Nadia Hafid: "M’agrada que els meus còmics facin reflexionar, no que donin lliçons"

Després d'una primera època daurada a finals dels anys 70 i primera meitat dels 80 impulsada des de l'underground, actualment el món del còmic a Catalunya viu una de les seves èpoques més suggerents i estimulants. "Sí, especialment en els últims anys", coincideix Nadia Hafid (Terrassa, 1990). "Especialment del còmic més independent i fet per dones", afegeix. "Això no és casual, té molt a veure amb els moviments feministes recents, que han reivindicat el paper de les autores. Autores de còmic sempre n’hi ha hagut, però estaven relegades a un segon pla, gairebé no se’ls feia cas. En els últims anys s'ha intentat posar el focus sobre elles, especialment en l’àmbit del còmic més experimental o trencador". Un dels noms més destacats en aquesta nova onada és el seu. Autora d'obres tan interessants com El buen padre i Chacales, ara publica Mala olor, el seu primer còmic en català amb què va guanyar el Premi Finestres 2024. Com tots els seus treballs, la Nadia ha donat vida a una novel·la gràfica de línies senzilles, gairebé minimalista, on cada detall pren una rellevància cabdal per emfatitzar un missatge sempre carregat de denúncia social. En aquest cas el racisme i les desigualtats de gènere i classe en l'entorn laboral. "Moltes d'aquestes autores, com jo, no venim del còmic convencional i tradicional, sinó d'haver estudiat Belles Arts, disseny gràfic, audiovisuals... Això fa que tinguem una visió més àmplia del mitjà i menys por d’experimentar. Barregem referents d’altres disciplines artístiques, i això ens dona llibertat. Tot i això, també em molesta una mica quan es parla de les autores com si totes féssim el mateix tipus de còmic. No és així. Cada autora tracta temes molt diversos i treballa el llenguatge de formes molt diferents. Ara bé, sí que és cert que potser hi ha una tendència més gran a l’experimentació, i això probablement té a veure amb no seguir l’ortodòxia del còmic clàssic".

L’exposició Constel·lació Gràfica del CCCB va ser la plasmació perfecta de tot això que comentes. 
Allà es notava que partíem d’un univers comú: el món de l’autoedició, del còmic alternatiu, del fanzine... Un còmic que va en paral·lel al circuit editorial. Però també quedava clar que cadascuna tenia els seus codis, les seves estètiques, els seus referents. Érem totes d’una generació semblant, majoritàriament de Barcelona o Madrid, i això també marca. Però, tot i compartir context, cadascuna tenia les seves obsessions i imaginaris propis.

Ara que parles de la influència de l'audiovisual, llegint el teu nou còmic pensava en la sèrie Severance. 
No l’havia pensat com a referent. Què t’hi ha fet pensar?

Per  aquest ambient de multinacional distòpica: a Severance els treballadors perden la memòria quan entren a l’empresa, tot per mantenir-los sota control. Hi ha aquesta sensació d’opressió, de thriller estrany, amb un ambient inquietant, però que no saps ben bé per què és incòmode... 
M’encanta veure com cada lector o lectora troba els seus propis referents. A mi, personalment, em va influenciar molt la pel·lícula Tyrel, del director xilè Sebastián Silva. Va d’un noi afroamericà que passa un cap de setmana amb uns amics blancs en una cabana al bosc. En teoria no passa res estrany, però notes tot el temps que ell no encaixa. Hi ha una incomoditat constant, tot i que no hi ha res explícit. Aquesta sensació la vaig voler traslladar al món laboral. Volia parlar no només de les dinàmiques de racisme estructural —aquestes coses que tenim interioritzades— sinó també de la classe social i de l’explotació laboral. El món laboral és un lloc molt potent per mostrar tot això. Està ple de contradiccions, de pressions, de discursos falsos...

Mala olor també és una crítica contra tota aquesta retòrica neoliberal de l’empresa com a comunitat, aquest discurs d’engranatge i falsa sensació de pertinença.
És una manera d’alienar-te, de desposseir-te de la teva pròpia identitat, de convertir-te en part d’una massa. I una massa és molt més fàcil de controlar. També hi ha aquesta por latent, aquesta sensació de vigilància.

Per a mi era molt important parlar de la idea de feminitat universal, que sovint ve acompanyada d’un feminisme molt blanc, molt còmode amb l’status quo. Aquest feminisme que creu que l’única opressió és la del gènere. I no és així. El feminisme ha de ser interseccional. Ha de tenir en compte la raça, la classe social, i evidentment també les qüestions LGTBIQ+

I ho reforces molt amb la imatge de l’uniforme que les obliguen a vestir: ara totes són iguals i acaben formant part de l’engranatge, sense personalitat.
Per a mi era molt important parlar de la idea de feminitat universal, que sovint ve acompanyada d’un feminisme molt blanc, molt còmode amb l’statu quo. Aquest feminisme que creu que l’única opressió és la del gènere. I no és així. El feminisme ha de ser interseccional. Ha de tenir en compte la raça, la classe social, i evidentment també les qüestions LGTBIQ+. També volia jugar amb una certa ironia. Tot i ser un còmic fosc, té moments una mica delirants, fins i tot amb un toc d’humor negre. Aquest contrast també em sembla interessant.

Tot i que és un còmic que pot tenir una lectura molt amena, molt ràpida, s'ha de llegir amb detall. En el poc text que hi ha, hi dius molt. Hi ha moltíssima informació concentrada, sobretot en l’atmosfera que vas creant en cada vinyeta.
Soc una mica exigent amb el lector i la lectora. Tant El buen padre com Chacales, i ara Mala olor, pràcticament no tenen text. Això fa que t’hagis de fixar molt bé en cada vinyeta. Tot i que són molt senzilles, minimalistes, cada petit detall hi és per una raó. Crear aquesta atmosfera és clau. I és una de les coses més difícils de transmetre amb un estil tan minimalista. Al cinema tens recursos com la música, però en el còmic has de jugar amb altres elements: el color, el ritme, la repetició... Tot això pot fer que et sentis atrapat o que doni molta importància a un gest aparentment quotidià. És així com vaig construint el relat.

I també jugues molt amb els rostres. Molts dels teus personatges no en tenen, però de tant en tant sí que els hi poses.
Això no és gratuït. Quan hi ha rostre, és perquè en aquell moment estic parlant d’identitat. En canvi, quan els personatges formen part d’una massa, desapareix el rostre. Vull que la lectora pugui identificar-se amb qualsevol personatge, fins i tot amb la cap, en algunes escenes. No m’interessa polaritzar-los. Prefereixo mostrar contradiccions, dubtes, ambigüitats. La vida està plena de moments així. M’agrada que els meus còmics facin reflexionar, no que donin lliçons.

I a tu, fer còmics t’ha ajudat a pensar?
Sí, molt. És la manera que tinc de processar, d’intentar entendre coses. Em serveix per posar en qüestió idees preconcebudes, maneres en què ens han educat, i convidar a la reflexió col·lectiva. Vull que llegir el còmic sigui també una manera de pensar.

Fer còmics em serveix per posar en qüestió idees preconcebudes, maneres en què ens han educat, i convidar a la reflexió col·lectiva. Vull que llegir el còmic sigui també una manera de pensar

Has explicat moltes vegades que de petita t'encantaven els còmics, però quan vas arribar al món acadèmic et van fer creure que això no era art.
Sí, ho vaig redescobrir més endavant, de gran. I vaig pensar: "potser qui estava equivocat era el món acadèmic".

Ens marquen molt aviat unes línies de què és cultura i què no.
Això passa especialment aquí, en el nostre context. Als Estats Units, per exemple, no tenen aquesta visió tan limitada del còmic. A França tampoc. Però aquí encara hi ha molts prejudicis. De petits llegim Ibáñez, Tintín, el que sigui... però arriba un moment que ens fan creure que això “és per a nens”. I després descobreixes autors com Charles Burns o Chris Ware i dius: “Això no és per a nens”. I veus que el còmic pot ser profund, complex, artístic. Per això també és important donar visibilitat a veus noves, a formats que trenquen amb allò establert, per fer créixer el mitjà i ampliar la mirada.

Més enllà del còmic, també tens una prolífica i molt destacada trajectòria com a il·lustradora, treballant per mitjans tan rellevants com The New Yorker, The New York Times, The Economist o Monocle Magazine.
Encara em peta el cap! Sobretot publicar amb The New Yorker, per tota la història que té dins del món de la il·lustració. Va ser durant la pandèmia, que em va sorgir l'oportunitat, i va ser molt fort. Amb el New York Times he treballat molt més i és molt gratificant que valorin la teva feina. Et fa sentir realitzada.

Una de Mr. Wonderful per acabar: treballes pel New York Times i pel New Yorker, publiques còmics com Mala olor que guanyen premis... Quins són els teus somnis de futur?
(Riu) Mantenir-me. Poder continuar publicant còmics i tenir una carrera llarga. I si sorgeixen reptes nous, com fer alguna cosa d’animació, m’encantaria. També perquè està molt relacionat amb el cinema, que m’apassiona. Però sobretot això: mantenir-me. Perquè no és gens fàcil.