El 27 d'agost de 2024 es va viure una mena de despertar col·lectiu. Torna Oasis. Mig planeta va embogir. Homes de mitjana edat , amb les seves famílies, feines serioses i hobbies respectables van descobrir les endorfines que s'alliberen quan el teu artista preferit decideix sortir de gira. Perquè ens entenguem, van experimentar l'eufòria que milers de swifties -les i els fans de Taylor Swift pels que heu evitat Internet l'últim any- feia mesos que vivien. Però no van ser els únics que van ser sacsejats pel retorn. Un munt de joves, que ni tan sols existien quan la banda va llençar els seus dos primers -i millors- àlbums, també volien assistir a tal fita històrica. Això no va agradar als més propers a l'edat dels germans Gallagher. I internet es va omplir de comentaris edatistes, i en molts casos misògins, en els quals es queixaven que no hi havia dret que noies joves amb els seus barrets de cowboy i els seus lluentons volguessin anar a veure Oasis en concert.
Però molts semblen haver oblidat qui eren gran part dels fans d’una de les bandes més grans del britpop. Per sort, la filla de Noel Gallagher no ho ha fet, i va sortir en defensa de totes elles. Al cap i a la fi, Oasis va posar la banda sonora a tota una generació de joves i adolescents, homes i dones, que van transitar els 90’ com si fos la seva pròpia pista de ball. I això mateix és el que va viure Rae, la protagonista de My Mad Fat Diaries, la sèrie de Channel 4 basada en el llibre My Fat, Mad Teenage Diary, de Rae Earl, que just ara aterra a Movistar Plus+.
Calidoscopi de vivències
Situada a l'Anglaterra de mitjans dels 90', concretament a Stamford, segueix la vida de Rachel Earl i els seus amics. Ser una noia adolescent mai és fàcil, i sinó que li preguntin a la seva protagonista, que coneixem sortint de l'hospital psiquiàtric on ha passat els últims mesos. Lluny de ser un drama pesat, un pelegrinatge d'emocions fosques o un relat psicotròpic de l'adolescència, com ho podria ser Skins, la sèrie barreja una aguda comèdia amb passatges d'autèntica realitat i deliris d'imaginació púber. I per si no en tinguéssim prou, tot queda marinat amb una banda sonora exquisida que deixaria amb la boca oberta al més lad d'Oxford Street amb temes dels ja citats Oasis, Blur, The Stone Roses, Pulp, Radiohead, Björk, Mazzy Star, o, com no podria ser d'altra manera en una producció britànica, Los Del Rio amb la Macarena.
La sèrie barreja una aguda comèdia amb passatges d'autèntica realitat i deliris d'imaginació púber
Les tres temporades s'articulen a partir del monòleg intern que plasma en el seu diari Rae, una noia grassa, amb una gran passió per la música, els nois i una incansable recerca del seu lloc en el món. Per sort, tot i tractar els seus problemes mentals, i els dels seus amics de la clínica, no els converteix en l'únic tret de la seva personalitat, ni en el motor exclusiu de la narració. Gràcies a això, el relat que trobem es torna tan realista com tornar a ser adolescents, amb els seus dies, bons, dolents, brillants i colpidors a parts igual. I lluny d'abstreure's en una visió viciada de la protagonista, ens proporciona un calidoscopi de vivències on no hi ha bons o dolents, sinó persones que ho intenten fer el millor que poden.
La utilització d'un humor elaborat i la contraposició de vivències hiperbolitzades, amb moments d'extrema cruesa, la fan àgil, desperta i absolutament addictiva
Potser llegint això, pensareu que es tracta d'una sèrie bonrotllista i tova. Però, tot i resultar certament esperançadora, la realitat és que la utilització d'un humor elaborat i la contraposició de vivències hiperbolitzades, amb moments d'extrema cruesa, la fan àgil, desperta i absolutament addictiva. Comprenent així temes en els quals tothom es pot sentir reflectit avui dia.
Una noia molt confosa
Evidentment gran part de la narrativa succeeix al voltant dels seus problemes mentals, on destaca el TCA. Però lluny de victimitzar-la, mostra els alts i baixos amb els quals sempre haurà de lluitar. Gràcies als diàlegs amb els seus companys i amb el seu psicòleg, aconseguim comprendre, més enllà d'una visió condescendent, el seu món interior i com ningú és la víctima perfecta.
El patetisme innocent es barreja amb el dolor que només es pot sentir en aquests primers anys, generant una balança tendra on, qui més i qui menys, hi ha estat
Potser una de les coses més interessants d'aquesta història són les diferents relacions que estableix amb altres dones. Per una banda, destaca la relació amb la seva mare. Amb un pare absent, ens trobem amb una dona forta, i tendre a la seva manera, que intenta buscar sempre el millor per totes dues. Però tot i ser una dona madura, no renuncia a buscar l'amor i la seva pròpia felicitat. Portant-les així a tenir confrontacions, que tot i que moltes neguem de portes cap enfora, totes hem pogut tenir amb les nostres mares.
I, per altra banda, les relacions que estableix amb altres noies de la seva edat. Si en la segona i tercera temporada es basa en les relacions que inicia quan entra a la universitat, i la figura de les "mean girls", recolzada en un munt d'inseguretat; en la primera temporada, explora les rivalitats i amor incondicional amb la seva millor amiga. Possiblement, una de les més complexes que es poden tenir durant aquella edat. Perquè ens entenguem, avui en dia haguessin posat Girl, so confusing de Charli XCX en aquesta part. Vivint en una constant comparativa amb ella, i accentuats pels problemes d'autopercepció de la Rae, veiem com res en una amistat és blanc i negre. Cosa que es veu amplificada quan irromp en la trama l'altre gran tema de l'adolescència normativa: els nois. La preocupació per agradar, i aconseguir aquestes petites fites en la vida sexual, ens porten a les escenes mentals més delirants i divertides de la protagonista. El patetisme innocent es barreja amb el dolor que només es pot sentir en aquests primers anys, generant una balança tendra on, qui més i qui menys, hi ha estat.
Amb un humor fi, i una mostra sense condescendència dels moments més durs d'una adolescent grassa, es converteix en una sèrie que passa la prova del pas del temps amb molt bona nota i millor banda sonora
En general, My Mad Fat Diares ens mostra el camí que transita Rae per saber qui és ella veritablement. Amb un humor fi, i una mostra sense condescendència dels moments més durs d'una adolescent grassa, es converteix en una sèrie que passa la prova del pas del temps amb molt bona nota i millor banda sonora.