Foto Colectania, la sala d'exposicions del passeig Picasso, presenta l'exposició "La Movida. Crònica d'una agitació. 1978-1988". Recull l'obra de quatre fotògrafs icònics que van retratar la movida de Madrid: Miguel Trillo, Ouka Leele, Alberto García-Alix i Pablo Pérez-Mínguez. Quatre fotògrafs que no només van veure la movida, sinó que a més a més la van viure amb intensitat i que van ser capaços de plasmar "l'imaginari del seu temps", com afirmava a la presentació de l'exposició García-Alix, potser el més icònic d'aquests artistes. L'exposició, que ha estat coproduïda per Foto Colectania i el Festival Les Rencontres d'Arles, ha estat possible gràcies a la Fundació Banc Sabadell, i es podrà visitar fins al 16 de febrer. A la presentació de l'exposició hi van estar presents Alberto García-Alix i Miguel Trillo.
Alberto García-Alix, Ana Curra esperando mis besos, 1984. Gelatina i plata sobre paper baritat, tintat al te. Còpia d'època. © Alberto García-Alix/VEGAP.
Quatre diversos
Els quatre fotògrafs presentats no és només que fotografiessin la movida, sinó que en formaven part. Van fotografiar-la, doncs, des de dins. Tots ells es van relacionar amb el món més underground (García-Alix fins i tot es retrata injectant-se heroïna). Es relacionaven amb músics, amb fans, amb artistes, amb treballadors del sector... Van treballar amb Berlanga, amb Almodóvar, amb Radio Futura, amb Javier Mariscal... I això que tots quatre eren autodidàctiques. La majoria van començar a fer fotografies de molt jovenets i van anar aprenent l'ofici sobre la marxa: "no ho vèiem com un treball, en principi", explica García Alix. Els quatre oferien visions diferents de la fotografia i de l'art, però eren amics i col·laboraven en molts projectes. De fet, van fotografiar les mateixes persones en moltes ocasions, i apareixen a vegades junts. Però els seus estils sovint eren ben divergents: els colors espectaculars d'Ouka Leele contrasten amb la severitat de García-Alix, i els posats del públic dels concerts de Miguel Trillo contrasten amb les fotos d'artistes de Pablo Pérez-Minguez. "Érem com vies de trens, que van en la mateixa direcció, que estan sempre juntes, però que mai convergeixen", explica amb humor Trillo.
Ouka Leele. Madrid, 1984. Cibachrome a partir d'una fotografia en blanc i negre pintada amb aquarel·les. Còpia d'època. © Ouka Leele / VEGAP.
Drogues, sexe i tribus urbanes
García-Alix i Trillo han volgut combatre la visió edulcorada de la movida que darrerament apareix a alguns mitjans de comunicació i que és reivindicada, ara, per la cultura més elitista. "La movida va néixer underground i va morir underground", ha recordat García-Alix, que no s'amaga del fet que de jove havia consumit heroïna: "No em penedeixo de res". A desgrat de tot, Manuel Trillo ha volgut recordar que aquell món underground va culminar amb moltes morts tràgiques, fins i tot d'alguns dels personatges retratats (per sobredosi, per violència...). Ambdós coincideixen a criticar ferotgement els que atribueixen l'aparició de la movida a Tierno Galván i al PSOE. Recorden que als socialistes els hagués agradat que triomfessin els cantautors, i els que s'havien oposat al règim franquista, però els que van triomfar amb la movida van ser "els germans petits" que estaven molt menys polititzats, però que d'una altra forma van arrogar-se la llibertat, i que van distanciar-se dels modes de vida de les generacions anteriors, tot trencant amb la moda de l'època, amb la música, amb els llocs on anaven i fins i tot amb el pentinat ("aquí els punks no portaven cresta, només els cabells esvalotats", recorda Trillo, "si només per dur la ratlla al mig i no al costat ja deien que eres gay...". De fet, alguns seguidors de la movida van ser molt perseguits pels ultres. Al mateix García-Alix li van pegar una ganivetada (que va immortalitzar en un cèlebre autoretrat). Però no se'n penedeix gens; afirma que la seva vinculació a la movida "va ser molt estimulant en la seva vida". I canta a l'hedonisme vital dels joves d'aquella època.
Alberto García-Alix, Autorretrato con el cuerpo herido, 1981. Gelatina i plata sobre paper baritat. Còpia d'època. © Alberto García-Alix / VEGAP.
Artistes més enllà de la fotografia
La relació d'aquests quatre artistes amb la fotografia va ser ambigua. Admiraven els fotògrafs més moderns i seguien amb interès les revistes de fotografia, però volien anar més enllà. García-Alix ha apuntat que ells no pertanyien al món dels fotògrafs, però que van poder iniciar-se en aquesta carrera perquè "eren al lloc adequat al moment adequat". De fet, reconeixen que bàsicament retrataven amics i gent que coneixien. I els van retratar posant, no per sorpresa. García-Alix afirma que per ell el retrat "és una postura ètica i estètica". A la fi, la carrera fotogràfica de tots quatre convergiria amb d'altres àrees, i acabarien exposant a sales d'art i tractant amb tot tipus d'artistes. García-Alix, passat el temps, només lamenta, "no haver fet més fotografies".
Miguel Trillo. Junto a Rock-Ola. Madrid, 1983. Cibachrome, còpia d'època. © Miguel Trillo / VEGAP.
Fills artístics de la movida
Miguel Trillo apunta que "sense la música no es podria entendre la meva fotografia, però tampoc es podria entendre sense el soroll, els fums i la foscor de les sales de concerts". Perquè Trillo es fixava, sovint, més en el públic que en l'escenari: "allò era l'espectacle". "Jo era fan del públic madrileny, que era anònim", explica. Amb les seves fotografies d'espectadors anònims va voler "democratitzar el punt de mira", i també va democratitzar-ne la difusió: va ser dels primers artistes que van començar a usar les fotocòpies en color. Feia còpies de les seves fotografies i les venia per 500 pessetes. "Era el màxim de popular que es podia ser", explica Miguel Trillo.
Ouka Leele, Un domingo por la mañana, 1981. Copia digital (Vitra). © Ouka Leele / VEGAP.
La llavor barcelonina
Tot i que la movida és inequívocament madrilenya, els aires de llibertat que van inspirar-la venien de Barcelona, recorda García-Alix. Amb això hi coincideix Miguel Trillo, que recorda, per exemple, que les grans revistes de fotografia eren catalanes (i afirma que Ouka Leele coincideix amb la seva apreciació). Alix apunta que en els anys 1976 i 1977 viatjaven sovint a la capital catalana per viure l'intensa vida cultural. A partir de 1978, en canvi, és Madrid el que "entra en efervescència". A partir d'aquí, les històries divergirien.
Pablo Pérez-Mínguez, Póster Rock-Ola: Alaska, Pedro y Fabio, 1983. Cibachrome, còpia posterior. © Pablo Pérez-Mínguez / VEGAP.
L'instagramer abans d'hora
Els fotògrafs presents han volgut homenatjar Pablo Pérez-Mínguez, l'únic dels quatre que s'exposen que ja és mort. Han recordat que va ser Javier Pérez Grueso (de Radio Futura) qui va fer-lo entrar al món de la movida. "Era el primer instagramer, anava sempre amb la seva càmera i ho fotografiava tot", explica la seva germana. La seva casa va esdevenir el seu estudi, i allà ben sovint es trobaven molts joves artistes de la movida. Allà es van gravar pel·lícules, com Laberintos de pasiones, s'hi van fer obres artístiques, s'hi van dissenyar molts projectes... A l'exposició en queda constància a través de moltes fotografies. En canvi, Miguel Trillo solia anar amb dues càmeres, una carregada amb rodet de fotografia en blanc i negre i l'altre amb un rodet de diapositives en color. Amb la de color, feia les fotografies que exposava a galeries artístiques (i que ja projectava abans que els artistes comencessin a usar les diapositives en les seves obres i performances). Les de blanc i negre les usava per publicar-les, anònimament, a fanzines. Avui, a Foto Colectania, es poden veure tant obres de la seva faceta pública (en color) com les realitzades en l'anonimat (en blanc i negre).
Miguel Trillo, Concierto de Cadena Perpetua en el Festival Lega-Rock. Leganés (Madrid), 1984. Cibachrome, còpia d'època. © Miguel Trillo / VEGAP.
Recuperar als fotògrafs espanyols del passat
La Movida. Crònica d'una agitació s'integra dins un programa de Foto Colectania de difusió de fotògrafs espanyols, aquí i a l'estranger. De moment aquesta exposició ja s'ha mostrat al festival Les Rencontres d'Arles. Ha estat comissariada per Antoine de Beaupré, Pepe Font de Mora i Irene de Mendoza. L'editorial Cabeza de Chorlito ha publicat un llibre que actua com a catàleg d'aquesta exposició: La movida: crónica de una agitación. L'exposició s'ha fet amb fons dels propis fotògrafs i també de la col·lecció d'Adolfo Aurich, perquè s'han volgut prioritzar els materials que els mateixos fotògrafs consideraven rellevants del seu passat.
Alberto García-Alix, Eduardo Haro y Lirio, 1980. Gelatina i plata sobre paper baritat, tintat al té. Còpia d'època. © Alberto García-Alix / VEGAP.
La movida com a espai de llibertat
Aquesta exposició ens permet, alhora, accedir a fotografies extraordinàries d'artistes magnífics, i aproximar-nos al fenomen cultural i musical de la movida. És més que justificat triar els quatre fotògrafs, tant per la seva indiscutible qualitat com per la seva relació amb la movida. De cadascun d'ells se'n presenta un bon nombre de fotografies, però, a més a més, incorpora d'altres elements sense els quals seria molt difícil entendre aquell moviment contracultural: hi ha curtmetratges, fanzines, revistes, portades de discos... Una exposició que ensenya molt i que obre un interrogant: què va ser la movida? A través de les imatges veiem que va tenir un important element de postureig (els participants en el moviment semblava que tenien la necessitat contínua de deixar-se fotografiar amb les seves postures més estereotipades). De fet, alguns membres icònics de la movida, com Alaska, van treure molt de rendiment del seu postureig i semblen avui molt lluny de la contracultura. Però García-Alix recorda el pes que el fet underground va tenir a la movida i n'ofereix proves indiscutibles. Aquest fotògraf, a més a més, al·lega que els aires de llibertat que dominaven en la movida no han acabat avui. I apunta que la rebel·lia es manté entre els joves, que tenen com a paper natural reivindicar la llibertat. Per a Alix, tot i que la movida ha acabat, els aires que van animar-la són ben vius.
Foto de portada: Pablo Pérez-Mínguez, Camerinos del Marquee. Concierto de Alaska y los Pegamoides, 1981. Copia digital © Pablo Pérez-Mínguez/VEGAP.