Entenc que no tingui importància en les seves vides. Però m'han operat. Res, una cosa senzilla. Però passar per quiròfan, els punts, les cures. Això és incòmode, saben. He estat uns dies fora de la feina. Aquest dilluns em sembla duríssim. Imaginin com encarava diumenge tard, aquesta data maleïda per a l'assalariat, un dolor de treballador ordinari, un dolor del privilegiat; un dolor, al cap i a la fi. Anava a l'Auditori entumit, la cicatriu és pètria, sòlida. Em moc malament i de forma matussera. Per fortuna, i això passa per fortuna, alguna cosa canviaria les sensacions: música no-música. M'explico.

Dir que això del productor Joseph Kamaru (KMRU), artista de Nairobi establert a Berlín, i això del bateria, ascendent de Banyoles, Ramon Prats, és música és difícil de defensar. Es fa amb instruments, sí. Però no és cantable, ni memoritzable. És rarament ballable. És una cosa dels instints. És so, cops i glitches, que deixen noquejat el cervell, que el submergeixen en una meditació greu, que destensa i fa oblidar: fins a una tarda de diumenge prèvia a la tornada al curro.

Pom, pim, pam, spuash, pam, pum

Va arrencar Ramon Prats, ulls tancats en pregària, com demanant-li permís a l'instrument. El català, reconegut internacionalment per la seva exploració en percussió, és un mamífer que utilitza les extremitats d'una forma diferent de la resta de mamífers. Un superdotat del ritme. Ell només amb la seva bateria és capaç de captar l'atenció, sense estridències, sense cops d'efecte. Molt de rang, compassos sense compàs. Caigudes cap al ritme. Des de cercles sibil·lins fins a redoblaments, a quatre baquetes! Amb tot el cos! No deixo de pensar que jo i la meva convalescència no podrien fer ni una miqueta d'aquest pom, pim, pam, spuash, pam, pum. Punk, free jazz, mantra, primitivisme i sofisticació. Solot és un conte en un llenguatge que no entens, però te l'explica un storyteller acollonant. No hi ha més remei que creure. És la pastilleta de no saps què que un amic et va ficar a la boca en una festa fantàstica.

Ramón Prats és la pastellita de no saps què que un amic et va ficar a la boca en una festa fantàstica

Quan ja tothom estava, més que assegut, gairebé desfet sobre la cadira, va sortir KMRU. Que bé va empastar amb Prats (molt agut el link entre ambdues propostes, chapeau els programadors) aquest jove que en els seus inicis amb enregistraments de camp, sorolls i sorollets, anant de l'ambient a l'IDM, passava per allò purament espacial, com si d'una instal·lació sonora es tractés. Una cosa poc musical. Estaven advertits. Jo també. Ho vaig veure en un dels seus recitals anteriors, pels voltants de 2021, a la basílica de Santa María del Mar. Donava per creure allò, era una missa laica, absolutament espiritual, molt centrada en els seus críptics Peel i Jaar (2020). Des d'aleshores ha publicat gairebé mitja dotzena més d'àlbums. Àlbums, ja saben.

Aquell voltatge de beats gairebé inexistents, sintetitzadors fumats, boires vespertines, moltíssim drone i altres coses indescriptibles, van tenir en vol al respectable durant una hora a la Sala 3 Tete Montoliu

Aquell voltatge de beats gairebé inexistents, sintetitzadors fumats, boires vespertines, moltíssim drone i altres coses indescriptibles, van tenir en vol al respectable durant una hora a la Sala 3 Tete Montoliu, aforament gairebé complet dins del cicle Sampler Sèries i Nova Música. L'espai, per cert, recollit, bufó, familiar. En aquest format, amb aquesta no-música, la sensació de teràpia de grup s'aguditzava. Els crits de joia només van arribar al final, quan jo vaig haver de tocar-me els punts de sutura. No em fiava que no s'haguessin deixat anar del relaxament estrany. Ja ni tan sols semblava diumenge.