A hores d'ara, no sabem si que els qualifiquin de padrins del grunge els afalaga o si, en canvi, ja estan farts que els posin aquesta etiqueta. Sobretot, la figura de Mark Arm, que és sobre qui recau normalment aquesta pregunta quan fa una roda promocional a propòsit d'un disc nou o una gira, com la que els ha portat de nou fins a Barcelona. Ahir van actuar a la sala mitjana de Razzmatazz.

És inqüestionable que, si es donés un premi a la resistència, a la insistència, a la constància, el trofeu cauria a les seves mans. Estan lluny del lloc que ocupen, per exemple, Pearl Jam, amb guerres pel preu de les entrades, cancel·lacions durant l'estiu i la necessitat de demostrar que el seu regnat és intocable. Fins i tot, amb els dubtes que genera cada disc, i la incertesa de si són o no dignes del seu historial. Mudhoney tenen en una altra batalla. La d'anar gravant discos i seguir allà per dues raons: cal pagar factures i encara es creuen i es diverteixen amb el que fan.

Mudhoney, supervivents del grunge a la sala Razzmatazz / Foto: Carlos Baglietto

Si es donés un premi a la resistència, a la insistència, a la constància, el trofeu cauria a les seves mans

Encara més, Mudhoney tenen altres preocupacions: en quin moment petarà el planeta i si ells es postularan com a candidats a posar la banda sonora. Amb més o menys realisme i un sentit de l'humor (patent en les lletres de les seves cançons) que no abandonen, ells van a la seva. Se centren en el viatge personal i col·lectiu que suposa escriure i gravar cançons, i que, malgrat que són quatre individualitats que brillen per si mateixes, el que aquí es prioritza és el conjunt. Evidentment, es prenen seriosament l'assumpte, també les seves gravacions (l'última és Plastic Eternity de 2023), reduïdes a pocs dies a l'estudi. L'última vegada van arribar amb vint cançons i un màxim de nou dies per quallar-les, amb l'ajuda del productor Johnny Sangster. I així, d'un en un, van sumant discos mentre la llegenda es manté viva. Com són prudents, es consolen amb veure gent amb samarretes del grup: aquest és un gran honor i el senyal d'una feina ben feta. Després, les portades i els grans titulars són cosa d'altres, però això no importa. Fidels al seu segell de sempre, l'emblemàtic SubPop, valoren als grups nous que apareixen per allà, i entenen que els joves no escoltin rock'n'roll. I no perquè el seu interès estigui en el hip-hop o altres tendències; sinó perquè prefereixen els videojocs o entrar a formar part de l'equip de bàsquet de l'institut.

Mudhoney, arrasant amb el so d'una altra era / Foto: Carlos Baglietto

Impacte a prova de bombes

Donant gairebé el tret de sortida a la campanya de concerts postvacacionals, Mudhoney van arribar per jugar i, si és possible, guanyar el partit. Amb un ofici que els brolla per tots costats, i un Mark Arm sòlid i còmode en el seu lloc, que encara canta desbocat com un animal (al 99% dels éssers humans se'ls trencaria la veu a la segona estrofa). Ell va de cara i escup electricitat, mentre l'arquitecte Steve Turner mira de tant en tant la graderia i dibuixa un tímid somriure, còmplice i agraït. Porta una samarreta que resa: "Vote and destroy". I Guy Maddison, baixista de la formació des de 2001, mostra l'orgull de seguir allà en aquest tram de vida, una cosa que sembla un petit miracle. Mentrestant, Dan Peters, que 20 minuts abans de començar el concert sortia d'un bar proper després de fer el berenar, abaixa el cap i colpeja la bateria. Aguanta ell sol el formigó de l'edifici. Entre el públic, amb mescla de nostàlgics d'una altra era i joves que descobreixen Nirvana, es fan pogos com els d'abans. Fins i tot hi ha el llançament d'una camisa de quadres a l'escenari. "Quan érem joves ens tiraven calces, ara, en canvi, ens cau això".

Mudhoney, premi a la resistència, insistència i constància / Foto: Carlos Baglietto

Mark Arm va de cara i escup electricitat, mentre l'arquitecte Steve Turner mira de tant en tant la graderia i dibuixa un tímid somriure, còmplice i agraït

Així i tot, la maquinària no para. Passen els minuts i Mudhoney sonen més ràpids, més compactes, més ferotges. De fet, despatxen ni més ni menys que vint-i-quatre cançons en hora i quart, bisos al marge. És tal la collita que atresoren, que toquen cançons de fins a deu dels seus discos. En un moment donat, Mark Arm es permet donar-li un respir a la guitarra; canta Next Time com si s'hagués d'acabar el món, udola com si fos Iggy Pop (existeix una actuació al·lucinant de la KEXP el 2015, que es pot veure a YouTube, d'homenatge a The Stooges, amb Mark Arm, Duff McKagan de Guns N'Roses, Mike McCready de Pearl Jam i Barrett Martin de Screaming Trees). Encara més, empalma diverses cançons micro en mà, és l'hora del punk amb què arriben al comiat. A la tornada, desenfrenament total, Suck you dry, Here Comes Sickness i In'n'Out of Grace se stiuen a la rampa d'enlairament i, al final, una pluja de distorsió. I la sensació generalitzada que, la propera vegada que vinguin, els que han estat allà, repeteixen segur. Ara que el món es torna boig per comprar entrades en retorns com el d'Oasis, no es pot oblidar que existeixen altres apostes més terrenals i accessibles com Mudhoney, amb un impacte a prova de bombes.