En l'article anterior vèiem que el genèric d'un nom de lloc passava a funcionar com a nom propi de l'indret en cas que aquell genèric hagués desaparegut de la parla corrent. El domini lingüístic català té força casos curiosos, com el nom masculí (algun cop femení) sallent 'salt d'aigua'. És el participi de present del verb antic sallir o sàller 'sortir, eixir amb força' (algun autor indica que prové de l'expressió llatina acquam saliente 'aigua ixent'). Originalment funcionava com a genèric, com veiem en el sallent de la Coromina al Collsacabra (Osona). Però com que aquest verb ja no es diu (excepte a la Catalunya Nord), la paraula sallent ja no és clara. En aquest sentit, ha deixat de ser un genèric però, com que continua dient-se en els noms de lloc, la gent interpreta que és el nom de lloc en si. D'aquesta manera, la Sallent és el nom propi d'una cascada (Caldes de Boí, Alta Ribagorça), i també hi han indrets semblants dits el Sallent (un entre el Bages i el Solsonès i l'altre a Rupit, Osona). Igualment hi ha la riera de Sallent (Pinell de Solsonès, Solsonès), vora el poblet dit precisament Sallent; aquí, el nom del vilatge deu provindre del curs d'aigua. El mot sallent també el trobem com a nom de diversos pobles; el més important és Sallent (Bages), situat al nord de la ciutat de Manresa, anant cap a Berga.
Les deus i les dous, paraules curioses
Un altre mot curiós és el nom femení deu (o dou) 'font, lloc silvestre d'on brolla aigua'. Com a mot genèric del llenguatge corrent ja gairebé no s'usa, encara que no és impossible trobar-se'l: el veiem en la Dou del Bastareny, també dita les Fonts de l'Adou (Gisclareny, Berguedà), que és la font del riu Bastareny; i les Dous de Fabert (Molló, Ripollès), que fa referència al poble de Fabert. Com que el mot no sol usar-se en la parla corrent, quan es troba en un nom de lloc per a la gent ha acabat sent el mateix nom de lloc, com veiem en aquests exemples: les Deus (paratge de Sant Quintí de Mediona, Alt Penedès), la Deu (paratge d'Olot, Garrotxa, amb una font bastant important, també anomenat parc de la Moixina), la font de les Deus (Maçanet de Cabrenys, Alt Empordà) i el tres cursos d'aigua anomenats el torrent de la Deu (Bages, Baix Empordà i Baix Llobregat). Tots aquests exemples són amb la variant deu, que és la que trobareu en els diccionaris generals; però també existeix la variant antiga dou, que veiem en les Dous (paratge de Torrelles de Foix, Alt Penedès, amb una gran quantitat de fonts), el torrent de les Dous (Osona), la riera de les Dous (Osona) i la font de la Dou (Navès, Solsonès). Potser s'hi hauria d'incloure Fontsaveu (Gironès), l'indret on hi ha la confluència del riu de Llémena amb la riera de Rocacorba, ja que, segons Joan Coromines (tal com explica a l'obra Onomasticon cataloniae), el segment veu sembla que és una deformació de deu. En el següent article veurem dos casos més: fou i foia.