Si hi ha una qüestió que ha fet córrer rius de tinta entre experts i lletraferits és la ideologia i el catalanisme de Josep Pla. Per uns, l'empordanès va ser l'escriptor que amb la seva fenomenal obra literària en català va salvar els mots en els moments més difícils, un autor vinculat a la terra que va descriure el caràcter del país com ningú. Per a d'altres, el seu controvertit paper durant la guerra civil i el fet d'escriure, també, en castellà l'han convertit en sospitós o renegat. Tot i que alguns textos exhumats darrerament mostren que privadament l'opinió de Pla sobre el franquisme era contundent i àcida –assegurava que Espanya era "un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques" i considerava el castellà com un "idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó"–, els sectors resistents de l'interior i l'exili sempre en van recelar –i d'aquí que no se li atorgués el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes– mentre l'escriptor mantenia un gruix de lectors que no han minvat des de fa 100 anys. Ara, un manuscrit de puny i lletra del mateix Pla fet públic aquest diumenge pel periodista cultural de La Razón i erudit Víctor Fernández –home de múltiples passions, entre ells la planiana, que sap trobar com un Sherlock Holmes pistes on ningú veu res–, ens presenta una definició clara i meridiana del mateix escriptor a mitjans dels anys 20, on afirma el seu nacionalisme català.

"Sóc nacionalista català i demano a tots els homes sensibles d'Itàlia una mica de cordialitat i de curiositat per el nostre problema"

El document, que durant anys ha estat en mans privades, és una nota autobiogràfica de Pla adreçada al lector italià, en motiu de la inclusió del seu text, Eternitat (L'eternitat de Pere Brincs, home de Begur), publicat originalment al magazín D'Ací i d'Allà el gener 1920, a l'Antologia di novelle catalane, preparada per Giuseppe Ravegnani, i on Joan Estelrich hi hauria jugat alguna mena de paper. En aquest text, fill del què ell en diu "una marcada tendència a l'egotisme" i en el qual evoca els seus orígens, Josep Pla assegura que "sento per la política el fàstic de l'home que l'ha viscuda d'aprop. Com a home de sensibilitat, sóc nacionalista català i demano a tots els homes sensibles d'Itàlia una mica de cordialitat i de curiositat per el nostre problema". En el terreny personal, l'escriptor es presenta com "un home que procura navegar per les profunditats de la misèria humana amb un aire de gentleman i amb el cor absent" i dubta ple d'escepticisme sobre les seves possibilitats com a escriptor: "La meva opinió és que escrivint compleixo la llei del menor esforç que és a la base del meu caràcter i de la meva família".

És obvi que les contradiccions del personatge –va conspirar amb Francesc Macià i el seu amic Eugeni Xammar per aixecar una revolta contra la dictadura de Primo de Rivera en unió amb els rifenys, però l'any 36 va seguir les passes de Francesc Cambó, fent més o menys d'espia a Marsella pel bàndol franquista. Va impulsar el gir de la revista Destino cap a un liberalisme tímidament catalanista i contrari al règim, però no va dubtar en defensar l'alcalde Porcioles o la dictadura portuguesa, preocupat fins al final per la qüestió de l'estabilitat de la moneda– fan que el debat sobre la ideologia de Josep Pla sigui bizantí. Tot i això, se n'han fet diverses aproximacions, des del pròleg del seu amic Joan Fuster a l'Obra Completa, on el definia com un conservador propietari rural, fins al revelador El meu heroi Josep Pla, d'Enric Vila, en què l'escriptor i col·laborador d'ElNacional.cat, en reivindicava la lluita contra la censura i el provincianisme del règim franquista i el situava com un referent per l'independentisme. Pel camí, Pla ha estat apropiat pels sectors il·lustrats de la dreta espanyolista com a referent. Ara, aquest nou document suma una nova prova als qui creuen que l'escriptor era, malgrat tot, un home fidel al seu país i deixa amb un pam de nas als qui, des de Madrid, l'han usat com a espantall contra el catalanisme. Per sort, Josep Pla no s'acaba mai...