El Museu de la Música dedica una exposició a un episodi de la història de la música poc recordat. Pioneres [d’]ones i experimentació sonora commemora les dones precursores del segle XXI en el món de la música experimental. L’exposició ha estat comissariada per la també música experimental Haize Lizarazu i es pot visitar fins al 24 de setembre.
La tecnologia com a eina alliberadora
La compositora Laurie Spiegel resumeix molt bé l’essència de la mostra: “La tecnologia és una gran alliberadora. Destrueix les estructures de poder. L’atracció de les dones per la música electrònica és natural. No necessitaves l’acceptació dels mitjans manats per homes. Emissores de ràdio, discogràfiques, sales de concert i promotores. Podies fer música electrònica i presentar-la directament al públic. Això et dona una gran llibertat. Però la història oblida les dones.”
La tecnologia és una gran alliberadora. Destrueix les estructures de poder. L’atracció de les dones per la música electrònica és natural. No necessitaves l’acceptació dels mitjans manats per homes
Aquestes paraules són les que obren el documental Sisters with Transistors (2020) que es pot visionar a la sala expositiva del museu. La mostra ens obliga a viatjar als anys setanta i vuitanta del segle XX, quan la tecnologia tot just començava a innovar. El que no avança tan de pressa és el feminisme; fa quaranta anys les dones sovint quedaven en segon terme. A més, són dones que es dediquen a la música experimental, per tant, com diu Jordi Alomar, director del Museu de la Música, es tracta d’un sector doblement menystingut.
Una sala petita, una gran exposició
Aquesta reivindicació es realitza tant a escala internacional, com local. Es presenten amb gran detall les pioneres de l’experimentació electroacústica del nostre país: Anna Bofill i Mercè Capdevila, i, gràcies al documental, es coneixen referents d’arreu com Clara Rockmore (Lituània, 1911 - Nova York, 1998). L’exposició no és tan sols una porta per aprofundir en la seva música, sinó també en les obres físiques d’algunes artistes. Per exemple, s’hi exhibeix una partitura original de l’obra Primer Artifici (1985) de Mercè Capdevila. Si llegir notacions musicals ja és difícil, encara es complica més si s’hi afegeix la gràfica del so elèctric. L’experimentació musical també dona pas a la creació d’objectes sonors com Museum of the Dry Bugs (2019) d’Eli Gras; una casset que, per accedir-hi, cal gastar la pastilla de sabó que la conté.
L’exposició ocupa una sala molt petita del museu, però és el just i necessari. És una sala que queda aïllada de la resta de l’espai i, per tant, el visitant resta immers en una bombolla de música experimental. La mostra requereix l’atenció de la vista i de l’oïda a parts iguals; es pot gaudir de les obres físiques de cada artista mentre sona una peça musical de les autores que es proposen. Hi ha un projector on el visitant pot escollir què escoltar mentre observa les vitrines, o bé focalitzar-se només en el documental; aleshores l’espai esdevé una petita sala de cinema. Per desgràcia per al museu, però afortunadament per al visitant, és una exposició poc concorreguda. Per tant, es converteix en una exposició personalitzada i a la carta.