una habitació de parets amb paper dibuixat. Una sèrie que és dura com preguntar-te què has fet o què no has pogut veure del teu fill. No vull repetir els elogis de les interpretacions, del guió, de la càmera que els segueix fins i tot on no vols mirar, fins i tot quan ja no pots més i necessites aire o sortir un moment de l’interrogatori a buscar una tassa de te.
Però sí que penso que hi ha una decisió bonica, que és clau quan et poses a narrar una història: el punt de vista. Qui me l’explica, des de quin prisma. Perquè la gràcia de la focalització és també allà on limita. És a dir, tot el que no veiem, però on inevitablement et porta el relat. Perquè mentre t’esclafa el dolor dels protagonistes i t’esclafa encara més adonar-te que no hi ha més opció que provar de superar-lo, no pots no anar al revers, al cantó mut de la història. A la casa de l’altra família, on la càmera no es posa mai. Dic que és una decisió bonica, però és, sobretot, una decisió valenta.
Una sèrie que és dura com preguntar-te què has fet o què no has pogut veure del teu fill
Potser recordeu la metàfora de Holden Caulfield a El vigilant en el camp de sègol, aquell adolescent malparlat que l’únic que vol és dedicar-se a evitar que els nanos caiguin pel precipici altíssim que hi ha al cantó del camp. El personatge de Salinger està ferit i enfadat a parts iguals i és ell que necessita algú que el freni d’estimbar-se. A Adolescencia, el noi de tretze anys encapsula els extrems: d’infantil a monstruós, amb tots els matisos possibles. Potser aparentment no hi ha res que hagi fallat tant. Ni la família, ni l’entorn de l’institut amb fotocòpies de vides on també hi ha desencaixos i bullyings soterrats. I què ha passat, doncs? Què se’ns escapa? Que tot sigui normal i corrent ho fa encara més aberrant. L’heu de veure, ja ho ha dit tothom a tot arreu. Ara, prepareu-vos per la ferida irreversible i un nen de cara angelical. A vegades ningú no pot evitar que caiguis per l’abisme immens del camp de sègol.