Quan es tracta de tradicions sempre s’ha d’intentar ser correcte i comprensiu tot i que a vegades ens pugui costar entendre certs costums d’altres països. Això és el que ens ha passat moltes vegades als catalans quan expliquem als estrangers algunes de les figures més emblemàtiques de les nostres festes nadalenques. Només cal veure com reaccionen aquests convidats d’un programa de la BBC quan els parlen del Nadal català:
O la cara de sorpresa del presentador Seth Meyers quan l’actriu nord-americana Kate McKinnon li explica que a partir d’ara a casa seva adopten un nou costum:
Es pot arribar a entendre perquè les dues grans figures del Nadal català tenen una connotació força escatològica, comencem per aquestes que són les que desperten més interès.
El tió
El tió de Nadal, la soca, la xoca, el tronc o simplement el tió; però no el 'cagatió', que és una forma molt popular d'anomenar-lo i és incorrecta. Aquest tronc té molts noms i moltes formes, i és que al cap i a la fi és un tros de fusta i la mare natura decideix quina forma li vol donar.
La tradició mana que a partir del 8 de desembre ja es pot instal·lar a casa però sota certes condicions: s’ha de tapar amb una manta perquè no passi fred i el que és més important, se l’ha d’alimentar cada nit. La dieta del tió és molt fàcil de controlar i assequible; fruita, verdura, ous, peles de mandarina... això sí, tot cru.
I arriba el gran dia, el 24 de desembre a la nit! Si hem tractat tan bé aquest tronc és perquè ens doni alguna cosa a canvi, abans de sopar la mainada de la casa li etzibarà uns quants cops mentre canta una cançó perquè aquest cagui regals. Al principi advertíem que és una tradició amb un punt escatològic... el tió expulsa els obsequis pel cul.
Aquesta és la cançó per motivar el tió:
Caga tió, caga torrons d'avellanes i pinyons
no caguis arengades, que són massa salades,
caga torrons, pels bons minyons!
Originàriament, el tió era un tronc encès que es feia servir per escalfar-se a l’hivern, però d’on venen els cops de bastó? No és per alliberar tensions, per atiar un tronc encès ens ajudem d’una branca per sacsejar-lo i que no s’apagui.
El caganer
El caganer és una altra de les figures més populars del Nadal i un membre imprescindible dels naixements de les cases catalanes. Es tracta d’un pastor ajupit amb les natges al descobert fent de ventre, normalment ocupa una posició discreta dins el naixement: sota un pont, amagat entre arbustos o darrere l’establia.
Popularment es diu que si no es posa el caganer al naixement arribarà la mala sort a la casa ja que la seva femta fertilitza la terra i porta alegria i sort per l’any que és a punt de començar. Si bé el caganer original és un pastor amb faixa i barretina, en els darrers anys se n’han fet versions amb personatges polítics, esportistes, actors, cantants...
Torró, escudella, canelons i tortell de Reis
Ara bé, si hi ha una tradició nadalenca que és la mateixa arreu del món és la de seure a taula amb els amics i família i menjar, menjar en abundància. Parlem ara dels plats i productes més típics de les festes catalanes, com el torró. Cada celebració a Catalunya té un aliment que la caracteritza, tenim una cançó infantil que ho explica a la perfecció:
Per Tots Sants castanyes,
Per Nadal torrons,
Per Pasqua la mona
I tot l’any bombons
El torró és un dolç que generalment es fa amb ametlla, sucre, mel i ou i es menja per postres no fos cas que a les sis de la tarda, que és quan solen acabar aquests àpats familiars, t’hagis quedat amb gana i vulguis fer baixar el tiberi amb alguna cosa lleugereta.
N’hi ha de diverses classes: el de Xixona, de crema, de xocolata o d’Alacant. Aquest últim és el més perillós perquè és molt dur i cada Nadal més d’un s’hi deixa la dentadura.
L’altre plat típic és l’escudella que aparentment pot semblar senzilla però si es fa en abundància solucionarà un altre dinar nadalenc. L’escudella és una sopa que prové de l’ebullició de la carn d’olla amb cigrons, patata, col, ceba, api i pastanaga; quan el caldo està fet s'hi afegeixen els galets, la pasta amb la que es menja aquesta sopa. A més a més, per fer-ho més contundent s’hi afegeix la carn d’olla o pilota que és una barreja de carns. Aquest és el plat que es consumeix el dia 25 de desembre, i el que sobri és el que ens ajudarà a fer el dinar del dia 26, la diada de Sant Esteve.
Com aquell que diu, els catalans quasi no tenim temps d’aixecar-nos de taula que ja ens hi hem de tornar a seure. El que fan moltes cases és reunir-se el dia 25 amb una part de la família i el 26 amb l’altra, per menjar els canelons. Aquest plat és típic d’Itàlia però els catalans en fem la nostra versió, anys enrere amb el que sobrava de l’escudella del dia abans es farcia aquesta pasta italiana; el caneló.
Cal dir que en l’actualitat ja no es fa així per una qüestió de temps, els canelons són laboriosos de fer i a les cases es preparen amb uns quants dies d’antelació. Tot i això qualsevol excusa és bona per compartir un bon àpat, si hem de dir que ho fem per aprofitar les sobres... que així sigui!.
Tornem a les postres. Aquest ja és l’últim clàssic del Nadal i per sort es menja el dia de reis, 6 de gener, així passen uns dies i hi ha temps per pair les celebracions anteriors. El tortell és un pastís català en forma d’anella fet de pasta de brioix que pot estar farcit de nata, crema o massapà. El tortell que es menja per Reis és el mateix però amb una sorpresa al seu interior: una fava i una figureta petita (normalment d’un dels reis). Les normes del joc són les següents: tallar el tortell en tants trossos com comensals i sense mirar ni remenar l’interior repartir-los, aquell a qui li toqui la fava haurà de pagar el pastís, i el que troba la figura serà coronat com a rei. Igual que amb el torró... segur que més d’un s’hi ha deixat la dentadura.
Els pastorets
I si les vacances de Nadal et deixen una mica de temps lliure entre dinars, sopars, tions i caganers i tens ganes d’anar al teatre als catalans ens agrada anar a veure els Pastorets. Es tracta d’una obra teatral que explica la història de dos pastors, el Rovelló i en Lluquet, que reben l’avís d’un àngel dient que Jesús ha nascut, els pastors el volen anar a veure però les forces del bé i el mal no els hi facilitaran el camí.
Se n’han fet moltes versions dels Pastorets però la més coneguda és la de Josep Maria Folch i Torres que data de l’any 1916.
Aquesta petita guia traurà de dubtes a molts estrangers que posen uns ulls com unes taronges quan els parles del tió o del caganer, tot i que ben mirat... no és gens d'estranyar. Potser un altre dia podem explicar la història del Patufet, aquell nen minúscul que acaba sent expulsat pel cul d'un bou.