Explica la llegenda que un fosc bar de Los Angeles fou l'escenari de la trobada entre un desesperat Edward D. Wood Jr. i el seu ídol Orson Welles. Ho explica la llegenda o més aviat s'ho inventava el guió escrit per Larry Karaszewski i Scott Alexander per a una de les millors pel·lícules de Tim Burton, la fabulosa Ed Wood (1994). Un cara a cara del que no es té cap prova, però que es convertia en el camí a seguir per a tot cineasta amb personalitat. Quan el considerat pitjor director de tots els temps decideix ofegar les penes, i les pressions dels seus inversors, amb un whisky, reconeix en un racó el mític autor de Ciutadà Kane. Se li acosta, es presenta i, amb la camaraderia dels qui planten cara a les censures del sistema, escolta el millor consell que podria rebre: “Val la pena lluitar pels nostres propis somnis. Per què passar-se la vida filmant els somnis dels altres?”, afirma un Welles que en aquell moment de la història (repetim, fabulada) busca finançament per rodar El Quijote i que es queixa amargament perquè els estudis que li han de produir Sed de mal insisteixen que contracti Charlton Heston per fer de mexicà.
Des del principi vaig formar part del sistema dels grans estudis i, malgrat tot, he pogut fer el que he volgut
L'escena explica molt bé els murs que Hollywood aixeca habitualment a tots aquells que es resisteixen a passar per l'adreçador. “Des del principi vaig formar part del sistema dels grans estudis i, malgrat tot, he pogut fer el que he volgut”, afirmava Tim Burton (Burbank, Califòrnia, 1958) a l'època en què va presentar Ed Wood, referint-se als seus inicis com a dibuixant a la Disney. “Em sento molt afortunat, però no ho accepto. Em resisteixo a unir-me a aquest club perquè soc ben conscient del que em pot passar. He vist com és la gent: si tens èxit, agrades, i si no el tens, no els agrades tant”, deia quan totes li ponien.
Parant atenció al desenvolupament de la carrera de Burton, resulta prou evident com ell mateix va sucumbir a la temptació o no va poder evitar acabar fagocitat per la indústria, potser avorrit, potser cansat de barallar-se, potser per la inevitable pèrdua de l'energia juvenil
Lligades al consell de Welles a Wood en la seva trobada imaginada, aquelles paraules de llavors resulten paradigmàtiques avui, per tal d'entendre les dificultats de sobreviure sense perdre valors i dignitat en una indústria que t'eleva i t'enfonsa a la velocitat de la llum. Perquè, parant atenció al desenvolupament de la carrera de Burton, resulta prou evident com ell mateix va sucumbir a la temptació o no va poder evitar acabar fagocitat per la indústria, potser avorrit, potser cansat de barallar-se, potser per la inevitable pèrdua de l'energia juvenil. Costa molt trobar en films recents com Ulls grossos (2014) o, sobretot, Dumbo (2019) aquella fresca brillantor, aquella imaginació desbordant que va associar el seu cinema a un univers propi i molt reconeixible. “M'havia desil·lusionat amb la indústria del cinema", va admetre Burton fa tot just uns dies a la roda de premsa de presentació de Beetlejuice Beetlejuice, que inaugurava el Festival de Venècia i que aquesta setmana arriba a les sales de cinema. “M'havia perdut a mi mateix. Volia fer alguna cosa que em divertís, i rodar aquesta pel·lícula ha estat tota una injecció d'energia”, admetia en una reflexió que ja havia percebut qualsevol que tingués ulls a la cara.
Reivindicar la diferència
Convertir en adjectiu el seu cognom diu molt de l'impacte del nostre home al Hollywood. Parlar del que és burtonià va succeir poc després de la seva fulgurant aparició com a visionari outsider amb La gran aventura de Pee-wee (1985) i, sobretot, amb Beetlejuice (1988). Va ser un extraordinari èxit de públic que el va portar de cap a dirigir Batman (1989), una altra bomba comercial en què va saber mantenir personalitat pròpia malgrat les pressions de comandar un vaixell tan pesat. Després arribaria Eduardo Manostijeras (1990), on ja sublimava el que entenem pel seu univers.
Si hi ha un assumpte que sempre ha estat present als films del cineasta, és el de la reivindicació de la diferència, en l'empatia cap als marginats, cap als incompresos i les seves rareses, cap als assenyalats per no encaixar
En totes elles, i d'una manera més o menys evident, Burton ja deixava mostres de les seves obsessions temàtiques. Aquestes eren tan importants en el seu cinema com l'aposta per una estètica imaginativa inspirada en atmosferes gòtiques i l'expressionisme alemany, el cuidadíssim disseny de producció i una posada en escena que aviat es convertirien en signatura i farien que qualsevol reconegués una pel·lícula seva veient-ne només un fotograma. I és que, si hi ha un assumpte que sempre ha estat present als films del cineasta, és el de la reivindicació de la diferència, en l'empatia cap als marginats, cap als incompresos i les seves rareses, cap als assenyalats per no encaixar. Ho són des d'Eduardo Manostijeras fins als joves protagonistes d'El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares (2016), passant pel Pinguí i, si m'apureu, la Catwoman d'El retorn de Batman (1992), una altra de les seves millors pel·lícules, sovint no tan reconeguda com es mereix. O el Charlie de Roald Dahl i l'Alícia de Lewis Carroll, a la seves irregulars versions de Charlie i la Fàbrica de Xocolata (2005) i d'Alicia en el País de las Maravillas (2010). També la petita de la família Addams a la sèrie Miércoles, la més vista de la història de Netflix, que produeix i de la que en va dirigir uns quants episodis.
Una altra de les constants burtonianes és el seu habitual retrat dels suburbis. Molts dels seus relats se situen en aquests suburbis, que ajuden també a demostrar com la massa quasi uniforme que hi resideix, persones que viuen exactament igual que el seu veí, és el pitjor enemic d'algú singular
Aquesta mirada a la diferència és clau en el seu cinema, però no només: una altra de les constants burtonianes és el seu habitual retrat dels suburbis (entesos com les zones residencials de cases unifamiliars amb jardí on, des dels anys 50, s'hi instal·laven les famílies de classe mitjana nord-americanes). Molts dels seus relats se situen en aquests suburbis, que ajuden també a demostrar com la massa quasi uniforme que hi resideix, persones que viuen exactament igual que el seu veí, és el pitjor enemic d'algú singular, amb personalitat marcada i que busca el seu lloc al món.
Disney, un circ infernal
Al costat de col·laboradors habituals com el músic Danny Elfman (el més perfecte còmplice per sonoritzar les imatges de Burton), la dissenyadora de vestuari Colleen Atwood, els dissenyadors de producció Bo Welch i Mark Scruton, o intèrprets com Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Michael Keaton, Lisa Marie, Danny De Vito, Winona Ryder o, ara, Jenna Ortega; Tim Burton ha fet carrera signant també pel·lícules tan notables com Mars Attacks! (1996), Big Fish (2003), La Núvia Cadàver (2007) o, tot i les crítiques, Sweeney Todd. El barber diabòlic del carrer Fleet (2007). I de ben oblidables, com Ombres tenebroses (2012) o la ja mencionada Dumbo, que acabaria suposant la seva segona sortida de Disney després de la d'inicis de la seva carrera.
Tim Burton ha fet carrera signant també pel·lícules tan notables com Mars Attacks!, Big Fish, La Núvia Cadàver o, tot i les crítiques, Sweeney Todd. El barber diabòlic del carrer Fleet
Cal recordar que Burton havia començat treballant per la productora de l'oncle Walt com a animador (a films com Tod y Toby, Tron o Taron y el Caldero Mágico), i allà hi va signar curtmetratges tan inclassificables, i gens disneyans, com els fosquíssims i magnífics Vincent (1982), dedicat al seu ídol Vincent Price, o Frankenweenie (1984), que gairebé 40 anys després refaria com a llargmetratge, de nou treballant per Disney. A l'estudi hi va tornar per rodar Alicia en el País de las Maravillas i, després de mitja dotzena de films, en tornaria a ser despatxat quan va acabar de filmar la seva versió de l'elefant volador d'orelles gegantines.
Puc mirar enrere i veure les moltes coses bones de treballar-hi i totes les oportunitats que vaig tenir. De la mateixa manera, puc identificar el costat negatiu, i és que et destrueix l'ànima
"Puc mirar enrere i veure les moltes coses bones de treballar-hi i totes les oportunitats que vaig tenir. De la mateixa manera, puc identificar el costat negatiu, i és que et destrueix l'ànima. Com a la vida, és una barreja de coses", admetia després de la seva marxa post-Dumbo. “Em vaig adonar que jo mateix era com en Dumbo, i estava treballant en aquest horrible gran circ”. Ara, de nou a la Warner, i tornant a la pel·lícula que el va llençar com a creador, Tim Burton ha recuperat la il·lusió de dirigir. I potser els espectadors també recuperem tantes velles sensacions oblidades, i descobrim que l'univers inconfundible del cineasta encara està ben viu. Tan viu com el mort Beetlejuice.