Mujeres s'havien pres un temps. Havia arribat l'hora d'analitzar en quin punt estaven com a grup i (diria més) com a persones. Com a banda, com a col·lectiu, sumen ja sis discos i tenen una premissa: no deixaran d'aprendre. I com més comparteixis amb els teus, millor t'anirà a la vida. El trio català està més cohesionat, són més perfeccionistes, tenen molta ambició. Això sí, no perden l'oremus, toquen amb els peus a terra. El resultat a tot això és Desde flores y entrañas, un total de disset cançons que tenen una clau: cada una d'elles amaga un detall, una sorpresa. I com amb ells tot queda en família, el pla ara mateix és perfecte i immillorable.
Per començar, la setmana passada vau tocar al Festival B. Com va ser?
Pol: Doncsmolt bé, amb molt de públic. A més nosaltres veníem d'un any d'aturada amb la formulació del disc i tot això. De fet, l'any passat havíem de tocar allà, i va ser com saldar el deute. Van sortir les Cariño a tocar en un tema, també Carolina Durante. I tots ells són uns amors, va ser una festa.
Ja que citeu Carolina Durante, creieu que ells han agafat d'alguna manera aquest testimoni de Mujeres? Sobretot en relació al funcionament i com sonen. Sempre he vist aquesta connexió.
Pol: Com que portem ja bastant temps en això i hem viscut diferents escenes, hi va haver un moment en què vam influir a bandes de Madrid com Parrots o Los Nastys, i vam veure com tota aquesta colla ens passaven per davant i tocaven en llocs més totxos, i amb Carolina també pot ser. Hi ha gent que ens escolta i diu: vosaltres heu après molt de Carolina. I clar, nosaltres portem molt més temps en això, en tot cas seria al revés.
Yago: Jo crec que aquesta és més una pregunta per a ells. I a veure, i més encara després de la col·laboració, se sap que els hi agrada molt el grup. És més, passa amb altres grups del segell, i això ens sembla súper bonic.
Això és súper interessant, tenir aquesta identitat i crear una cosa que us pertany. La marca Mujeres, no?
Pol: Nosaltres vam fer aquest gran canvi que va ser passar de l'anglès al castellà, va ser un gir important. I de passada agafar l'estètica unit a uns eslògans. No només és la música, és la manera d'aproximar-se i comunicar.
Exacte, és el camí que elegeixes per arribar a la gent. I més ara amb les xarxes socials. Tenir clara la fórmula és clau.
Arnau: Abans, quan parlàvem d'allò de Carolina en com fer les coses, nosaltres sempre hem tingut aquest segell de fer-ho tot nosaltres mateixos, i que crec que totes aquestes bandes més joves no ho han viscut. Clar, en el seu cas van passar de 0 a 100 en un instant i ja no van haver d'autogestionar segons què.
Yago: També és el grup més gran d'aquesta generació. Obviant grups d'altres gèneres, però en quant a grups de guitarres, si ho són.
Sempre hem tingut aquest segell de fer-ho tot nosaltres mateixos
Jo els vaig veure aquest estiu al Cruïlla i la veritat és que tenen un directe molt potent.
Arnau: Tardarà anys en què passi una cosa així, és un oasi. Tot passa per alguna cosa, passar d'una sala petita a grans recintes. També és cert que s'han perdut moltes coses i també pot portar al grup a la destrucció per tota aquesta pressió.
Yago: Aquest no és el nostre món ni al que hem aspirat mai. Quan pensem en referents, al principi eren els Black Lips. En el fons era tocar en sales i en ambients que et molessin.
Bé, és una qüestió de filosofia. És com Idles, que fa res els vaig veure anunciats en un Sant Jordi Club, i em va semblar estrany i alhora al·lucinant. Tu també creixes en funció de com respon el teu públic.
Arnau: Estem en aquesta estranya cultura que tot hagi de fer un sold out.
Yago: I sembla que, si no creixes, això no tingui sentit. Nosaltres no ho vivim així. Jo puc estar còmode tocant en sales de 500 persones. I aquesta ha estat la realitat d'un fotimer de grups.
Parlant ja del vostre nou disc, us volia felicitar. Porto uns dies escoltant-lo en bucle. I una de les coses que m'ha cridat l'atenció és el poder i el pes que tenen les lletres, crec que més que en cap dels vostres treballs anteriors. Són molt vivencials, i a més m'identifico al 100% amb tot el que expliqueu. i aquest inici, Las victorias y derrotas, Se avecina una herida o No puedo más.
Pol: Quin drama (rialles).
Arnau: A veure, sempre hem estat un grup que hem jugat amb aquesta part irònica. I sí, obro cometes, crec que és un disc més seriós que hem fet quant a lletres. El so també, que variï tant de cançó en cançó, d'alguna manera és serietat, que no soni tota l'estona igual. En començar un disc ens plantegem de què parlarem; que la vida segueix i tu igual no t'adaptes, coses que no entens, afrontar una nova realitat. I això ens ha ajudat a fer un disc millor.
Estem en aquesta estranya cultura que tot hagi de fer un sold out
En quant al so, el que dèieu, en cada cançó hi ha un detall, alguna cosa que la diferencia de la resta. Per a mi això és un plus. Per exemple, les guitarres. Hi ha tres o quatre temes en què són molt presents i això t'agafa per sorpresa.
Arnau: També hi són les veus d'en Yago, sempre són diferents. I de sobte, hi ha un canvi de ritme, un detall. Totes tenen alguna cosa, una idea que destaca. O aquesta línia de baix que no saps d'on surt.
Yago: És anar aprenent. No sé, l'ús de pedals, pensar en una cosa que ja havies fet abans. Per què no graves amb dos o tres micros diferents. Això li va donar a en Sergio (Pérez) una capacitat molt gran per barrejar. Nosaltres al principi, quan gravàvem discos, no ens plantejàvem res d'això. De principi a final era la mateixa guitarra. I sí, parlàvem i ens fixàvem que era un disc de so. Fins aquí jo veig que hem crescut moltíssim a l'estudi.
I es nota, el creixement és brutal. A més, una qualitat del disc és que són disset cançons i mantens tota l'estona l'atenció.
Pol: Va marcar molt el disc que anàvem a fer de deu o dotze cançons i després a la vella usança, els seus tres singles amb les seves cares B en les quals experimentàvem una mica i sortíem de la nostra zona de confort. Però al segell els hi van agradar totes molt, i ens van dir que endavant, que les poséssim totes.
Arnau: Jo crec que, amb el pla inicial, hagués estat un disc menys variat. Amb aquest de sobte tens més timbals, en una altra una mica més de Velvet. Per exemple, una cançó com Como una bendición no l'hauríem fet fa dos discos.
Yago: Per a mi la més radical és l'última, Horizontal en llamas. És més sostinguda, gairebé electrònica.
Volia acabar amb això. Sempre dieu que els vostres fans no són fans, sinó que són amics. I això d'alguna manera us converteix en el grup perfecte. Creeu una espècie de comunitat.
Arnau: Mai no hem amagat que som aquí perquè som un grup d'amics que ens hem mogut per l'amor a la música. Si veiem algú amb una samarreta nostra parlarem, ens mostrem als stories com som.
Ho feu perquè en part us veieu en aquest altre costat.
Arnau: Exacte, tal qual.
Yago: És que el tarannà aquest de l'estrella del rock no va molt amb nosaltres, ni els camerinos. Volem que tot sigui molt col·lectiu. Fins i tot tocar amb l'escenari més baix.
Pol: I hem fet el Club dels Sentiments que acaba d'unir tot això.
Arnau: És la relació directa amb la gent que ens escolta, compartim bars de carretera que ens agraden, fem sortejos, donem idees. I ens obrim a la gent, en part el resultat és aquest disc. Tot el que tenim ho compartim, no ens guardem res. Celebrem els mals moments, però també les alegries.