Segur que alguna vegada heu sentit una frase com aquesta: A la festa hi havia molta gent. I no parava d'arribar-ne més! I vinga gent! Aquí, el mot vinga és un augmentatiu. Però... com pot ser que el verb vindre (que indica un desplaçament) acabi sent usat com si fos un mot augmentatiu?

D'entrada, el mot vinga acompanya verbs en infinitiu per a dir que aquella acció es fa molt. Per exemple, Després de dinar es van posar a discutir, i vinga discutir fins que es va fer de nit (que ja són ganes de discutir); No parava de ploure: i vinga ploure! (la segona part d'aquesta frase ve a ser un augmentatiu de la primera part); Vam passar-nos la tarda explicant acudits, i vinga trencar-nos de riure! En aquest context, les autoritats normatives apunten que, entre la paraula vinga i l'infinitiu que ve després, no ha d'haver-hi cap partícula. Tanmateix, és molt habitual que la gent posi una a entremig. Vegeu aquest fragment de l'escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó: Això meu s'acaba, però s'acaba del tot. I vostès vinga a queixar-se que el menjar fa gust de plàstic, i vinga a escriure sobre com és de bonic el camp... (Els ulls de Clídice, 1995). Els valencians inclús usen la partícula de, com veiem en aquest altre exemple: A poquiu, a poquiu, trau els dos ous —només havia d'agafar-ne un— i se'n va corrents, corrents, corrents i vinga de caminar, vinga de caminar i vinga de buscar i, la caseta, no la trobava (Rafael Beltran Llavador, Rondalles populars valencianes, 2011).

També pot dir-se amb un nom: Quan es va saber la mala notícia, vinga plors (o sigui, algú va posar-se a plorar amb intensitat). Alhora, la frase Vinga soroll! pot equivaldre a l'ordre Feu soroll! En aquest altre context, normalment es diu sempre en singular encara que després el nom estigui en plural (vinga plors), però no és estrany trobar-se la forma plural vinguen (Joan Janer i Vinyes, en l'article "Balada migdial" publicat a la revista mensual Hora de España l'any 1938, escrivia vinguen rialles!).

I com s'ha passat de designar desplaçament a un ús augmentatiu?

L'origen d'aquest fet es troba en l'ús en imperatiu del verb vindre. En efecte, si un diu: Que vingui més gent! o Que vinguin més persones! està demanant o manant que augmenti la quantitat de gent que té de ser en un lloc. Com que en català antic (i encara avui en els parlars valencians) això es deia amb la terminació -a (i no pas -i) hom exclamava: Que vinga més gent! o Que vinguen més persones! I això va fer que vinga i vinguen acabessin tenint un significat augmentatiu.

Com a il·lustració d'aquest trànsit, vegeu l'Auca del senyor Esteve (1912), d'en Santiago Rusiñol, on llegim: Desseguida'l van comprar. Vinguen papers i vinguen notaris, i firmem, i la clau, i prenguem possessió, i vinga'l mestre d'obres, i a tirar plans, i pareds amunt, cavallers! En aquest passatge, el mot vinga indica que hom exigeix la presència d'una persona (el mestre d'obres); abans, vinguen papers i vinguen notaris poden interpretar-se com això però també com que apareixia una gran quantitat de papers que calia signar. I a partir d'aquí ja ho tenim: vinga a dir frases com aqueixes!