L’Espai Texas recupera per Nadal dos muntatges d’Eu Manzanares: El mestre i el mar i Lo nuestro. D’aquest segon, estrenat a la Sala Flyhard el 2019, amb direcció de Mercè Vila Godoy, és del que parlarem aquí. Es tracta d’una obra molt indicada per aquestes festes, perquè ens permet assistir al sopar de Cap d’Any d’una família de classe treballadora, en un menjador enormement realista –l’escenografia és de Jose Novoa– que a molts us portarà records: un moble gran amb vitrina i calaixera, una taula eixamplada per a l’ocasió i cadires de pell sintètica. A banda i banda del sofà, un avet ben guarnit i un pessebre. Mentre el pare i el fill paren taula –les estovalles amb motius nadalencs, els plats fondos, la coberteria bona–, per la tele passen un capítol de The Simpsons.
Del muntatge original es mantenen els actors Paul Berrondo i Eli Iranzo –el pare i la mare–, mentre que s’incorporen, en el paper de fills, Bàrbara Mestanza i Jan Mediavilla. Tots quatre estan d’allò més compenetrats en la recreació del costumisme i el ritual de celebració. Contribueix al precís dibuix dels personatges –immillorablement interpretats– l’escaient vestuari ideat per Zaida Crespo. Resulten molt reconeixedores les dinàmiques establertes entre les dues generacions; per exemple, es produeix la típica discussió entre els més joves, escolaritzats en català, que volen veure les campanades de TV3 –ara 3Cat–, i els pares, que s’acaben decantant per Televisió Espanyola. Es produeix un efecte mirall tan potent que arriba a sorprendre –i, en alguns moments, a emocionar–: fins a quin punt reproduïm diàlegs i gestos apresos!
Es tracta d’una ‘comèdia digna’, amb un pessic de drama social i grans dosis d’humor
Retrats d'una família de barri
El pare, obrer i sindicalista, troba a faltar més vida de comunitat, tant a la fàbrica com a l’escala de veïns i a la resta d’espais d’interacció social. El revolten l’individualisme ferotge –“La gente solo piensa en el colectivo cuando cree que va a pillar cacho”–, la culpabilització dels pobres –com si fossin responsables de la seva “mala sort”–, el conformisme i les vanes esperances. La mare, del tot bolcada en la família i acostumada a abocar-hi molts esforços, paciència i alegria, acaricia una sèrie d’il·lusions que podrien fer-se realitat. Que els ha tocat la loteria, potser? Voldria acabar en pau i ben amunt l’any que tot just finalitza, però no pot sinó quedar decebuda per les explosions d’ira dels altres, així com pel poc ressò que troba el seu entusiasme: “Si no sabem il·lusionar-nos pels petits moments, potser no mereixem que ens passin grans coses”.
Els fills tenen moltes qualitats, inquietuds i idees pròpies, per molt que són conscients del seu desavantatge –també quant a capital cultural– respecte d’altres joves. La filla gran, que ja no viu en aquella casa, canalitza el seu compromís a través de l’art: en les hores que la feina a la cafeteria li deixa lliures, està muntant amb la seva companyia un Shakespeare ambientat en un barri marginal; però als pares, és clar, el teatre els sembla una inversió a fons perdut. Per la seva banda, el germà petit fa observacions agudes sobre companys de curs més benestants que fingeixen no ser-ho. Per alguna banda li ha de sortir el ressentiment de classe.
Cada cop està més present la qüestió de la classe en les manifestacions culturals. En l’àmbit de la narrativa, se n’han ocupat escriptores com Anna Pacheco (Listas, guapas, limpias, 2019) i Bibiana Collado Cabrera (Yeguas exhaustas, 2023), que parlen, entre moltíssimes altres coses, de les cintes de casset comprades a la gasolinera –aquí sonarà Camela, en un moment donat– i del poc valor que, en general, s’atorga al treball intel·lectual o artístic de les filles de classe treballadora. Eu Manzanares és una de les autores que fa irrompre aquests temes a l’escenari, amb aquest Lo nuestro i amb obres posteriors com Nessun dorma (2023). Com bé diu la dramaturga, la comèdia prevé contra el paternalisme i la condescendència amb què sovint es parla de la gent de baix estrat socioeconòmic, que sembla condemnada a patir pels diners –“Per què sempre hem de passar tanta vergonya”– i a conformar-se d’anar tirant.
Esperem que, per una vegada, els Guerrero Fernández guanyin i s’enduguin el que els pertoca
Reunits amb la intenció de celebrar l’entrada de l’any nou en família, són els mateixos personatges qui se’n riuen de les seves preocupacions i misèries. Hi ha notícies per donar, algunes de bones i d’altres que no ho són tant; algun secret que surt a la llum i, també, el desig compartit de prosperar. S’adonen, amb ràbia, de fins a quin punt són modestos els seus somnis, i lluiten contra els seus propis prejudicis, que els limiten. Resulten còmiques tant les explosions d’alegria –desfermat Berrondo damunt la tauleta auxiliar– com les maleïdes contrarietats –sembla que estan de pega–. Les febleses dels personatges generen empatia; la seva eufòria s’encomana.
Lo nuestro és una “comèdia digna” –en paraules de l’autora–, amb un pessic de drama social i grans dosis d’humor. La direcció d’actors és excel·lent –quan la família sopa, els plats estan buits, però els gestos de masticació i sacietat resulten d’allò més creïbles–; hi ha un equilibri òptim entre les situacions adverses i les felices, i el codi naturalista realça tant les sempiternes disputes –degudes, sobretot, al xoc generacional– com el sòlid afecte que els uneix. En una hora i mitja, Eu Manzanares aconsegueix que entenguem a la perfecció les dinàmiques internes d’aquesta família. A veure si per una vegada els Guerrero Fernández guanyen i s’enduen el que els pertoca!